Anar al contingut

TESTIMONI DIRECTE

Gabriel, un nen ocurrent, educat i poruc que no s'ha perdut

El desaparegut corre sempre fins a casa nostra a buscar el seu amic Martín pel camí on va desaparèixer

El nen és molt prudent i demana fins i tot ajuda per tornar a casa de nit en un lloc on mai passava res de dolent

Manuel Vilaseró

Gabriel, un nen ocurrent, educat i poruc que no s'ha perdut

periodico

Aquesta informació es va publicar el dia 02/03/2018. El contingut fa referència a aquesta data.

Quan Gabriel té algun indici que hem arribat a Hortichuelas Bajas, s’acosta sempre corrent des de casa de la seva àvia Carmen per buscar el seu amic Martín, el meu fill d’11 anys. «¿Ja sou aquí? Sou l’alegria del poble», li va dir l’última vegada, aquest Nadal, a la meva dona.

Gabriel entra sempre a la Casa del Volcán, que és la nostra vivenda, amb el somriure a la cara i un reguitzell de preguntes a la boca. Que si quan heu arribat, que si quan us en aneu, que si on és Mateo, el germà gran. No és gens tímid, com alguns han difós. Al contrari. És un nen molt ocurrent i educat. Sap relacionar-se amb els adults molt millor que altres nens de la seva edat. I millor que alguns adults.

És dels nens que es fan estimar de seguida. Com ha dit Patricia, la seva mare, és inconcebible que ningú pugui voler fer-li mal. També és poruc. Conscient de la seva poca edat, no s’aventura en solitari a fer cap de les excursions que la colla d’amics acostuma a emprendre. I obedient. Sempre torna a dinar o a dormir a l’hora que li ha marcat el pare. Encara recordo una nit d’estiu que ens va suplicar que l’acompanyéssim a casa perquè li feia por el camí a l’estar molt fosc. El vam  portar agafat de la mà i aleshores vam riure de la seva  por.


Una de les nostres frases predilectes era que el lloc era perfecte per als nostres fills petits perquè sortien per la porta i no calia preocupar-se per ells. «Aquí no els pot passar res», dèiem tots els pares. A més a més de la tranquil·litat del lloc, comptem amb diversos veïns, com Rosa García, la tia àvia del nen, que hi viuen tot l’any i sempre estan al corrent del que pugui passar. O Consuelo, la veïna que va sentir un fort cop de porta d’un cotxe coincidint amb el moment en què Gabriel es va perdre en aquell camí de 100 metres, el mateix que recorre saltant per donar-nos la benvinguda.

És veritat que la zona és agresta. Forma part del parc natural del cap de Gata. Però l’entorn immediat de la població no ho és. No té barrancs ni altres zones on passejar sigui perillós. Algun pou i unes basses que els mateixos veïns ja van rastrejar abans que arribés la Guàrdia Civil dimarts a la nit.

Tots els veïns, fins i tot nosaltres, que només ho som de temporada, estem convençuts que Gabriel en realitat no es va perdre. És impossible. El camí l’havia fet centenars de vegades, moltes acompanyat de Martín. Com a màxim, pujava al monticle que acaba en una petita bassa per construir-hi una cabanya o caçar llagosta. Sempre acompanyat d’algun col·lega de més edat.

Algú l’ha estat vigilant fins que se l’ha emportat per raons personals. Només esperem que el tingui segrestat en algun cortijo aïllat dels molts que hi ha a la zona i s’apiadi d’ell, la persona més innocent del món. Mabel, Gema, Unai, Jaime, Javier, Martín i Mateo, els seus companys de la colla, no pensen en res més després de conèixer una notícia que desitgen que només sigui un malson que s’esvairà quan es despertin.

0 Comentaris
cargando