Absolt per dubtes sobre el seu consentiment: «Li vaig dir que no i el vaig empènyer dues vegades»

L’home va afirmar davant el tribunal que no havien existit els suposats abusos sexuals amb penetració. I va dir que no havia mantingut cap relació sexual amb l’Amanda. Segons va declarar, només li va fer «un petó». La seva versió, no obstant, la va desmuntar l’Amanda quan va aportar a la causa unes calces que havia utilitzat aquell dia i en les quals la policia científica dels Mossos d’Esquadra va trobar semen de l’acusat. Cap de les parts va qüestionar la cadena de custòdia ni la validesa de la prova de l’ADN.

La sentència

La resolució d’aquest judici s’ha conegut aquest 2022. En la sentència, la sala conclou que l’home va mentir perquè la penetració i posterior ejaculació sí que van existir en realitat. També afegeix que l’Amanda, a causa d’aquesta penetració, «va patir simptomatologia ansiodepressiva reactiva, per la qual va requerir tractament psiquiàtric, farmacològic i psicoterapèutic, persistint en l’actualitat trastorn per estrès posttraumàtic de caràcter lleu», tal com havien exposat dos pèrits judicials, que havien diagnosticat la noia. Malgrat tot l’anterior, la sentència ha absolt l’acusat perquè argumenta que, en contra del que havia assegurat l’Amanda, van ser relacions sexuals consentides, després de dissertar durant dues pàgines sobre com s’obté l’esmentat consentiment. Per la sala resulta raonable la hipòtesi que l’acusat fes cas omís al ‘no’ de l’Amanda, però també ho és la contrària: que la denunciant «no va exterioritzar la seva voluntat de no voler mantenir-les» i, al conviure les dues opcions, afirma que ha de resoldre a favor del reu.

Curiosament, la futura aprovació de la llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual preveu passar d’un sistema que obliga la víctima a demostrar que s’hi va negar i va oposar resistència a un altre que requerirà un consentiment afirmatiu més explícit. També acabarà amb la distinció entre abús i violació. Potser el judici de l’Amanda hauria acabat en una condemna per violació amb aquesta llei en vigor.

«Segons el nostre parer», explica la sala en l’apartat de raonaments jurídics, aquestes seqüeles que pateix l’Amanda «no són necessàriament concloents quant a la falta de consentiment, ja que aquesta simptomatologia podria ser també conseqüència d’una revalorització que ella hauria efectuat a mesura que transcorria el temps des que van passar els fets». És a dir, el que sembla sostenir la sala és que les seqüeles se les va provocar la mateixa Amanda al recordar els fets i reviure’ls de manera traumàtica quan en realitat no ho va ser. Per això, la sala considera que no s’ha de condemnar l’acusat i remarca que aquest «no es va mostrar ni violent ni agressiu». Tampoc la sala dona importància al fet que l’acusat mentís al negar que van existir les relacions sexuals amb penetració perquè manté que a qui incumbeix dir la veritat i demostrar les inculpacions és a l’Amanda, que, segons remarquen en la sentència, va caure en «contradiccions» durant les successives declaracions que va prestar al llarg dels gairebé quatre anys del procés. 

L’acusació particular, que defensa l’Amanda, ha presentat un recurs contra una sentència que la família considera inacceptable. L’advocada d’Amanda nega que la jove incorregués en contradiccions. Si van existir respostes «aparentment diferents» es deu tan sols al fet que les preguntes que li van formular a la comissaria dels Mossos, en la fase d’instrucció o en el judici oral «també van ser diferents» i, en conseqüència, l’Amanda va utilitzar altres paraules per respondre el mateix. 

La versió de l’Amanda

Notícies relacionades

L’autor del vídeo de l’agressió sexual d’Igualada: «Estic satisfet, he ajudat a trobar el violador»

Una de cada tres violacions es produeixen sota la submissió química

L’Amanda no es vol rendir. Malgrat que rebre la sentència, que l’Audiència de Barcelona va enviar directament al seu correu electrònic, va tornar a sumir-la en un nou episodi d’ansietat, confia que el recurs prosperi i es demostri que no van ser relacions consentides. Que no ho fossin, insisteix en declaracions a aquest diari, és el més dolorós que va passar aquell dia de juliol de 2018, quan acabava de complir la majoria d’edat. «El pitjor va ser que [l’acusat] no em tingués en compte, que per més que li digués que no, ell es cregués amb el dret de passar per sobre de la meva decisió, de fer el que li donés la gana. Jo el vaig empènyer dues vegades, li vaig dir que no. Després vaig comprendre que no em faria cas. Vaig intentar cridar, però no em sortia la veu, tenia molta por».

La noia explica que va necessitar que passessin tres dies abans de poder explicar a algú el que va viure. L’hi va confessar a una amiga, que la va animar a explicar-ho a casa. Així ho va fer. Després de verbalitzar-ho, l’Amanda va prendre consciència del que havia passat. I diu que tot es va enfonsar. «Em vaig quedar dos o tres mesos tancada a casa sense sortir. Vaig començar a posar-me molt trista. A plorar molt. Hi havia nits que em despertava cridant, amb malsons. El meu psiquiatre em va dir que estava entrant en una depressió. I vaig haver de medicar-me. Fins i tot em vaig plantejar el suïcidi», assegura. «No comprenc que tot hagi sigut en va», acaba, al·ludint als quatre anys de tractament, a l’aspror del procés judicial, a la vergonya d’explicar una vegada i una altra els fets. De cap manera.