Susanna Griso: "La meva mare, als seus 91 anys, m'envia whatsaps amb emoticones"

Fa 16 anys, Susanna Griso (Barcelona, 1969) va agafar les maletes per anar-se’n a Madrid, seduïda per una oferta d’Antena 3. Pensava quedar-s’hi només tres anys i ja en són 16. Aquí, a "casa seva", ha estat al capdavant d’un informatiu líder i, des de fa nou anys, d’'Espejo público', un magazín diari que, diu, té tot el que ella li demana a un programa.

--A-3 compleix 25 anys, i vostè en fa 16 que hi està. ¿S’hi sent còmoda?

--Tinc la sensació que és la meva segona casa. No és només la cadena que m’ha donat més oportunitats laborals, sinó que sento que els meus companys són part de la meva família.

--¿Com recorda l’aparició de les privades a Espanya?

--Llavors jo estava a segon o tercer de Periodisme i recordo sobretot les pífies; aquelles primeres arrencades en què no sortien les coses com volien: se’ls apagava el llum, no els entraven els vídeos... Una mica la inexperiència, la novatada, perquè no és fàcil. Amb Roberto Arce ens hem fet un tip de riure, perquè ell sempre era carn de canó.

--Llavors ni s’imaginava que treballaria en aquesta cadena...

--No, pensava que estaria a la premsa escrita. Però en aquesta professió no saps mai on recalaràs.

--Volia ser espia i psicòloga. Un periodista és les dues coses, ¿no? 

--Sí, no sé com es reparteixen les dosis, però crec que tinc una mica de tot. De petita, com que eixugava les llàgrimes del meu entorn, em vaig plantejar fer psicologia. I de més petita volia ser espia, perquè m’agradava amagar-me, viatjar... M’he quedat a mig camí de tot.

--¿Tampoc s’imaginava que estaria al capdavant d’un magazín com aquest?

--Això ni plantejar-m’ho. El que sí que tenia clar és que volia treballar en informatius. De fet, vaig acceptar 'Espejo público' perquè era un programa d’actualitat purament informatiu. Quan vaig fer el salt a 'Espejo...', estava presentant l’informatiu de les tres d’A-3, que, juntament amb el de les nou, eren per primera vegada líders en una tele privada. En un moment molt dolç de la meva carrera, feia un salt al buit, perquè passava a una franja, la del matí, que a A-3 TV se li resistia. Alguns em deien suïcida.

--Però li agraden els reptes...

--Sí. Em venia de gust provar un altre tipus de formats. I en aquest s’hi unia tot, perquè tenia debat, tertúlia política, molts directes i s’hi abordaven tots els assumptes de l’actualitat: economia, política, societat...

--¿Tenir darrere els serveis informatius és una garantia?

--Per a mi, absoluta. Amb una productora i un equip desconeguts potser no m’hi hauria atrevit. Però el salt era amb xarxa, ja que vaig anar a treballar amb gent de diverses procedències dins de la cadena, però tots ells d’informatius.

--O sigui, valenta però no suïcida. 

--També és veritat que vaig comptar amb el compromís per part de la cadena que aquest era un projecte que naixia amb la voluntat de mantenir-se en el temps. I vam ser molt innovadors, perquè ens vam convertir en els primers que ens en vam anar a la franja de 9.00 a 13.00 hores apostant per la informació. El que hi havia fins llavors eren programes de tertúlia política i magazins més de caràcter social. Molts deien que 'Espejo...' estava condemnat al fracàs, i fixi’s..

--L’aposta va ser forta, vaja...

--Sí, però també és cert que els resultats han acompanyat. I aquest format ara és copiat en altres franges i cadenes. També hi influeix, potser, que hagin canviat els usos, ja que la necessitat d’informar-se és permanent. La gent ja no vol el titular, vol el context, l’anàlisi, i per tant estàs obligat a anar més enllà. Aquest és el nostre valor afegit.

--Els successos donen molta audiència, però és fàcil extralimitar-se.

--'Espejo público' fa honor al seu nom i reflecteix el que interessa en cada moment, de manera que el contingut ha anat variant. Els successos i la investigació van tenir un pes important, però ara la política ho envaeix tot. Quan el succés tenia més pes –potser coincidint amb judicis mediàtics–, m’aplicava la norma de ser molt sensible amb la víctima, amb la família. Per dècimes d’audiència no val la pena molestar o traspassar determinades línies. Les línies vermelles les tinc molt clares, i també la cadena.

--Cada vegada dóna més la seva opinió.

--Quan vaig començar, com que venia d’informatius, vaig optar per una presentació més neutral. Pensava que la meva funció era repartir joc i deixar que fossin els altres els que opinessin. Però certs assumptes em superen. En aquests anys he volgut aixecar la veu per denunciar injustícies socials: desnonaments, corrupció... Hi ha moments en què el periodista ha de sortir de la zona de confort i opinar. Jo també he anat acumulant ràbia, indignació, crispació... i reconec que cada vegada més dono la meva opinió.

--¿Dóna veu a qui no pot parlar?

--Això m’han dit alguna vegada i no sé si defineix 'Espejo...', però em resulta un comentari molt gratificant.

--Les audiències també ho són.

--Quan les audiències bufen a favor, et relaxes i fas el programa que tu vols al marge de la pressió, perquè no sents l’alè del share al clatell. Te les mires amb una certa distància. Però el que més em satisfà és que quan passen grans coses, la gent ens escull. Després de l’atac a 'Charlie Hebdo' vam ser primera opció i el programa va tenir una quota del 23,5%: va ser el més vist en la seva història.

--¿I ja no mira les dels seus rivals?

--Que no em preocupi no significa que no m’ocupi. Guardiola deia que per més que haguessis guanyat la Lliga anterior havies de guanyar cadascun dels partits. Mai et pots adormir en els llorers. De la mateixa manera que la pressió és constant i el grau d’autoexigència brutal, també mires pel retrovisor el que fan els altres.

--A la tele es defineix republicana: no creu en trons ni reines.

--Una vegada, María Teresa Campos em va dir, molt ofesa, que per què jo no volia cap ceptre ni ser reina dels matins. Li vaig contestar que aquest concepte s’aplicava a formats molt diferents del que faig jo. Però si ser reina suposa que quan hi ha un gran esdeveniment la gent ens escull, benvingut sigui. A més, això de reina té un punt de vanitat que no fa per a mi. Jo piloto un equip format per grans periodistes i no me’n vull arrogar el mèrit. De fet, no es diu 'El programa de Susanna Griso'.

--¿És cert que es reunia amb les seves rivals: Montero, Quintana...?

--Va ser idea de Concha García Campoy. Van ser tres o quatre dinars. I rèiem, perquè com que se suposa que hi ha tanta rivalitat entre nosaltres... Després de morir Concha, que era l’ànima, ja no en vam fer més.

--¿No la tempta tornar a TV-3?

--Hi va haver un moment que es va plantejar. Jo vaig venir a Madrid només per a tres anys, que és el que vaig pactar; també a casa. Quan ja en feia 10 o 11 que hi era, va sorgir una oportunitat i em va fer dubtar. Tinc ganes de veure més d’una vegada al mes la meva família, però, és clar, professionalment estic en un moment molt dolç i em costa pensar en un format com aquest en una altra franja i cadena. Perquè si em pregunta quin programa voldria presentar, diria que 'Espejo público'.

--Tot i donar-li algun disgust, reprimenda del Consell de l’Audiovisual de Catalunya inclosa.

--Quan Miguel Ángel Rodríguez va parlar a la tertúlia d’«afu­se­llament» a Artur Mas –molt desafortunat– vaig interpretar, el directe és així, que Mas buscava quedar com un màrtir. Va ser un mal símil i li vaig dir que era un bèstia, però no vaig pensar que demanés que l’afusellessin. No coincideixo amb moltíssimes de les opinions que s’emeten i moltes vegades, més del que crec que ho hauria de fer, ho rebato. Però aquest programa no es fa responsable de les opinions dels seus col·laboradors. A més, ¿a qui representa Miguel Ángel Rodríguez en aquest moment? No té cap càrrec al PP ni al Govern. I que des dels mitjans catalans i des del portaveu del Govern català es doni tanta importància a les seves declaracions és molt curiós. És una lectura molt interessada.

--Rebre premis com l’Ondas o el Joan Ramon Mainat deu significar que no ho està fent tan malament.

--El reconeixement dels premis sempre és agradable. Tots els que he rebut al llarg de la meva trajectòria estan molt associats al meu pas per 'Espejo...' Però no s’ha de tenir por de la polèmica; al revés. Quan reps crítiques d’un costat i de l’altre és que les coses s’estan fent bé. I en el meu cas són generalitzades: de l’esquerra, de la dreta, de Podem; des de l’espanyolisme recalcitrant a l’independentisme... Deu ser que no m’he casat amb ningú. I quan trepitjo ulls de poll, penso que ben trepitjats estan.

--¿El mateix passa amb els seus tuits?

--El que em passava amb Twitter és que hi havia reflexions que no podia plasmar amb només 140 caràcters. I em feia mandra el debat maniqueista, sense matisos. I les tempestes sense sentit, de consum ràpid i debats maximalistes... D’això n’estic cansada. Però hi ha una altra part que m’interessa, perquè és una eina que em permet estar molt informada i és un 'feedback' d’assumptes que surten al programa.

--Al seu compte de Twitter vostè es localitza... ¡al pont aeri! 

--És que em sento entre Madrid i Barcelona. I com que la sensació és que ara els murs són molt grans entre les dues ciutats, em veig allà, dalt del mur. El grau d’incomprensió pels dos costats a vegades és enorme, però m’he acostumat a viure a la contra en tot.

--¿Té la sensació que ha de renunciar a alguna cosa per mantenir aquest ritme?

--¿A més de portar una vida semblant a la d’una monja de clausura? És que s’ha de ser molt disciplinat amb aquests horaris. Perquè és molt difícil portar un programa com aquest si no tens energia. La meva vida social es redueix a àpats i a caps de setmana, encara que a les onze ja estic badallant. La conciliació familiar sí que la porto bé, perquè sóc una mare abnegada que acompanya els seus fills al dentista, a natació... i fem junts els deures: ells els del col·le i jo em preparo el programa.

--¿Es veu, com la Campos, al peu del canó complerts els 70?

--¡Ja m’agradaria arribar als 70 com María Teresa Campos! I no ho dic només pel seu físic, també perquè és una comunicadora meravellosa. ¡Té una corda i una energia que ja les voldria jo!

--Els seus gens l’hi poden ajudar...

--¿Ho diu per la meva mare? Als seus 91 anys està abonada al teatre, als musicals; fa esport diàriament, meditació i li encanta viatjar. I com que veu el programa amb ulls crítics, m’envia whatsaps amb emoticones. Dimonis, si no li agrada alguna cosa.

--El seu matrimoni amb 'Espejo...' és sòlid, però ¿fantasieja amb altres? 

--[Riu] Fantasieges amb algun nòvio temporal, com compaginar-ho amb algun programa d’entrevistes o un format diferent. Però això representaria treballar els caps de setmana o dormir encara menys. La meva ment em diu que sí, però el meu cos em va frenant. És que físicament 'Espejo...' és una marató. Exigeix una dedicació total; és un sacerdoci.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

--D’aquí als 70 potser podrà.

--Potser amb el temps m’organitzo millor i em dóna per més [riu].