Les àvies confinades més temps

Amparo Balaguer presumeix d’un dels seus cinc nets, que la treia a passejar pels carrers que envolten el seu apartament, on viu amb un company de pis, de 87 anys. Des d’aleshores, no surt al carrer. «Per portar una cadira de rodes se n’ha de saber i anar amb cura i ell ho fa molt bé, a més, és alt i guapo: ¿però què he de dir jo?», fa broma aquesta lleidatana de 82 anys, que havia sigut voluntària i havia cuidat gent gran i es defineix com a «parladora». Ara només té les trucades per xerrar amb els seus éssers estimats, que li deixen la compra de la setmana al replà. Balaguer i la seva família van regentar un comerç a la plaça de Sant Joan, al centre de Lleida, i només recorda un moment més dur en la seva vida: la postguerra. «A prop del nostre establiment hi havia els serveis socials i molta gent que no tenia feina anava a buscar menjar, feien llargues cues», retrocedeix cap al passat. Al seu pis dona el sol i la seva llum li fa companyia. S’entreté fent mitja, tot i que l’Amparo «és més de ganxet».

Amb ajuda i amb mascareta

La lleidatana Amèlia Albalat, de 88 anys, s’atreveix a sortir al carrer per anar a la botiga de verdures, això sí, «amb la mascareta» i moltes vegades amb la companyia d’«una noia que l’ajuda». Un dia a la setmana també ha contractat una treballadora de la llar perquè l’ajudi amb la casa. No rep més visites: fa 20 anys que viu sola, quan va morir el seu marit, no té fills i sí uns cosins, «però ja són més grans». «La televisió i la ràdio són la meva companyia», afirma. I afegeix: «També tinc la meva fe... i una bona migdiada», i somriu. Malgrat la xafogor, no entén com la gent va a la platja i es pregunta davant la inconsciència: «¿On van amb les maletes?».

També sense sortir de casa, E. (87 anys) està avorrida: «Estic molt malament: m’aixeco i m’estiro al llit o al sofà, no tinc ganes de fer res». Durant el primer confinament rebia la visita d’«una noia que l’ajudava» i que troba a faltar. Llavors també la va trucar l’alcalde de Lleida, a qui agraeix la seva proximitat. Aquest segon confinament ha sigut diferent per ella. Sí que està en contacte amb un dels seus fills, que viu a la ciutat i que li pregunta constantment què li compra, i ella respon: «Res, menjaré una patata».

Més desànim en el segon confinament

Les tres testimonis són usuàries de la Fundació Amics de la Gent Gran, que a Lleida acompanya a 51 persones grans entre domicilis i residències –aquest segon servei ara parat. Aquesta fundació compta amb 43 persones voluntàries a la ciutat, tot i que també han activat una plataforma de voluntariat amb set persones més per reforçar les trucades. 

Notícies relacionades

La pandèmia amb ulls d'avi

"La teva vida no és la feina; comença quan en surts"

Ester Catalán, responsable tècnica de la delegació del Segrià, explica que la sensació general entre els seus usuaris depèn del caràcter de cada persona gran i «que una mateixa persona ha portat diferent el primer confinament que el segon». Tot i que, segons Català, en general, el segon confinament «ha desanimat més».

Han viscut una guerra

A uns quilòmetres de Lleida, la Residència Sant Josep –residència verda–, a Malpartit, municipi que també va patir l’aïllament perimetral del Segrià, assegura que tornar a tancar les portes a les visites deprimeix els seus usuaris: «Els avis van poder veure uns dies els seus familiars, però la majoria són grans i sords i no escoltaven el que els deien per què tots anaven amb la mascareta i eren a un metre de distància mínim». Segons aquesta residència, «mai havien passat una situació tan difícil» i afegeix que «els avis han viscut una guerra, però tenien la família al costat, però ara han estat sols, només tenien els cuidadors». Uns cuidadors que intenten adaptar el seu treball al ritme i les necessitats de les persones grans, extremant les precaucions i mostrant el seu carinyo als avis malgrat la distància, els guants i les mascaretes. La seva principal comesa: intentar convertir les quatre parets en una llar, ara encara més lluny de les seves famílies.