El Segrià se salva del rebrot però no del drama dels temporers

Les terrasses que fa un any van haver de tancar avui estan plenes de gom a gom. Els hotels han recuperat clients i fins i tot voregen el complet. «Aquest any no ens podem queixar, hi ha feina», afirma radiant una dependenta rere un taulell. Ha tornat l’estiu i el Segrià s’ha deslliurat d’una tancada que molts pressuposaven. «La vacuna ens ha salvat, convido tots els negacionistes a venir aquí. Fa un any teníem 40 contagiats al dia, avui cap», diu l’alcalde d’Alcarràs, Josep Jané. En aquesta localitat han vacunat amb la monodosi Jansen més de 2.000 treballadors temporals del sector de la fruita. A tota la comarca són milers els que han rebut la injecció.

També estan desbordants de satisfacció els pagesos i els empresaris de les naus on s’emmagatzema la fruita. «Quan al març vam demanar vacunar tots els treballadors de la fruita ens van ignorar amb sorna, avui les dades ens donen la raó. Hem apaivagat el virus», afirma amb sinceritat Jordi Vidal, pagès i coordinador del sector de la fruita dolça d’Associació Agrària de Joves Agricultors. Insisteix que aquest any, a diferència de l’anterior, no els han faltat epis ni tests d’antígens. De fet, el que primer va vacunar els treballadors fructícoles va ser el Govern de l’Aragó a mitjans de maig. «Quan me’n vaig assabentar vaig trucar a la consellera, al delegat del Govern a Lleida... vam remoure cel i terra per aconseguir vacunes aquesta campanya. I ho hem aconseguit», diu entusiasta Manel Simón, director de la patronal de les empreses fructícoles de Catalunya, Afrucat. Les escoles velles d’Alcarrás, que s’han transformat en un punt de vacunació massiu, ho demostren. Amb temors i molta cautela, però els treballadors fructícoles que s’han vacunat contra el virus es compten a milers.

L’eufòria es refreda quan un recorre els carrers de Lleida o els voltants dels pobles del Segrià. L’Ali, l’Abdul i el Binaissa descansen en cotxes i furgonetes després de treballar de sol a sol a Albatàrrec. Tenen papers i contracte. Però els falta un sostre. «El cap no ens dona un lloc per dormir i he de dormir al cotxe», afirma l’Ali, un marroquí que es passa l’any treballant a diverses zones fructícoles d’Espanya.

També s’arrup al seu vehicle el Younes, que esclafeix a plorar dins del cotxe. «La meva dona està embarassada, treballa en una cooperativa, i vivim aquí. Jo aquest any encara no he trobat feina», diu l’home. Sopen pa amb llaunes de tonyina i nectarines recollides amb les seves mans. Ells dormen en un pàrquing davant del pavelló municipal que acull més d’un centenar de persones sense llar de la ciutat de forma temporal. «Quan passen set dies, si no has aconseguit un contracte de treball, et fan fora una altra vegada», diu l’Oussama, un home gambià sense papers que resa cinc vegades al dia per aconseguir una ocupació a la campanya de la fruita. Ell dorm sobre uns cartrons a la paret exterior del pavelló municipal. Igual que el Radú, el Moussa i el Mohamed, un romanès i dos algerians que són a la mateixa barrera. «És horrorós, estic vorejant el meu límit», afirma el Radú cobert amb una manta.

Molts altres joves viuen al centre històric de Lleida en situacions similars. «Jo dormo en una habitació amb quatre persones més, al pis hi haurà 20 persones», explica l’Ibra, un jove senegalès que també busca feina a la fruita. El Paul va viure en una casa okupada, però avui prefereix ser al carrer. «Estic així des de fa cinc dies», afirma. Malgrat tot, està content. «Em va trucar una dona de Fraga que em va dir que em contractava, dilluns em porta a vacunar», diu somrient. «Estem pitjor que l’any passat, aquest any no tenim res per donar menjar als que són al carrer», afirma el Seydu, un lleidatà nascut al Segrià que l’any passat servia arròs amb carn als temporers al carrer gràcies a les aportacions econòmiques d’un famós futbolista.

Sí que ho fa Arrels Sant Ignasi, una entitat social que cada dia ofereix menjar a 15 migrants al carrer de Lleida a la recerca d’ocupació. «L’any passat estàvem amb 40 repartiments al dia, és evident és que hi ha menys gent al carrer, probablement perquè la costa s’ha reactivat i ja no hi ha tanta necessitat d’ocupació», afirma Óscar Costa, director de l’entitat. «Però la situació de fons no ha millorat. Continuem tenint treballadors i gent que busca feina al carrer o en situacions deplorables», diu.

Racisme a Pardinyes

Tot i que de forma parcial, Lleida és l’única ciutat del Segrià que ofereix empara als que dormen al carrer. La Generalitat es va comprometre a finançar un alberg per a temporers i persones sense llar que encara no s’ha construït. Ha d’anar ubicat al barri de Pardinyes, i desenes de veïns, entre ells l’associació del barri, s’hi han mostrat en contra. «Hem vist comentaris racistes, xenòfobs i aporofòbics al barri», afirma Anabel Ramos, portaveu de la Plataforma Pardinyes per la Dignitat, que defensa un allotjament per a temporers al seu barri. «Ens van dir que si acollim els temporers el barri perdrà valor, que els nens a l’escola no es poden creuar amb ells... autèntiques barbaritats», afirma. Potser és una altra seqüela de la tancada del 2020.

A Alcarràs, els temporers que busquen feina no poden entrar en un alberg de 90 places fet amb contenidors. En plena campanya de la fruita només viu allà l’agent Covid que el regenta, que es confessa antivacunes, i un temporer cremat. Es diu Joan Graupera, i viu al carrer de Mataró des del 2019, quan es va arruïnar. «Fa un mes que treballo aquí i no puc més», diu l’home, que va demanar un avançament per menjar.

Parla sense embuts de les «esclaves» i «caciquistes» condicions de treball al camp. Descriu l’alberg com «un camp de refugiats» i entén per què és buit. «Si ets aquí et treuen 150 euros de sou. És clar que els africans no ho volen ¿com mengen i envien diners a casa?», explica. Ell va començar a treballar en el camp quan encara no havia firmat el contracte. Al fer-ho, es va adonar que el seu ocupador havia fet un escrit dient que el Joan havia declinat una vivenda al camp. «Això és mentida, a mi mai em van preguntar res», diu amb indignació. L’alcalde es limita a afirmar que al seu poble no hi ha persones al carrer, ni en pisos sobreocupats. «Vam construir aquest alberg per evitar que els temporers visquessin en cabanes al camp», diu.

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

«No tots els pagesos treballem igual», afirma Jordi Vidal, que té 10 temporers contractats aquest any a la seva finca d’Aitona. «Als que necessiten vivenda els dono un espai però no els cobro», diu. No obstant, assumeix que la situació de carrer s’ha de resoldre. «És un problema global i de les administracions», insisteix. A Aitona una granja enmig del no-res demostra que encara hi ha persones que hi viuen. Ho proven dos matalassos, i dues bosses idèntiques del banc d’aliments.

«Nosaltres estem disposats a aportar 12 milions d’euros per construir vivendes per als temporers que contractem en 5 anys, no volem que Lleida sigui la Huelva catalana», afirma el director d’Afrucat, que recorda que el conveni de les naus de la fruita, a diferència del camp, no els obliga a allotjar-los. «Al final els canvis aquest any han sigut només estètics. La realitat darrere dels rebrots segueix allà. Les grans empreses fructícoles continuen guanyant beneficis enormes, les administracions han aportat moltíssims diners, però els temporers no han vist ni un euro», diu Gemma Casal, portaveu de la plataforma Fruita amb Justícia Social.