La vida en un traster als 79 anys d'edat i malalt

Aquesta és la base de l’ocupació actual i de com els trasters suposen una opció oculta per evitar dormir al carrer i guardar les poques o moltes coses que permet una vida de carències. Ningú vol viure en un traster. Però Vicente Tortajada no és ni el primer ni l’últim que ho fa. Fa un any i mig les seves opcions eren el carrer o el traster. I no ho va dubtar. Ell també és víctima d’un desnonament. Qui li havia de dir al Vicente que als 79 anys viuria en un traster. Ell, que va treballar fins als 47 anys com a empresari en la indústria siderúrgica i que va continuar la seva vida laboral com a comercial del sector en diverses firmes fins que es va jubilar als 65 anys. No obstant, els últims anys de cotització no van ser els més pròspers. La seva pensió és de 683,50 euros. I aquí va començar el seu problema amb la vivenda, perquè els números no quadren. La seva pensió no cobreix les despeses de vivenda.

El Vicente viu en un traster des de fa poc més de dos anys. Primer en va llogar un (el número 7) on amb prou feines cabia el llit. Després, va aconseguir un altre més gran que per a ell és «suficient» i li permet certes «comoditats» com poder moure’s sense recol·locar les coses. Ara manté els seus dos trasters. Pel petit paga 60 euros al mes i l’utilitza com el que és, un traster. El gran és casa seva i li permet tenir un sofà petit, el seu llit d’1,35 metres, una taula minúscula per a l’ordinador, un fogó per escalfar el menjar (que no fa servir), un ventilador vertical que estalvia espai i una nevera que, això sí, no està endollada per no «gastar llum». En total, el Vicente gasta 210 euros en el lloguer dels seus trasters per poder tenir el mínim. No té bany, no té ventilació, no té finestres... i així ha passat dos anys. I així ha passat el confinament i passarà la resta de la pandèmia. Perquè aquesta és casa seva, l’únic que es pot permetre. «Per una habitació petita a Aldaia, per exemple, em demanaven 280 euros i allà no hi cap res més i és lluny del menjar que he de recollir», afirma.

El Vicente viu en un traster després d’un primer desnonament per impagament al barri de Nou Moles i un segon desallotjament a Meliana perquè el propietari necessitava la vivenda. El més assequible que va trobar fa dos anys va ser el traster que ocupa avui. I no es queixa. Al veure’s al carrer li va semblar la millor opció. «Quan vaig arribar al traster tenia dos veïns que vivien igual que jo. Els preus són impossibles i un s’ha d’espavilar», explica. Reconeix que té deutes que és impossible saldar als 79 anys i amb una pensió de poc més de 600 euros. Només vol una vivenda, una llar que pugui pagar. No obstant, no ha acudit a l’Administració a demanar cap ajuda. Tampoc ha sol·licitat una vivenda social. Fa uns mesos, una amiga li va indicar que potser a l’església de Barona (a Orriols) el podrien ajudar. I així va ser. Des d’allà li van tramitar l’accés al menjador social que té la coordinadora solidària del Port al districte Marítim i que es denomina El Puchero.

Ara acudeix cada dia de Nou Moles fins allà a recollir el seu menjar. «Set parades de metro. Està ben comunicat», explica mentre para l’alarma que li recorda a quina hora ha de sortir per no arribar tard a recollir el seu menjar. És diabètic, una malaltia amb què conviu, així com amb altres xacres. No s’hi veu de l’ull esquerre i utilitza ulleres per veure-hi de prop, però les va perdre l’altre dia mentre s’arreglava a la font. El que més enyora és un bany privat i explica com se sobreviu al dia i a la nit quan no se’n disposa i un és «discret, net i responsable». Més de 180.000 famílies valencianes han sigut desnonades des del 2008. Un d’ells és el Vicente i així és com viu des d’aleshores.

Al carrer des del 2018

Notícies relacionades

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

De narcopisos a narcocases de luxe

Vicente Tortajada es va quedar sense casa i al carrer el 2018. No ha pogut aconseguir un pis que pugui pagar ni té aparences d’aconseguir-ho en un mercat en què la vivenda s’emporta més de la meitat dels ingressos d’una família. El seu cas no és l’excepció. Només el 2020, des de l’1 de gener fins al 13 de març (quan es va decretar l’estat d’alarma per la pandèmia mundial de la Covid-19) al País Valencià hi va haver 1.454 desnonaments (721 a Alacant, 174 a Castelló i 559 a València), segons dades de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH) de València. «En aquest primer trimestre de l’any, des de la PAH hem vist augmentar els desnonaments, principalment aquells relacionats amb lloguers socials que els bancs havien venut a fons voltor i que insten als desnonaments», afirmen des de la PAH. Per això, des de l’entitat asseguren que a les Corts valencianes han demanat a tots els grups polítics «que la reconstrucció no es faci a costa de fer fora la gent al carrer. Cada dia 20 famílies es van quedar al carrer just abans de declarar l’estat d’alarma. Aquesta pandèmia ha posat de manifest la importància de la vivenda. És vital, és bàsica. Els partits han de dir clarament de quin costat estan. És a dir, s’han de posicionar i dir si defensen els fons voltor o les famílies. Estem cansats d’esperar solucions al problema de l’emergència habitacional. Ja n’hi ha prou».

Quan una persona o família és desnonada sense alternativa habitacional pot sol·licitar una vivenda social o bé a la Generalitat Valenciana (oficina de la EVha) o bé al seu ajuntament. Vicente Tortajada no ha fet cap tràmit. No ha sol·licitat res. «No sé... com que jo ja cobrava la meva pensió... creia que no tenia dret a res més», afirma i recorda haver acudit una vegada als serveis socials de Meliana, sense èxit, a la recerca d’informació del que a ell el preocupava: la vivenda. Els serveis socials del barri on viu ara no saben res d’ell. Ni de la seva situació, ni de com viu, ni d’on viu. «Demanaré cita a veure si em poden ajudar», afirma. Des de la PAH afegeixen que la crisi actual «demostra que la vivenda és un dret i un dret per a la salut. I amb aquest panorama ¿com deixes al carrer famílies amb gent gran, nens i persones amb discapacitat? És una vergonya».