La tendresa de Marina i Moustaki

Ha estat un bonic regal el que li ha servitMarina RossellaAlbert OmaEl convidatd'aquesta setmana (TV-3). Se l'ha emportat a París, i li ha obert les portes de l'estret i enlairat piset deGeorges Moustaki. La trobada entreMarinaiMoustakiha estat delicada, emocionant, emotiva. Convalescent encara del seu greu emfisema pulmonar («Vas venir a l'hospital i em vas veure gairebé mort; un dia mort, un dia viu...»,li va dir a laMarinaamb un fil de suau i paradoxal ironia sobre si mateix), el vam veure allà arraulit, existencialment fràgil encara, amb uns tubets al nas que li proporcionaven oxigen. Però al veure laMarinase li van il·luminar les pupil·les, i agafant-se mútuament amb infinit carinyo, es deien, conformant un clima d'extraordinària tendresa:«¡Estem vius! (...) ¡Energia! (...) El Palau de la Música és casa meva. Allà em vaig acomiadar. Tres cançons. Va ser el concert més curt de la meva vida». IAlbert Om, quiet en un racó, els mirava mut, absort, disfrutant d'aquell quadro colossal i íntim que va rematar laMarinaempunyant una guitarra i oferint-li aMoustakila seva versió catalana deLe Métèque. ¡Ah! Quin instant que van aconseguir. Ella, amb la seva veu límpida, i ell al seu costat, arrupit com un ocellet, absorbint el moment en el quietisme de la felicitat més absoluta.

Marina Rossellli ha proporcionat aAlbert Om, segons el meu parer, una de les trobades més profundes de la història d'El convidat. I no em refereixo només a aquest instant màgic a París, aquesta visita en què prèviamentOm, recolzats en un pont sobre el Sena, amb Notre-Dame al fons, li va preguntar:«Tu i ell sou més que amics ¿oi? Molt més que amics. Potser amants...», i laMarinava respondre:«Ho hem estat tot Moustaki i jo. Tot». A més d'aquests moments parisencs, els ignorants com jo hem descobert laMarina. A laMarinacantant ja l'estem disfrutant des de fa temps. Ara hem descobert aquesta gran dona que en un cop de valerosa catarsi personal, de sinceritat fèrtil i absoluta, ens explicava la lluita que va tenir fa anys amb la gelosia. ¡Ah! lajalousie. Ella tan miop, amb les seves ulleretes, «I Maria del Mar Bonet, per exemple, tan guapa, amb aquella veu tan fina...». S'ha de tenir molta generositat, i un cor enorme, per explicar aquesta lluita personal, íntima, aquesta batalla que ja va guanyar fa temps, i que la transforma, a més d'en exquisida cantant, en criatura d'admirable humanitat.