La pandèmia amb ulls d'avi

El paper que no deixa anar és una carta de la seva pròpia mà per al president Torra. Li demana una entrevista. Vol parlar amb ell i explicar-li el que estan vivint a les residències de Barcelona. Demanar-li que els deixin veure els seus familiars. El dia 12 de març, el dia que va començar el primer confinament, la Mercè complia 82 anys. No ho va poder celebrar. «Sí que vam celebrar el final d’any. Vaig cantar amb el meu fill una cançó del poble de quan era petita», prossegueix la Mercè amb un somriure abans de posar-se a cantar la cançó, feliç recordant aquell dia i potser també la seva infància a Aragó, quan la va aprendre.

Una altra de les passions de la Mercè és la lectura. La seva habitació està plena de llibres. «Ara estic llegint un d’una escriptora que es diu Becerra», explica amb orgull abans de confessar que mai li van agradar les residències. «Aquí estem bé, ens cuiden, sí; però a mi mai m’han agradat les residències, i ara que no podem sortir ni que ens visitin, imagina’t... Per això vull parlar amb Torra. Perquè entengui la situació», reitera.

També li agradaria, si pogués tornar a viatjar com abans –«Europa la conec pràcticament tota»–, volar als Estats Units, on viu des de fa més de 20 anys un dels seus dos fills i on van néixer els seus nets. Això ja no està només en mans del president...

Joan Bosch té 81 anys i viu a la mateixa residència que Mercè, al districte barceloní de Nou Barris. Pintor, activista veïnal i sindicalista de tota la vida, igual que la seva dona, que va morir fa dos anys, el Joan, un home extremadament afable, diu que se sent presoner. Era a la segona planta, però el seu company va donar positiu i el van traslladar a la quarta. «L’aïllament el porto malament. No poder sortir ni entrar és dur. Abans jo sortia a prendre el cafè i feia una volteta pel barri... Que ens hagin tancat ho porto malament. Em sento com un presoner. Com en una presó, igual. Ni pots sortir ni la teva família pot entrar», assenyala quan li pregunten. Si no, ell, sempre discret, no es queixa. «Ens tracten bé, aquí –insisteix–, però ¿a qui li agrada viure tancat?».

«Menys façana i més fets»

El Joan és independent, menjava sol, però el seu fill, que viu al barri, molt a prop, passava a veure’l pràcticament cada dia, i d’un dia per l’altre es va quedar aïllat, veient per televisió notícies sobre una malaltia desconeguda i mortífera per a la qual encara no hi ha vacuna. Passat l’estat d’alarma, semblava que tornaven a veure la llum, però el rebrot estival a la capital els va tornar a tancar. Aquest dimarts el seu fill va poder entrar de forma excepcional a la residència per acompanyar-lo en l’entrevista (i fer-li d’intèrpret, ateses les seves dificultats auditives). 

«Als polítics els diria que menys façana i més fets», conclou.

Quan arriba el seu torn, Julia Ambrón entra a la saleta de la planta baixa de la residència –amb la seva bata i la seva mascareta, com tots– ajudada per un caminador del qual pengen dues bosses. Una de petita, de flors, regal de la sogra del seu net, on porta en mòbil. «És només és per parlar, de la resta, no en sé», precisa. L’altra, més gran i negra, està plena de bufandes. «En això m’he entretingut tot el confinament. A fer bufandes. Aquesta és per al nebot d’una amiga meva, d’Hondures, la noia que em cuidava abans d’entrar a la residència», explica mentre la treu i l’ensenya. Li fan encàrrecs, diu. Ara n’ha de fer una de blanca. «Temps en tinc, i m’entreté», diu amb una mirada trapella rere les seves ulleres i sobre la seva mascareta i amb moltes ganes de parlar. 

L’1 de juliol va complir 85 anys. «Els meus fills són uns pesats, abans del confinament venien a veure’m cada dia i a fer un volt perquè caminés», fa broma carinyosa. Ara parlen pel mòbil que guarda a la bosseta de flors. «Surto a la terrassa i ens veiem mentre parlem per telèfon», diu la dona, viuda des de fa 24 anys. «Al principi el meu cunyat em trucava molt preocupat quan veia per la tele com estaven les residències a Barcelona, però jo li tranquil·litzava i li deia que no patís, que nosaltres estàvem bé. Ara es fa una mica pesat que ens hagin tornat a tancar, perquè ja sabem el que és, però què hi farem...», diu la dona, que afirma amb satisfacció que també cus els uniformes de les treballadores de la residència quan se’ls espatllen. 

Francisco Sabadiego, resident en el mateix geriàtric, va passar la Covid-19 sense adonar-se. «El virus, ni el vaig notar, vaig notar l’aïllament. Al donar positiu em van portar a la planta dels contagiats», explica amb una lucidesa aclaparadora els seus 88 anys, «Jo sortia cada dia, cada dia, cada dia; anava amb el meu bastó, però sortia cada dia. Llavors, la tancada, ¿com l’haig de portar? Malament, molt malament», se sincera l’home, que va ingressar en una residència després de passar algun temps vivint en pensions després de separar-se de la seva exdona.

«He treballat molts anys al camp, a la meva terra, a Còrdova, fins als 41 anys, que vaig venir cap a Catalunya, així que aquí cuido les plantes. Tenim un hort: tomàquets, maduixes, pebrots... i jo no només m’encarrego de cuidar-lo, també de repartir la collita», afirma orgullós.

Notícies relacionades

Les àvies confinades més temps

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

També acudeix a la cita amb un bolso d’on treu una carpeta amb el seu nom. En treu fotografies de la seva infantesa. Del camp, de la mili... Records. Les visites són l’excepció i s’han d’aprofitar.