El pare de la víctima d’Igualada: «La meva filla tirarà endavant, però li costarà»

¿Però no ha anat tan malament, no? Crec que no. Sé el que m’han explicat els psicòlegs [ha declarat assistida per professionals]. Per a ella no ha sigut fàcil. Al sortir del jutjat ha hagut de ficar-se al llit. 

Ja ha acabat tot... Sí. Per fi [s’eixuga alguna llàgrima amb un mocador per sota d’unes ulleres de sol]. És el moment de ser agraïts. He demanat permís a la meva filla per fer-ho. 

¿Per això ha concedit aquesta entrevista? Sí. No puc anar un per un. I a més, vull fer-ho públicament. Començant per les infermeres de la planta 10 de Sant Joan de Déu i per les dones de fer feines, que li portaven regals tots els dies i li van preparar una festa d’aniversari a la seva habitació per celebrar els seus 17 anys. I a l’equip de cirurgians [ha passat per sis intervencions quirúrgiques]. Sobretot al doctor Palazón, va tenir molt paciència amb mi. És un bon tio, un home planer amb mans d’or. Em va demanar que deixés de donar-li les gràcies. Però mentre visqui continuaré fent-ho. 

¿A qui més li toca rebre la seva part? Als neuropsicòlegs, que han cuidat la meva filla a tota hora. A l’Anna, una treballadora del jutjat de Manresa que m’ha cuidat a mi. A l’alcalde Xavi, que s’ha ocupat que es pugui reincorporar l’escola. I sobretot, al camioner...

¿Al camioner que la va trobar al descampat d’Igualada? Vull donar-les-hi personalment. El buscaré un dia d’aquests. Fins ara no podia. ¿Què li dius al salvador de la teva filla? Perquè el violador anava a matar-la. Això no va ser només una violació, anava a ser un assassinat, però el camioner ho va impedir amb la seva aparició. Crec que el violador va veure els fars del seu camió acostant-se i va fugir. Si hagués tardat només una mica més, la meva filla estaria enterrada, sagnava per tot arreu... 

¿Com ha tractat el seu cas la premsa? S’han publicat algunes informacions que li han fet mal.  

¿I com han respost els polítics? Laura Borràs va venir a l’hospital a veure com estava ella. Va tenir aquest gest de donar la cara. I Tània Verge [consellera d’Igualtat i Feminismes] m’ha escrit i trucat gairebé tots els dies. Crec que és molt bona persona. 

¿I als Mossos d’Esquadra els correspon una mica d’agraïment? És clar. I també he de demanar-los disculpes. Pel pesat que he sigut. Em demanaven paciència, però quina paciència havia de tenir jo, volia que l’arrestessin de seguida. Les investigadores de l’UCAS (Unitat Central Agressions Sexuals) ens han recolzat molt: L’Esther, la Sandra..., totes. Venien a veure’ns a l’hospital, han fet companyia a la nena constantment. L’Esther em deia: «Tranquil, tard o d’hora, el trobarem».

¿I vostè la creia? Quan ella ho deia, sí. Perquè és de les que diu la veritat. 

Van complir... El dia que anaven a arrestar-lo es van presentar a casa a dos quarts de sis de la matinada. Van tocar el timbre i ens van dir a la meva filla i a mi que havien de donar-nos una bona notícia: l’havien trobat. No volien que ho sabéssim per les notícies. I després es van quedar amb ella fins a les nou de la nit, tot el dia. Fins i tot la van acompanyar a l’escola i van esperar fora. 

¿Com va viure ella la detenció? Va passar dues setmanes molt malament. Va tenir dos atacs d’ansietat i vam anar a l’hospital perquè li canviessin la medicació. 

¿Com està la seva filla ara? A la meva filla l’han destrossat. Han hagut de cosir-la de dalt a baix. Té punxades de dolor al cap i a l’abdomen, li ha quedat un tap en una oïda com el que provoquen els canvis de pressió, li costa més memoritzar les coses...

¿Però això millorarà? Això de la memòria diuen els metges que com que és jove i continua estudiant, sí. La resta, ja ho veurem. Però li quedaran seqüeles, i això que per fortuna no recorda res del que va passar. 

¿Tirarà endavant? La meva filla tirarà endavant, però li costarà. 

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

¿Què ha sigut el pitjor? La gent et diu que es posa al seu lloc però això no és veritat. Ningú pot posar-se al lloc de la meva filla, del que ha passat. Durant mesos ha hagut de fer les seves necessitats en una bossa que jo havia de canviar-li dos o tres vegades al dia. Ha sigut un drama. Però bé, aquesta part, ja ha passat. I després de la declaració d’aquest matí, la seva participació en el procés judicial també ha acabat. Per fi la deixaran en pau, que és només una nena. 

¿Hi ha hagut alguna cosa bona? Que abans d’això jo pensava que el món era més dolent. I ara he descobert que hi ha gent que té un gran cor.