Així funcionen les habitacions d’abraçades dels hospitals italians

«És realment increïble. El Mario era un d’aquests pacients que no col·laboren, fins que finalment va poder veure els seus fills i la seva nora. Això va ser fa 10 dies», explica Giuliani, qui –al costat d’un altre infermer, David Miletti– primer va pensar en aquesta possibilitat i la va proposar als seus caps. La idea que va tenir aquesta sanitària és l’habitació de les abraçades’, un lloc de reunió dividit per una cortina de plàstic flexible i transparent, amb buits perquè s’hi pugui introduir els braços, i amb aquesta protecció, abraçar-se i tocar-se després de setmanes sense veure avis, germanes, pares, amics o oncles colpejats pel virus. El cost de la cortina no ha sigut alt, uns 800 euros. 

Es tracta d’una iniciativa, posada en marxa per diversos hospitals italians des de fa un parell de mesos que, com diu la doctora Filomena Pierantonio, metge en cap de la planta, ajuda els pacients a recuperar-se de la malaltia. «Molts pacients arriben convençuts que moriran, i no els ajuda l’aïllament i la impossibilitat de no veure físicament els seus familiars», observa Pierantonio, a l’afegir que s’han notat «millores» des que han implementat la iniciativa. 

Recuperacions més ràpides

«Encara no hem realitzat un estudi integral, que probablement farem aviat, però sí que hi ha evidències que alguns s’han restablert més ràpidament», afegeix aquesta metge, amb experiències a atendre epidèmies en diferents llocs al món, també de la mà d’organitzacions com Metges sense Fronteres. «Francament no sé per què no ho vam fer abans», afegeix.

Això sí, la preparació que hi ha darrere no és gens fàcil. Comença dies abans quan els infermers identifiquen el possible candidat que després ha de rebre l’autorització dels metges per participar en les reunions. Requisits bàsics són que el malalt tingui certa autonomia de moviment i no necessiti altes dosis d’oxigen. «Els pacients amb cascos CPAP (pressió d’aire positiva contínua), per exemple, no hi poden participar, mentre que sí que són possibles candidats els que utilitzen les mascaretes Venturi», aclareix Giuliani. 

Arribat el dia de la reunió, les tasques per preparar la cita comencen tres hores abans, amb el protocol de les operacions de neteja del lloc on es portarà a terme la trobada i la preparació de les infermeres i dels familiars, que s’han de cobrir els braços amb un material impermeable i les mans amb guants de làtex que li comprimeixen els dits. «És un esforç que fem perquè ho considerem un important element per a la curació d’aquestes persones, però no deixa de ser un esforç», assenyala Caterina Schiró, la cap de les infermeres de l’Hospital dei Castelli, a l’afegir que, per a cada trobada, ha d’ocupar almenys dues infermeres del seu equip que en aquell moment no poden dedicar-se a altres tasques.

Seixanta anys junts

Notícies relacionades

La tercera onada frena els comiats de familiars a malalts hospitalitzats amb Covid

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

El resultat de l’esforç és la cara de l’octogenari Adriano Mancini que, al veure la seva dona Eva i la seva filla Alessandra, deixa anar, des de la seva cadira de rodes, una frase entre llàgrimes gairebé imperceptible a l’oïda humana: «Ho he aconseguit, soc viu». «Vaig pensar que no et veuria més», li respon la seva dona Eva, a l’explicar amb els ulls molls que tots dos es coneixen des que ella tenia 14 anys i ell, 16. «Aquest any complim 60 anys de casats», afegeix, mentre la seva filla la subjecta per evitar que caigui per l’emoció i algunes patologies que la dona pateix. 

Felice de Santis, el pare de la qual de 78 anys, Mariano, fa un mes que és a la planta, també plora i riu alhora mentre dona les gràcies a les infermeres i als metges. «El meu pare era obrer, ha treballat tota la vida i ha tingut tanta dificultats, però això... És difícil expressar amb paraules l’agraïment que sento cap a les persones que l’han ajudat», diu, mentre el seu germà Fabrizio l’observa en silenci. «¿Sap? Se’n van amb una ambulància i un no sap què passarà, tem el pitjor. Però ells l’han salvat», afegeix Sara Pennacchini acariciant el rostre de la seva mare. «Però ara ja n’hi ha prou mama. T’has d’afanyar, has de sortir d’aquí, n’hi ha d’altres a fora que necessiten la seva ajuda».