¿Haurien de guanyar un sou les mares i els pares?

No hi ha cap país del món on els pares i les mares rebin una mensualitat pel simple fet de ser-ho. El que sí que té el món (almenys, Europa) és un concepte diferent dels fills. Als països del nostre entorn els nens i les nenes són una qüestió d’Estat. A Suècia, els permisos de maternitat i paternitat són tan llargs que fan vertigen (els impostos també, és clar). A més, hi ha ajudes directes fins als 16 anys i els progenitors disposen de fins a 180 dies a l’any per ocupar-se dels seus petits quan estan malalts. A França les baixes mèdiques es concedeixen un mes abans de donar a llum. A Holanda, hi ha infermeres que acudeixen a les cases de les mares recents per ajudar amb la criança les primeres setmanes.

A Espanya, les ajudes a la maternitat i la paternitat són un desert, més enllà de la rebaixa fiscal dels tres primers anys. Amb el teu nadó en braços tothom et dona l’enhorabona. Però al primer problema que et suposa la criança, la resposta és: no haver-lo tingut. ¿La teva nena es posa malaltona i no pots anar a treballar? Busca’t la vida i considerat fastiguejada si no tens una àvia que acudeixi al rescat.

Fer la compra. Cuinar. Portar els teus fills a l’entrenament de futbol. Organitzar la festa d’aniversari. Acudir amb puntualitat a les revisions pediàtriques. Tenir la casa impol·luta... I, a més, la teva feina fora de casa, aquesta per la qual sí que guanyes diners. Tot això té un nom sociològic: càrrega mental, definida per primera vegada en els anys 80 per la sociòloga feminista Monique Haicault. 

El 2016, la informàtica francesa Emma Clit, mare d’un nen que llavors tenia 5 anys, va aconseguir cridar l’atenció sobre la càrrega mental que suporten les dones a través de dibuixos senzills però eficaços penjats en el seu blog. Un any després, les vinyetes van agafar forma de llibre, publicat a Espanya per Lumen.«El treball de la casa no està remunerat i aquesta càrrega no permet emancipar-se. Fa que perdem independència, llibertat i poder», va afirmar l’autora en una entrevista amb EL PERIÓDICO el 2017.

Estar estressat laboralment dona un caixet absurd. Som tan idiotes que, tot i que hàgim acabat la feina, ens quedem una mica més a la cadira perquè la cap o el cap ens vegin. La periodista Noemí López Trujillo, autora de l’assaig ‘El vientre vacío’ (Capitán Swing), malparla del sistema capitalista que ens porta a pensar que la feina és el centre de la vida, mentre que les cures han sigut desplaçades. 

Els nostres ulls miops consideren molt més triomfador un pare que es dedica en cos i ànima a la feina i amb prou feines té hores lliures a un altre que passi les tardes al parc amb la seva prole. El primer salva el país i el segon és un gandul.

«A mi em semblava meravellós estar-me tot el dia amb un nadó en braços. El que em fa ràbia és que no sigui una feina reconeguda i que no es pagui. Et condemna a la dependència econòmica. El que paga mana. Ell té els diners i el poder», deia l’autora Laura Freixas el 2019 durant la presentació d’‘A mí no me iba a pasar’, un llibre en què aboca la seva experiència personal amb el matrimoni, els tractaments de reproducció assistida, la maternitat i la criança.

¿Els pares i les mares hem de tenir un sou? La resposta és difícil. El que sí que hauríem de tenir és més recolzament per part de les autoritats públiques i les empreses privades. Els nostres fills i filles no són només nostres. Són els futurs metges, científics, forners, polítics, escombriaires, enginyers, escriptors, caixers de supermercats, cineastes, economistes i venedors de pisos. Són els ciutadans i ciutadanes del futur.

El que tampoc hauríem de fer pares i mares és entregar-nos a la hiperpaternitat, un terme que tan bé explica la periodista, escriptora i divulgadora Eva Millet als seus llibres, editats per Plataforma Actual i en què alerta sobre el risc de criar éssers perfectes en lloc de persones. Si carregues cada dia amb la motxilla del teu fill a la sortida de l’escola, si li continues cordant els cordons de les sabatilles amb 10 anys, si la teva criatura té agenda de ministre, si no s’avorreix mai, si et provoca ansietat convertir-lo en el pròxim Messi o Mozart, és més que probable que siguis un pare o mare helicòpter i que hagis caigut en les urpes de la hiperpaternitat.

Notícies relacionades

Catalunya unifica la preinscripció d’FP i donarà places segons la nota

La Generalitat no pot assumir la renda universal per fill

No passa res perquè el teu fill s’avorreixi. Tampoc passa res si no l’apuntes a xinès a 1r d’infantil. No fa falta que es converteixi en Rafa Nadal ni convertir els seus aniversaris festes inoblidables amb focs artificials. Madeline Levine, divulgadora americana, afirma que la criança s’ha convertit en un camp d’entrenament. «Això de ser a casa una tarda de dissabte sense fer res queda malament. No tenir temps lliure i que la teva agenda sigui plena de coses s’ha convertit en un símbol d’estatus», afirmava Millet a Barcelona el desembre del 2019 durant la presentació del seu últim llibre.

És complicat, efectivament. Però deixa que el teu fill i la teva filla s’avorreixin. «Mama, m’avorreixo». «Mira’t un peu». «Mama, em continuo avorrint». «Mira’t l’altre peu».