El càmera aventurer

Paul Mungeam, 'Mungo', és un veterà càmera anglès, que ha acompanyat durant anys el famós expert en supervivència Bear Grylls. Ara, després de 20 anys de fer d’aventurer consort, comença a volar ell sol i estrena programa propi: 'Expedición Mungo', que arriba aquest diumenge (22.30 hores) al canal DMax. 

  

 Mungo ha viatjat a més de 90 països i ha treballat amb grans noms de la tele, com el citat Grylls, Will Ferrel, Ben Stiller, Kate Winslet i Simon Cowell, entre altres. També ha escrit els llibres 'The cameraman' i 'Living the dream' i fa conferències motivacionals. Ara explora els mites i llegendes dels quals ha sentit parlar durant aquestes dues dècades en el seu propi programa d’aventura. Així, en el seu primer capítol, el reporter viatja al Perú a la recerca d’una serp de més de 45 metres de longitud que, diuen, ha matat diverses persones a la selva.

­

 

—¿Què el va impulsar a ser càmera en les aventures dels famosos?

—Vaig conèixer un home que es diu Simon Niblett, i em vaig adonar que estava vivint el meu somni, era una feina en què viatjava pel món, amb projectes emocionants, tenia aquest meravellós kit de càmeres, una moto, un Land Rover i vaig pensar… ¡això és el que jo vull fer! Per a sort meva, al cap de poc de conèixer-lo, em va oferir ser el seu assistent. La resta és història.

—¿Estava fart de ser només càmera quan va decidir fer el seu propi programa? 

—No estava cansat, però em venia de gust un nou repte. Quan has fet una cosa durant 20 anys, ja tens molta experiència i surt tot molt natural. Sempre estic disposat a nous reptes, i quan va sortir l’oportunitat d’estar davant de la càmera vaig pensar, ¡que emocionant!

--¿Qui el substitueix ara a vostè com a càmera? ¿Era el seu ajudant?

–És un noi que va treballar amb mi abans a Bear Grylls: mission survives com a director de fotografia: Rob Taylor. Li vaig demanar que fos el meu càmera per dues raons: és molt bo en la seva feina i és molt bon amic, i en aquesta experiència necessitava algú que pogués fer la feina per si mateix. És un geni en el que fa.

—¿Les escenes de Bear Grylls i altres famosos sempre es munten després perquè siguin més espectaculars que la realitat, ¿veritat? 

–Estem fent televisió. No estem realment sobrevivint, estem ensenyant a la gent com sobreviure. Quan passa alguna cosa, és inesperat, però hem de captar-ho amb la càmera. Així que estem limitats pel que podem fer. Algunes coses estan produïdes, però el gruix del que està filmat és real. Tot i això, hem de ser pràctics en com ho gravem perquè pugui servir a l’audiència. Però, òbviament, al final diem que això només és televisió, així que intentem fer les coses tan naturals com podem, perquè quan rodes no estàs únicament gravant el que passa, sinó que has de fer-ho en una seqüència, per explicar una història a través de la càmera. Ja veu que no és tan senzill respondre a aquesta pregunta amb només un sí o un no. 

 

–De tots els episodis que ha rodat fins ara, ¿quin és el més pròxim a la realitat? 

–Tot és real. Sent un càmera estàs cara a cara amb les situacions i els animals. A vegades la situació és més descontrolada del que ens agradaria, i llavors és quan sembla més real. Si no pots controlar una situació, és més difícil explicar una història clarament, com ens va passar en un lloc on no ens van agredir, però vam ser atacats verbalment per gent que es pensaven que veníem d’una companyia petrolífera i estaven molt enfadats. Es pensaven que estàvem gravant i explorant per a una empresa i se sentien agredits. Vam haver d’explicar-los el que fèiem, i es va arreglar tot, però això va ser molt real.

Notícies relacionades

‘Adivina qué hago’ torna

‘La maja desnuda’ en un anunci de desodorant

–¿I quin és el capítol on més elements de ficció ha posat? 

–Un dels problemes que ens trobem en el programa és que a vegades parlem de criatures mitològiques, que no necessàriament existeixen. Això no significa que s’inventin, però hi ha persones que hi creuen i com a tals mites no es poden matar i han de fer alguna cosa per conviure amb això. Moltes vegades les bruixes o els xamans hi poden influir. Nosaltres  no ens inventem coses, però hem de ser molt curosos a l’hora de crear una història i reflectir el que diuen o pensen aquestes persones de manera clara i real, i exposar que l’atac que algú hagi pogut patir podria venir d’una serp pitó, d’un cocodril o d’una hiena. Realment no muntem ni ens inventem res. Simplement volem explicar com van passar les coses.