Pablo Ibar: cartes des del corredor de la mort

Mentre esperava les cartes que Pablo Ibar li havia d’enviar des delcorredor de la mort, Alfonso Flores s’imaginava el pres hispanoestatunidenc vestit amb una granota taronja i assegut sobre el diminut llit d’una cel·la grisa i sense encant de la presó de Raiford, Florida. L’empremta de les pel·lícules de Hollywood emergeix del subconscient quan intentem dibuixar en la ment certs escenaris. Alfonso també s’hauria pogut imaginar Pablo assegut al terra, recolzat en una paret de formigó i amb els genolls flexionats per poder col·locar el paper sobre les cames i escriure així els seus desitjos de llibertat.  ‘La milla verde’, ‘Execució imminent’... Qualsevol imatge de ficció dista molt de la realitat quan t’arriba a casa un sobre el remitent del qual lluita per revocar la seva sentència a la cadira elèctrica, acusat sense gairebé proves d’assassinar tres persones el 1994.

Cinc cartes va arribar a remetre Pablo a Alfonso. Una es va extraviar, però les altres quatre les conserva aquest barceloní com una relíquia. Totes van ser escrites en la primera meitat del 2016, just quan el drama del reclús va fer un tomb que ben aviat tindrà el seu desenllaç. Després de ser condemnat a la pena capital el 2000 i passar 16 anys al corredor de la mort, el Tribunal Suprem de l’estat de Florida va accedir a repetir el judici al constatar irregularitats en els litigis anteriors. El mateix Ibar així ho relatava en una missiva el 24 de març del 2016: "Estic molt content i ple d’esperances. Després de tants anys lluitant per aconseguir un judici nou, per fi, ho he aconseguit". Aquest 2019 ha tingut una altra oportunitat per continuar proclamant la seva innocència i intentar abandonar un lloc que ell mateix definia com a "ple de foscor, tristesa i solitud". Això és el corredor de la mort. Sense filtres.

Alfonso Flores sempre ha cregut a ulls clucs en Pablo Ibar, que ara té 46 anys. Per això ha decidit fer públiques aquelles cartes, per si poden ajudar a alliberar-lo. "No deixo mai de lluitar per demostrar la meva innocència. Fins a la meva última respiració", recalcava el reu a la primera carta, del 7 de gener del 2016. Alfonso no ha dubtat mai d’ell. Per això un bon dia va decidir agafar paper i bolígraf per dir-l’hi.

L’escola d’adults

Feia diversos anys que aquest exconserge d’EL PERIÓDICO estava jubilat quan va decidir apuntar-se al’escola d’adults de Caldes de Montbui, per a la qual només té elogis per la seva tasca. També cap a l’Ajuntament d’aquesta localitat, pel seu suport a aquest centre. Allà va millorar els seus coneixements en anglès, en literatura i també en informàtica, cosa que li va permetre navegar a tota velocitat per internet i no perdre’s cap detall del 'cas Ibar'. De Pablo sabia que el seu pare és d’origen basc, que és nebot del famós boxejador dels anys 60 i 70 José Manuel Ibar Azpiazu, ‘Urtain’, i que aquests vincles amb Euskadi el van convertir en un bon jugador de cesta punta. També recordava que havia obtingut la nacionalitat espanyola a començaments de segle (el 2002), quan ja estava al corredor de la mort...

Llavors, a finals del 2015, quan Alfonso donava un cop de mà en algunes classes als professors de l’escola d’adults de Caldes, un dels alumnes li va comentar que per practicar en l’escriptura de cartes n’havia enviat una a Pablo Ibar i aquest li havia respost. Això el va animar a ell a fer el mateix. Volia desitjar-li bon any i expressar-li tot el seu suport.

"Moltes gràcies per les teves paraules [...]. Sempre em fa molta il·lusió quan rebo una carta de gent que no em coneix i que em dona el seu recolzament. M’ajuda molt més del que pots imaginar [...]. Em sento més que un número", li va contestar Pablo a Alfonso el 7 de gener del 2016. Malgrat que la seva situació és molt complicada, aquell home mostrava una enteresa encomiable. Era ell que provava d’insuflar ànims: "No et preocupis, que estic bé i que mai deixo de lluitar"; "quan surti viuré a Espanya i recuperaré el temps perdut".

No deixava d’expressar les ganes de tornar amb la seva estimada família, i fins i tot intentava treure la part bona de les situacions més tristes: "Jo provo d’estar igual cada dia, no gaire baix ni gaire content. Així és com jo puc sobreviure en aquest lloc tan fosc. La meva mare es va morir el 1998, amb només 49 anys, de càncer, però ella sempre em deia, quan em sentia trist, 'aixeca’t i endavant'. Demà serà una altra oportunitat". "La trobo molt a faltar. Almenys, mai va haver de veure el seu fill gran al corredor de la mort". Perquè Pablo no hi va entrar fins al 2000, després d’un primer judici declarat nul el 1997, ja que no hi va haver un veredicte unànime del jurat, i després d’un altre procés judicial, del qual sí que va sortir sentenciat, malgrat que no hi havia proves de l’ADN i tota l’acusació se sustentava en un vídeo d’ínfima qualitat en què presumptament apareixia ell, però que un expert ha dubtat ara que fos així.

Tomb dels esdeveniments

"Encara puc parlar espanyol i escriure. No és perfecte però em puc defensar. La meva mare era cubana i a casa nostra només es parlava espanyol", relatava en aquella primera missiva. Va ser la més llarga de totes les que va enviar a Alfonso (dos fulls i mig) i també la més nostàlgica. En les dues següents hi va haver un tomb dels esdeveniments que li van desbordar l’emoció: després de persistir en les apel·lacions, el Suprem havia anul·lat la condemna "per l’absència de proves físiques" i li concedia un nou judici. "¡Uau! La meva família i especialment la meva meravellosa dona estem molt però que molt contents. Ara per fi puc tenir una defensa bona i demostrar la meva innocència", s’il·lusionava el 24 de març del 2016. Gràcies a les aportacions de diferents institucions i persones anònimes, Pablo havia aconseguit contractar els serveis d’un equip d’advocats coordinat pel prestigiós Benjamin Waxman; res a veure amb el lletrat Kayo Morgan, a qui els seus problemes personals (va tenir una malaltia i va tenir problemes amb la dona, que era drogoaddicta) li van impedir defensar com tocava el seu client.

Tant en aquesta carta com en la posterior, del 13 d’abril del 2016, Ibar expressava al seu "amic" el seu anhel de no tornar a "haver de sentir els sorolls de la presó i haver de veure’n les barres". També l’advertia que la nova situació el mantindria "més ocupat" preparant el judici i que comportaria un trasllat de presó. Això possiblement li impediria respondre a les seves cartes. "L’última vegada que hi vaig estar no ens deixaven enviar correu internacional", rememorava. I així va ser. A partir del canvi de presó les cartes d’Alfonso tornaven amb un “refused'” (rebutjat), tot i que abans hi va haver una última missiva, del 17 de maig del 2016.

Notícies relacionades

Pablo Ibar encara de nou l'hora de la veritat

Tensa espera d'un veredicte per a Pablo Ibar

Molt animat amb el seu "equipàs d’advocats" mentre esperava la seva sortida del corredor de la mort, Pablo fins i tot demostrava en aquell text estar al corrent del que passava a Espanya. "Veig que encara no han arreglat el Govern. Sembla que hauran de tornar a votar (el PP havia guanyat les eleccions generals, però es van haver de repetir sis mesos després). Tot és qüestió de temps i aviat es resoldrà", pronosticava. "També he vist que el Barça va guanyar la Lliga. ¿Evidentment, amb aquest equipàs que té, com pot perdre? Ara el Reial crec que guanyarà la Champions a l’Atlètic, almenys serà un equip espanyol. El millor futbol del món es juga a Espanya".

Tot seguit tornava a plantejar els seus somnis de passejar lliure amb la seva dona i "menjar-se un gelat com si tot fos normal". "No deixo de mantenir-me en forma en cos, ment i esperit", insistia, i recollint la invitació d’Alfonso de viatjar a Barcelona a visitar-lo quan passés el malson, rematava: "Pots comptar els dies que farem una cervesa. Tu em convides, ¿oi?". Pocs finals podrien ser millors.