La vida després d'una caiguda de 56 metres

Va arribar conscient a l’hospital i va mirar a la mort de cara. Va lluitar durant setmanes per quedar-se en aquest costat de la vida. No va traspassar la línia i es va despertar. Avui els seus ulls negres confirmen que el pitjor ha passat i que ara queda per davant esforç, esforç i més esforç per rehabilitar cos i ment, que no és poc. No l’espanta. Ell és un lluitador i un «pencaire» així que si la seva recuperació depèn d’esforç, descans i constància... El temps ho dirà.

Ens rep des de l’habitació 501 de l’hospital La Fe, tot i que compta les hores per ser traslladat al centre de Rehabilitació de Llevant. De fet, el trasllat es va produir ahir. Està tranquil i content. «Soc viu. Sento que la vida m’ha donat una altra oportunitat i la penso aprofitar al costat de la meva dona i les meves filles, amb els meus pares, amb el meu germà, amb els meus amics, amb la gent que estimo. De vegades ens preocupem del que no és important i sé que encara em queda molt temps de recuperació», explica. I riu a l’explicar que, al port, entre els companys de feina que també són família, el seu malnom ha canviat de ‘Núvol Negre’ a ‘el Renascut’.

Del moment de l’accident ni en vol ni en pot parlar. No obstant, sí que vol posar en relleu la seva feina, el món de l’estiba, la tasca dels portuaris i les mostres de carinyo i afecte que ha sentit des de tots els canals possibles, de persones de qui s’ho esperava i d’altres que ni tan sols coneix. Recorda, per exemple, l’homenatge dels companys del Port d’Algesires, amb els seus llums encesos i les botzines sonant, i s’emociona.

«He sentit molt de carinyo»

«No esperava tanta repercussió. He sentit molt de carinyo i agraeixo de cor tot el suport dels meus companys. Els estibadors som una família, per bé o per mal, i quan passa alguna cosa ens hi aboquem», afegeix.

El Roberto té 48 anys i en fa 23 que és al port com a estibador, com a formador de formadors i com a capatàs durant 14 anys. Amb 25 anys va llegir un anunci al diari que li va canviar la vida: oposicions per a estibador. Es va treure els carnets de camió, es va preparar l’examen i va aprovar la seva plaça. Des d’aleshores no ha parat.

Recorda el primer dia que va pujar a una grua. «Impressiona moltíssim i et traslladen per la ploma per veure si et fa por», explica. El seu consell per als que començaran en el món de l’estiba és sempre el mateix: «Que no es posin nerviosos, que es relaxin. És una feina en què es necessita sang freda en molts moments i tenir una ment clara, perquè d’errors en pot cometre tothom, però en aquesta feina una equivocació pot tenir un desenllaç fatal». De fet, el Roberto va donar mostres d’aquesta temperància el dia del seu accident. I és que no hi va haver més morts per una maniobra que va fer amb rapidesa i amb què va salvar una vintena de vides, incloent-hi la seva.

Notícies relacionades

"La teva vida no és la feina; comença quan en surts"

L’estrès laboral multiplica per cinc els riscos de tabac i alcohol junts

Per això vol destacar la feina de l’estiba. «És molt perillosa». Una vegada va somiar que un barco feia caure la grua en què treballava, una cosa que mai havia passat al port de València. Aquest malson es va fer realitat un diumenge de setembre, però és viu i ho pot explicar. Això, un miracle. I doble.

Amant de les motos i de la vida en família

Roberto Mañez és un apassionat de les motos i, quan pot, participa en ral·lis en els quals disfruta del risc i de l’adrenalina. El dilluns després de l’accident tenia previst viatjar a Granada per fer una d’aquestes aventures. Abans d’anar a treballar, la seva dona, l’Elena, li va fer prometre que aniria «amb compte» en el viatge. «No et preocupis que no és la meva hora», li va dir abans de sortir per la porta. Ja no va tornar a casa i la seva família es va aferrar a aquesta frase en els moments més difícils. Tenia raó, no va ser la seva hora i l’accident li ha fet replantejar-se una vida que vol disfrutar al màxim molt a prop dels seus.