Margarita García, primera comissària a Catalunya: «Vam crear les unitats femenines de maltractament als 90 i van augmentar les denúncies perquè les dones se sentien protegides»

- Margarita García, comissària de la Policia Judicial a Catalunya i primera comissària...

-La primera comissària que arriba a Catalunya vaig ser jo, sí.

-Has arribat on volies arribar...

-Sí, jo vaig entrar a la policia per treballar en Policia Judicial i m’acomiado a la Policia de Cap de la Brigada Judicial, per a mi és un fermall d’or de la meva feina.

-¿Què porta la teva unitat?

-Des de la UDIC, que inclou estupes (drogues) i crim organitzat, fins a la delinqüència econòmica i fiscal, estafes, també la part cibernètica, que ara augmenta moltíssim. A més, altres unitats de la policia de la resta d’Espanya ens demanen col·laboració, perquè hi ha molts investigats que viuen aquí.

La Margarita ha escollit el mar per a La Cita. Diu que li dona calma. És una dona que transmet serenitat i té un cap molt ben moblat. Mare de dos fills, amant de lectura, se sent Petra Delicado, la inspectora protagonista, a les novel·les d’Alicia Giménez Bartlet.

-I ara et jubiles...

-És el que toca tot i que una no vulgui, la Policia és així, però m’emporto una vida sencera.

-Repassem la teva trajectòria. Amb tan sols 22 anys entres a la Policia ja amb referents.

-Sí, el meu pare era del cos superior i el meu germà gran, que jo adoro i és el meu referent, era del cos superior i era l’època de les pel·lícules de ‘Sérpico’, de ‘Starsky i Hutch’, d’aquells detectius que es disfressaven, vigilaven, perseguien els dolents. Per a mi aquesta era una imatge molt potent, però quan jo vaig acabar COU encara no hi havia dones a la policia. Vaig començar una carrera, i llavors es va obrir l’opció, vaig fer oposicions i vaig entrar.

En la promoció de Margarita hi havia 178 homes i sis dones. Hi havia una quota de dones i una quota d’homes. Ara mateix ja no n’hi ha. Segons explica, hi havia companys de la mateixa edat que no entenien que poguessin treballar colze a colze amb una dona: «Alguns em deien que com havia jo de tirar una porta i llavors jo els deia que jo no entrava a la Policia per tirar portes».

-¿Com van ser els teus primers passos professionals a la Catalunya i Barcelona dels vuitanta?

-Jo vaig debutar a Badalona en uns anys que hi havia molta atur, molta heroïna i molts heroïnòman, molts furts, ‘sirles’ –atracaments amb navalla–, era l’època dels ‘radiocaseros’. Llavors hi havia molts heroïnòman necessitat de diners ràpids, van pujar els delictes. No paraves de treballar. El 92 em van donar l’oportunitat d’anar a homicidis, que era el que jo volia, ser detectiu d’homicidis. I allà vaig passar, jo crec, els anys més feliços de la meva vida.

La Margarita és policia de manual. De pel·lícula, de sèrie de Netflix, de novel·la negra. Ha trepitjat totes les unitats policials de Catalunya.

-En els teus anys en homicidis vas viure un cas molt estrany, la mort d’una família gairebé sencera, dic gairebé, perquè hi va haver un nen que va sobreviure. Et va marcar.

-Resolíem el 90 i escaig per cent dels homicidis, però dels que te’n recordes sempre és dels no resolts. I aquell a mi em va quedar molt gravat perquè jo ja tenia nens petits i van matar una mare i el seu fill, que estava dormint amb ella. A l’altre costat de la paret dormia el seu altre fill, que aparentment no es va assabentar de res: Quan es va aixecar l’endemà es va vestir per anar a l’escola va anar a despertar la seva mare i la va trobar, a ella i el seu germà degollats. Aquest nen va anar a avisar la veïna i dir-li: «la meva mare no es desperta». En aquest pis es traficava amb droga, vivien d’això. I, desgraciadament, en aquella època no hi havia proves de l’ADN, de la sang només et deien si era del tipus A o si era RH negatiu. Aquell cas avui s’hauria resolt, però va quedar sense resoldre.

-Va ser un bon moment professional.

-Em van donar l’oportunitat de ser cap de grup, que d’aquella època era molt difícil per a una dona a la policia judicial. Hi havia llista d’espera per entrar i em van donar el grup de violacions, que s’assemblava molt a homicidis en la forma d’investigació. Van ser uns anys durs, treballàvem al costat del Servei d’Atenció a la Dona, on anaven les dones maltractades. Vam ser pioners a crear aquestes unitats perquè sabíem que hi havia una xifra negra, tant de violacions com de maltractament: les dones no tenien confiança per anar a explicar a un policia el que li havien fet. Des que es van crear aquestes unitats femenines, va augmentar moltíssim el nombre de dones que van anar a denunciar perquè es van començar a sentir compreses i avalades. A partir d’allà ja es van crear protocols i circuits de pisos per a dones maltractades.

-¿Com va ser el teu pas per delinqüència econòmica?

-Hi vaig estar un parell d’anys i em va espantar. Tinc un respecte tremend a la gent que treballa en delinqüència econòmica. Tu detens algú que ha estafat mil avis i li ‘cauen’ només dos anys. Allò no em semblava just. El tracte a la delinqüència de coll blanc no em semblava just, és molt difícil, d’investigacions molt llargues i amb pocs resultats.

-Tu estaves de guàrdia el dia que van assassinar el ministre Ernest Lluch.¿Què recordes d’allò?

-Ja hi havia molta gent quan vaig arribar, no només policies. Hi havia un polític, molt periodista, i la primera feina que vam tenir va ser aclarir l’escena del crim. Va ser molt impactant, per ser una persona tan coneguda. Jo tenia planejada l’endemà una entrevista amb Julia Otero, la primera que vaig concedir, i el nostre cap de premsa la va avisar que no podia preguntar pel crim. Julia Otero, que ja era viva com una centella, em va deixar anar durant l’entrevista «ja sé que ahir a la nit quan va passar l’homicidi eres allà però no et puc preguntar». És l’única entrevista que he concedit a un mitjà de comunicació, bé, aquesta que fem, és la segona.

-Recordes el teu primer cas en homicidis, ¿no?

-En el meu primer cas jo vaig obrir la porta i vaig anar directa fins on era el mort. Un veterà em va corregir. «¿Has mirat si la porta està forçada?, ¿has mirat si hi ha passes ensangonades, has mirat si estàs trepitjant alguna cosa?». El mort no se’n va, s’han de mirar altres coses primer, em va dir. Aquesta va ser la meva primera lliçó d’homicidis.

-El 2019 vas explicar en una taula rodona que quan una dona entra en un nou càrrec, està en dubte.

-La policia està apostant molt fort per a la presència femenina, és veritat que encara no es presenten prou dones perquè siguem més, però estem molt contents perquè hem arribat al 20% de presència femenina. Estan fent moltes campanyes de visibilització de dones policies perquè les noies ho vegin com una professió que també pot ser per a elles. 

-Parles més de paternalisme que de masclisme.

-Sí, existeix en la societat en general. A moltes cases quan la família va de viatge el que condueix és l’home, a les taules de menjador el que presideix la taula és l’home, encara hi ha famílies on els nois no es fan el llit i les noies sí. La policia també és un reflex de la societat i ens modernitzem al seu ritme. Encara tenim molts comandaments masculins, però cada vegada hi ha més dones comissàries i moltes dones vàlides a les quals cal donar oportunitats. 30 o 40 anys enrere res estava preparat perquè nosaltres estiguéssim aquí, no hi havia vestidors de noies i si feies una vigilància en un cotxe de 15 hores, no era fàcil ni sortir a orinar.

-¿Com lidera una dona?

-Hi ha un estil diferent de lideratge. Això d’arreglar amb el cop de puny a la taula encara existeix. Això de dir «jo soc el cap», encara existeix. Però jo crec que les dones liderem d’una altra manera. Les dones dirigim equips, no manem.

-¿Catalunya és un lloc atractiu per als policies que venen de fora?

-El problema que els policies no es quedin aquí és l’idioma i la carestia. Si no, es quedarien, perquè al final se’n van tots enamorats de Barcelona, de la Costa Brava, de Tarragona. S’ho passen fenomenal. I treballen molt. Com que tenim veterans que han ensenyat tanta gent, si realment t’agrada la policia, la investigació, t’enganxes. Alguns aconseguim que es quedin un temps.

-¿I com és això de ‘ser’ Petra Delicado?

Notícies relacionades

Bars que encara exhibeixen simbologia franquista malgrat la llei de memòria democràtica: «No s’entén que no els multin»

Un motorista mor a la mateixa carretera del Brull on un altre conductor de moto va perdre la vida a principis de mes

-Un dels meus ‘hobbies’ és la novel·la negra, i vaig tenir l’oportunitat que em presentessin Alicia Giménez Bartlett, la creadora de la inspectora d’homicidis de Barcelona, Petra Delicado. Quan jo vaig llegir el seu llibre vaig pensar, aquesta soc jo. Vaig aconseguir que me la presentessin, vam tenir molta química, té humor àcid i crítica social. Jo li vaig explicar coses com que una vegada vam detenir un home a Roma per matar-ne un altre aquí i ella va fer un llibre, em sembla apassionant la seva feina.