Hores de cua per banyar-se en una platja d’Eivissa

El control d’accés comença a les nou del matí, però, a aquella hora, és habitual que els operaris ja es trobin l’aparcament de la platja ple. Llavors, es talla el pas d’automòbils des de la part superior, a més d’un quilòmetre i mig, excepte que es tracti de veïns o clients del restaurant amb reserva.

Però, a peu de platja, hi ha altres tanques per tancar el sender a cala Saladeta quan aquesta supera l’aforament de 132 persones fixat per les restriccions de la Covid. A hores d’ara de l’estiu, succeeix diàriament i des de primera hora. La Bea, la Laura i la Sara són tres saragossanes que s’han acomodat en un racó al costat de l’aigua, a pocs metres del camí vetat.

La foto d’Instagram

Són les 12.45 h i fa una hora i mitja que tenen l’atenció posada en el vigilant, ansioses que quedi alguna plaça lliure a la platja veïna. «Primer volíem venir amb cotxe a un quart d’onze, però el pàrquing ja era ple i hem hagut de tornar a Sant Antoni a agafar el bus», expliquen.

¿Què els anima a invertir el seu primer matí a l’illa a arribar a aquest racó? «Vam buscar per internet les millors cales i després les vam mirar per Instagram», detallen. Una altra noia, després d’una bona estona a la cua, s’adreça al vigilant. «Això no va per temps, depèn dels càlculs i de quan m’avisen els socorristes o la Policia», li explica. «Però no serà cosa de quinze minuts, potser són dues hores». Afegeix, davant la sorpresa de la banyista, que decideix marxar amb el seu acompanyant.

View this post on Instagram

A post shared by Explore Ibiza 🏝| Travel Page (@explore.ibiza)

Tot i que cala Salada està bastant plena, no ha completat encara l’aforament de 243 banyistes. Tot i així, més d’una vintena de persones descarten acomodar-s’hi i prefereixen fer cua per a la platja veïna. Són poques en comparació les que s’hi han vist en els dies previs sense nuvolades, segons detallen els treballadors de la zona.

Poc abans de la una, comença un degoteig constant de banyistes que tornen de cala Saladeta, mentre s’observa una parella de policies locals que recorre la vora revisant l’aforament. Encara hi ha massa gent i continua sense obrir-se la barrera. Pel sender arriba un grup de barcelonins, l’Eva, el Manel, l’Edu, l’Isa i la Carme, que, en el seu tercer intent, per fi han pogut banyar-se allà.

L’any passat van venir per primera vegada de vacances a l’illa i ja ho van intentar, però van topar que ja estava tancada, «i això que hi havia un 10% de la gent que hi ha ara a Eivissa». «Vam tornar ahir, a les deu, i tampoc hi va haver manera, així que ara hem vingut a les nou del matí i hem triomfat». Això sí, els ha sorprès que, al cap de poca estona, «es veu que ha arribat l’autobús i de sobte hi havia més de cent persones pel camí, com formigues». «Era una filera seguida de platja a platja», asseguren.

Igual com ells, la Yolanda i les seves filles, l’Esther i la Laura, també de Barcelona, han arribat a la platja abans de les nou per assegurar-se un lloc, quan encara no estava en marxa el control d’accés. «La vam veure en el típic ‘top ten’ de platges d’Eivissa. Ara hi ha massa gent, per poc s’apilen els uns a sobre dels altres», expliquen.

Casa Rosa

Al costat del sender, es troba una de les cases més admirades de l’illa, Casa Rosa. La seva propietària, Rosa Esteva, ens convida a passar i detalla el tràfec de banyistes que es forma diàriament de cala a cala. Als peus d’una de les seves finestres, es pot comptar una trentena de persones esperant a la tanca. «Doncs això no és res, avui està tranquil pel temps», es resigna. Ella va ser la fundadora del grup de restaurants Tragaluz i, amb l’antic Omm de Barcelona, va rebre a Nova York el premi al millor petit hotel de disseny al món fa 16 anys.

Molt abans, el 1960, el seu pare va comprar aquesta casa a peu de platja, mig en ruïnes, segons es comprova a les fotografies. Un quadro de la casa, realitzat per Javier Mariscal el 1994, destaca entre la resta d’imatges d’època que mostra amb nostàlgia, quan no hi havia res més en aquesta zona.

Notícies relacionades

¿Ets incapaç d’imaginar una platja o recordar una foto? Tens afantasia, ceguesa de ment:

Després del temporal Ciarán: ¿per què unes platges guanyen sorra i d’altres desapareixen?

«Jo em vaig separar i venia sola amb els meus quatre fills, amb llum de quinqués i portant aigua amb un camió. També vaig posar-hi llavors una cisterna per a les aigües negres, perquè soc molt respectuosa», detalla.

«No em molesta la gent, sinó veure com s’espatlla tot i va més porqueria al mar», adverteix. Esteva relata sorpresa com s’agrupa al costat del sender la multitud que arriba de l’autobús, «sense mascareta ni res». «Els guàrdies estan desesperats. Em fan molta pena i els baixo algun refresc». Però el que més tem són els cotxes aparcats als vorals de bona part del camí de cala Salada. «Mira, aquestes fotos són de l’any passat, aquí al mig no cap un camió dels Bombers. ¿Com traurien tota la gent d’aquí si hi hagués un incendi?».