'Okja', de Cannes a la tele

Potser heu sentit parlar d’Okja, l’última obra del coreà Bong Joon-ho. La pel·lícula, estrenada ahir a Netflix, fa setmanes que està atrapada enmig d’una discussió, petita i insubstancial. Una cosa relacionada amb la mort del cine. Sobre el paper, Okja és la història d’una malvada corporació que crea una nova raça de porcs transgènics gegants per dominar la producció càrnia mundial, i de la frenètica aventura d’una nena per salvar el seu millor amic –el supermarrà del títol– de ser convertit en béicon.

Però quan es va presentar en el passat festival de Cannes, molts hi van veure una altra cosa: la imatge mateixa de tota la indústria del cine dirigint-se com el Titanic a l’iceberg de la destrucció.

Això explica que durant el certamen, a les files de butaques o a les exclusives festes a la platja, no es parlés de res més; que el logotip de Netflix fos escridassat cada vegada que sortia imprès en una pantalla, i que darrere les protestes de distribuïdors i els exhibidors francesos, el festival anunciés que, a partir del 2018, prohibirà la presència en competició de pel·lícules que no s’hagin d’estrenar als cines francesos.

L’empresa de producció i distribució on line, recordem-ho, estrena els continguts directament a la seva plataforma de VOD. «Com que els nostres abonats són els que els financen, és lògic que siguin els primers a tenir-hi accés», assegura Ted Sarandos, cap de continguts de la companyia.

Netflix va començar a produir ficcions pròpies el 2012 i en aquest temps, mentre s’implantava a 190 països i multiplicava els subscriptors –avui ronda els 100 milions–, ha arribat a dominar el panorama televisiu. El seu pròxim objectiu és fer el mateix amb el cinematogràfic.

NOVES PRODUCCIONS

Quan s’acabi el 2017, la plataforma haurà estrenat 35 pel·lícules, diverses d’elles amb vocació de blockbuster. Fa només un mes, veia la llum Máquina de guerra, protagonitzada per Brad Pitt; al desembre ho farà l’última obra de Will Smith, Bright, que ha costat 90 milions de dòlars, i a l’agost, Martin Scorsese comença a rodar The Irishman, que costarà més de 100 milions i sí, s’estrenarà comercialment a internet.

Netflix pretén arribar a rodar 50 pel·lícules a l’any, molt més que cap estudi de Hollywood. El seu avantatge és que no s’ha de preocupar específicament pel benefici financer de cada una de les seves produccions. «El nostre negoci no és fer taquilla, sinó produir qualitat que l’espectador recomani a altres abonats», explica Sarandos. Això els permet donar llum verda a certes pel·lícules d’autor que d’una altra manera potser mai serien realitat. «¿Quin estudi de Hollywood hauria produït una pel·lícula com Okja amb un pressupost de 50 milions, que tracta d’un superporc i una nena? Cap», afegeix. «Ells mai s’arrisquen».

El debat, en tot cas, transcendeix Netflix. Si la companyia es declarés inexplicablement en bancarrota demà, o si els seus servidors fossin sabotejats, un altre gegant digital prendria el seu lloc; tenen rivals com Amazon o Hulu, i és només qüestió de temps abans que l’streaming de pel·lícules arribi a les xarxes socials. La polèmica generada al seu voltant seria al cine el mateix que les pugnes entre els taxistes i Cabify són al transport urbà: un conflicte entre el model vell i i el nou.

Notícies relacionades

‘Adivina qué hago’ torna

‘La maja desnuda’ en un anunci de desodorant

Per uns, el cine no és cine si no implica un grup de gent en una sala fosca. Per altres, és una cosa obsoleta, si no és que no ens dona la llibertat i la capacitat per veure el que volem quan i com vulguem. «Nosaltres no fem cine per a la pantalla gran, sinó per a la pantalla, i punt», aclareix Sarandos. Dit d’una altra manera: molta gent que no està disposada a gastar-se un dineral per veure una pel·lícula que no coneix, sí que ho estaria per veure-la des del sofà.

Ara bé, ¿s’haurien produït bona part dels avanços en la història del cinema si l’únic objectiu fos la comoditat de l’audiència? Sigui com sigui, el pròxim gran moment d’aquesta història està succeint davant nostre.