El casament que va guanyar al coronavirus

La Susanna li va demanar a la verge un nòvio, i si podia ser, que fos valencià. Perquè en els dies que va passar a la ciutat de les falles, convidada per una amiga, va conèixer un munt de nois que li van semblar encantadors. La providència va ser bondadosa i mesos després va conèixer el Salvador, valencià, per descomptat. Després de dos anys i mig de festeig, tenien previst casar-se el 21 de març, però no va poder ser, com és obvi. Se’ls va interposar el Covid-19 i van haver d’improvisar. Després de donar-hi moltes voltes, i perquè volien viure junts el confinament, ja que ella continuava residint a la seva Girona natal, van decidir adaptar-se a les circumstàncies. Es van donar el ‘sí, vull’ en la intimitat, amb quatre persones al seu voltant i amb moltes altres desenes seguint la cerimònia per ‘streaming’ des de casa. L’amor, en temps de pandèmia. 

Ella té 38 anys i és arquitecta. Ell en té 45, és enginyer industrial i treballa en la siderúrgica ArcelorMittal. La Susanna va baixar a València una setmana abans de l’enllaç. L’esperaven els últims retocs al vestit, els detalls del banquet, la música de la festa, la col·locació de les flors, l’ordre de les taules..., el típic d’aquelles jornades prèvies al que, diuen, és un dels dies més bonics en la vida d’un ésser humà. Dues setmanes enrere s’havia diagnosticat el primer cas de coronavirus a la Península, una dona italiana resident a Barcelona que havia portat la bestiola del seu país natal. A mesura que la cosa va anar creixent –tampoc va ajudar que s’anul·lessin les falles– es van anar succeint les trucades a la Susanna i al Salva per part de familiars i amics. Que ho sentien molt, però que potser no era prudent viatjar. I excusaven la seva absència. El dilluns anterior al casament ja tenien 50 baixes entre els 130 convidats. No els va fer falta prendre la decisió, perquè el Govern, amb el decret d’alarma, va rematar els seus plans. 

Canvi d’església

«Teníem molt clar que volíem seguir endavant», afirma el Salva. Una missió, sens dubte, impulsada per la fe, ja que tots dos són catòlics i sempre van tenir clar que la seva vida en comú requeria complir abans amb el sagrament del matrimoni. Van anul·lar tota la parafernàlia i van avançar l’enllaç al 19 de març, festivitat de Sant Josep, el mateix dia, però tres anys després, en què la Susanna va demanar aquest favor a la verge. Havien de casar-se a la basílica de Sant Vicent Ferrer, però 24 hores abans els van dir que no seria possible perquè la tancarien. Un altre obstacle per superar. Van trobar recanvi en l’últim sospir: l’església de Sant Joan de l’Hospital. «Teníem comprats el meu vestit i el jaqué del Salva, però vam decidir casar-nos sense i guardar-los per més endavant, quan tot això passi i tinguem ocasió de celebrar una altra cerimònia o una acció de gràcies en la qual ja entrarem junts, com a marit i muller», relata la Susanna. ¿És aquesta una història d’amor amb inici catastròfic? Ni de bon tros. Diu el Salva que els ha quedat un record inesborrable. «Després de com ha anat tot, de com ha respost la gent que ens estima des de la distància, ni de bon tros tinc la sensació d’injustícia o que tot se n’ha anat en orris». 

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

L’altar semblava una comèdia italiana, amb el capellà, dos testimonis, una amiga de la núvia i un altre rector germà d’un amic que va posar la tecnologia perquè els amics i la família poguessin seguir la cerimònia des de casa com qui atén una etapa del Tour de França. Molts familiars i amics fins i tot es van vestir de casament per seguir l’acte, que va acabar amb el tradicional llançament del ram, que va agafar al vol, rabent i veloç, l’amiga soltera de la núvia. Aquestes flors, per cert, les va agafar prestades d’entre les que estaven al costat de la verge. «Quan pugui tenir el meu propi ram, tornaré per tornar-li el favor». Durant la cerimònia, els convidats virtuals van anar enviant missatges als nuvis. Una narració en directe que incloïa frases com «aquest amor no hi ha virus que el pari» o «aquest casament és històric». Ja com a marit i muller, van agafar el cotxe, cada un el seu per complir amb el decret del Govern, i van anar a dinar a casa dels pares del Salva. Primer àpat a casa dels sogres per la Susanna. Arribar i moldre. «El menú del casament era boníssim. El vam anar a provar amb una de les meves germanes i un fillol i ens va encantar. Però aquell dia vam menjar arròs caldós, també perfecte». 

El pare de la núvia es va perdre el moment d’entrar-la a l’església. El padrí va haver d’enviar el vers per Whatsapp. No hi va haver vals, ni nuvis per a aquella parella que no acaba de decidir-se. Tampoc se’ls va fer de dia ballant i no hi va haver enamorament sobtat entre el company de feina del Salva i la cosina de la Susanna. «Però no ha sigut trist ni dramàtic i tothom ens ha dit que ens veien feliços i contents». Tampoc han tingut viatge de nuvis. Tenien previst volar a Sicília el dilluns 23 de març. Aquell dia, expliquen, van fer un avió de paper a casa, i ben a gust. L’han hagut d’ajornar fins a nou avís. Ara els toca aprendre a conviure, i ho faran per la porta gran, ja que passen les 24 hores del dia junts. Una lluna de mel confinada. ¿I els nens? «Déu dirà». Amén.