«Aquests cent dies de guerra han sigut com cent anys»

El primer dia de la guerra, Xevtxenko va sortir en múltiples programes matinals de televisió. Era, amb diferència, la que més cridava. Des d’aleshores ha viscut allunyada dels focus i les càmeres. Ha participat en múltiples campanyes solidàries d’enviament de material humanitari a la frontera, s’ha incorporat com a traductora de la Creu Roja a Calella (Maresme) de manera voluntària i ara mira d’aconseguir vivenda per als seus compatriotes. Segueix pendent de la seva filla i els seus dos nets adolescents que estan vivint a Eslovàquia mentre el gendre segueix a la capital.

¿Ens farà més forts?

¿Ens farà més forts?Maksim Mikhailitxenko, en canvi, es mostra optimista. Ell, junt amb els seus pares, el seu germà i la seva nòvia, van ser els primers refugiats ucraïnesos que van demanar ajuda al Servei d’Atenció als Inmigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de Barcelona. «Aquella nit vam haver de dormir al cotxe, però després ens van traslladar a un alberg de Comarruga», explica. Encara són allà. «Tenim tot el que necessitem: menjar, roba, abonaments de transports, documents... I seguim classes d’espanyol. No ens podem queixar de res», agraeix. El seu pla és trobar feina i ser independent de les ajudes del Govern. No té feina però ajuda amb les tasques de l’hostal, així com a millorar les instal·lacions. El seu germà i la seva nòvia segueixen de manera remota els estudis a Ucraïna. Qui ho porta pitjor són els pares. «És adaptació humana. Això ens farà més forts, ¿no?».

Ajuda en furgonetes

Després del desassossec i la primera angoixa van arribar les onades de solidaritat desbordant. Lluba Kavatsiuk va contractar una furgoneta fins a la frontera polonesa amb menjar, medicaments i productes bàsics per als refugiats. «Necessitàvem ajudar en alguna cosa i vam poder fer aquest viatge, però hem de ser conscients que hi havia d’haver controls, hi havia qui se n’aprofitava i sortia més a compte fer els transports en camions que no fer-ho nosaltres», explica. Ara es dedica a ajudar en la traducció als diferents ajuntaments de l’Empordà, acompanya refugiats i vol anar a visitar els seus paisans a Ucraïna al setembre. «Hi ha un moment en què toca parar i adonar-te que aquí també es necessita ajuda, jo vaig viure un xoc de realitat i vaig veure que al final són quatre polítics que decideixen i els ciutadans corrents paguem sempre el preu més alt», puntualitza. Igual que Andreii Krasnostup, que va acumular fins a cinc viatges a la frontera i diverses nits sense dormir davant el volant. Ara ha acollit a casa la seva germana que porta d’excursió els caps de setmana.

La por a les trinxeres

En els seus viatges a la frontera polonesa, Krasnostup va portar també ciutadans que es van allistar per anar al front. Un d’ells va ser Igor Rakuta, pare d’una nena i amo d’un bar a Estamariu (Alt Urgell), va participar durant un mes en les guerrilles de defensa d’Ucraïna. «Vaig estar en els controls de carretera per vigilar els cotxes que volien arribar o sortir de Kíiv», explica aquest home de 55 anys, que no va aconseguir entrar a l’Exèrcit. «Era una tensió enorme, un estat de nerviosisme. No sabies com acabaria allò i ens estaven atacant per tots costats. Després la cosa es va estabilitzar i vam poder fer línies de defensa, evacuar famílies, preparar ‘kits’ de primers auxilis i ajudar en tot el que podíem», relata. «La por la tens, i la tens sempre. Però t’hi acostumes. Igual que t’acostumes a les bombes», afegeix. Al maig, li van donar el permís per tornar a casa. Va pensar en la seva filla, en la seva dona, i en el bar, que havia de seguir endavant.

Dos bocates en l’esbarjo

Hi ha un altre ciutadà del Baix Llobregat que continua en la primera línia del front. Els seus fills van a l’escola ucraïnesa de Barcelona, una de les institucions claus per a la integració de molts nens refugiats. Es reuneixen cada dissabte i no hi ha hagut dia sense una cua de mares amb els seus fills demanant plaça. El centre va passar d’atendre 200 nens a donar empara a 425. A la directora del centre, Svetlana Shkolna, se li trenca l’ànima quan veu que els seus alumnes són traslladats a altres comunitats. «Hem incorporat alguns psicòlegs per als nens i les mares», explica. La integració dels menors parla per si sola. «Les famílies que estan acollides en cases particulars no tenen res, fem col·lecta de tot el que podem... I s’ha incorporat una nova tradició», diu. Els nens porten dos entrepans per a l’esbarjo. «Un per a ells i un altre per als nens refugiats», prossegueix. «Almenys sabem que a l’escola mengen», assegura, testimoni de les penúries econòmiques per a les famílies que no tenen cap aliment de l’administració.

Quan la vida es congela

La Mariia va cada dissabte a aquesta escola. «És el que més li agrada de la setmana, vol que cada dia sigui dissabte», explica la seva mare, Alina Panlitxenkova. La Mariia té vuit anys però va sortir de Dnipro (Ucraina) en ple març. Va arribar a Barcelona extasiada. En el punt d’acollida de la Creu Roja, amb prou feines somreia. Ara ha tornat a ballar hip-hop (cosa que ja feia al seu país abans de la guerra) i s’ha incorporat a l’escola catalana. La seva mare és una de les habitants d’un hotel al Vendrell. Va venir amb una amiga, Alesia Vinnik. Les dues mares crien juntes els seus fills. La Mariia i l’Óskar, de dos anys. «No hi ha primavera, no hi ha estiu, no sentim... Sembla que tot s’ha congelat i aturat el 24 de febrer, i sembla que aquest dia dura per sempre» explica Vinnik. Les mares busquen llocs de treball i estan rebent les primeres classes d’espanyol. «Ens n’anirem quan s’acabi la llei marcial i puguem estar segures», segueixen.

Soldats russos en malsons

També l’escola és un motor en la vida de Nastia Iamolenko. Quan EL PERIÓDICO va entrevistar Laura Pérez i Javier España no sabien on era. «Recordo que estàvem amb antidepressius, sense dormir... Aquests cent dies han sigut com cent anys. Em queda tan lluny», explica Pérez. Aquest matrimoni acollia la menor, de 16 anys, cada estiu. La nena viu en un llogarret a prop de Txernóbil i passava els estius a Espanya per evitar les radiacions. Quan va esclatar la guerra, una de les germanes de la Nastia que vivia a Kíiv es va traslladar amb ells al Vallès. La nena, que vivia en zona ocupada pels russos, no rebia cap missatge. «Estàvem tancats, hi havia dies que no teníem llum, ni aigua, vivíem en un búnquer però els meus pares tenien menjar al rebost perquè tenen un hort. Recordo que venien els soldats russos amb les pistoles. Les mans als gallets i el meu pare els deia que només érem nens», explica la nena, ja sana i estàlvia a Sabadell. Va aconseguir sortir d’allà a principis d’abril. «El meu pare va sortir a la carretera i va veure com sortien tancs», explica. Encara segueix traumatitzada pels terrabastalls. Li recorden a les bombes, als trets. «Tinc malsons», diu. Però ja és cosa del passat. Ha començat tercer de l’ESO i agraeix el recolzament dels companys. La Laura també dona les gràcies a les facilitats a l’escola, però lamenta que ni l’ajuntament ni la Generalitat els ha brindat cap ajuda. «Encara no hem pogut fer ni el padró», assenyala.

Ansietat permanent

«L’ansietat ja és habitual en mi. De vegades vols oblidar, no pensar, però la vida continua al teu voltant i has de viure al lloc on ets», explica la Viktoria Vaskevitx, una mare que es va quedar atrapada a Barcelona a finals de febrer. Diu que gràcies a l’entrevista a EL PERIÓDICO ha aconseguit una família d’acollida. Té el marit i la filla gran a Ucraïna, i el cor fet miques. Al final va optar per quedar-se sana i estàlvia a Barcelona. La seva filla pot anar a l’escola, comunicar-se i sentir que algú l’escolta. «Per descomptat que volem tornar a casa, veure l’altra part de la nostra família que trobem a faltar d’una manera increïble, per sort ens hi podem comunicar diàriament: ja s’han acostumat a les bombes, a les sirenes, a les trinxeres al carrer. Ara sé com d’insuportable que és no poder planificar la teva vida, no fer allò que estimes», explica aquesta psicòloga infantil de 48 anys.

Sense ajudes d’acollida

Vaskevitx lamenta la falta de suport econòmic que perceben les famílies d’acollida a Espanya, a diferència del que passa en altres països europeus. Una realitat que han pogut constatar els voluntaris de l’agència de viatges Novovira, al carrer Diputació de Barcelona. En tres mesos han multiplicat per 10 les famílies ateses. «Estem destrossats, no dormim», explica un dels voluntaris, Iuri Mikhailitxenko. Al matí busquen aliments per omplir el rebost. De nit arriben les ajudes per tramitar la documentació, fer d’intèrprets o ajudar amb allotjament. Mentrestant, el negoci dels viatges cau en picat. No hi ha turistes russos.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Només arriben refugiats. I continuen fent-ho en el dia d’avui. També de Rússia. Persones que no combreguen amb el règim de Putin i que no volen haver d’anar al front. D. V. és un d’ells. Un jove informàtic de 26 anys que va escapar amb secretisme quan va poder. Ara viu amb la seva àvia ucraïnesa en un pis del Maresme. «Vaig intentar demanar asil a Espanya però com que no soc ucraïnès he d’anar per la via normal i pot tardar anys», diu. Ha perdut la feina i no té manera de treballar legalment aquí. «De moment estudio espanyol», somriu. S’ha acostumat al mar, a la calor i als vespres de lluna plena. «Surto a la platja i veig com surt la lluna, és una cosa preciosa que no podia fer al meu país», diu. També ha deixat de tenir por de la policia: «Ja no venen contra tu com a Moscou». I espera un nou inici al país del sol i la platja. «Tinc esperança», resa.

Un missatge de Vinnik a última hora. Aquesta mare, que cria sola el seu fill de dos anys, que ha hagut de deixar la seva ocupació d’organitzadora d’esdeveniments i que ha canviat el maquillatge per les ulleres, vol deixar una cosa molt clara. «És molt important per a mi que ho incloguis en el reportatge». ¿El què? «Aguantarem. Guanyarem. Som indestructibles. Som forts».