El malson del 'runner'

En estricte compliment de les meves obligacions professionals, i atenent un encàrrec de la superioritat, trenco l’ordre de confinament i surto a pentinar els carrers a veure què es cou. La idea és prendre el pols a aquesta ciutat buidada per plasmar-lo després en un reportatge pertanyent a aquest útil subgènere periodístic que consisteix a explicar què passa quan no està passant el que habitualment passa. La crònica impossible d’un matí assolellat de diumenge que no té a veure res amb els matins assolellats de diumenge que coneixem. El que ve a continuació es pot resumir en un titular de sis paraules: ‘runners’, estrangers i gent amb gossos.

Són dos quarts de dotze. Amb un punxant sentiment de culpa i el temor que d’algun balcó surti una increpació o caigui un test en just càstig a la meva indisciplina sanitària, em dirigeixo al litoral, que allà hi sol haver gent. I el primer que salta a la vista és que el Govern central ha comès un error com una casa al decret pel qual es declara l’estat d’alarma al mostrar-se comprensiu amb l’hàbit dels fumadors (autoritzant l’obertura dels estancs per no deixar-los sense provisió de nicotina) i passant, en canvi, per alt una addicció igualment estesa i no menys incontrolable: l’anomenat running. Allò de córrer.

Carreres contra el virus

Mentre els ciutadans que no senten la necessitat compulsiva de trotar es resignen a romandre a les seves cases coneixent-se a si mateixos i entenent una mica millor això que deia Goethe que la vida és curta però el dia és llarg, els ‘runners’ (també els ciclistes, però en menor mesura) s’apoderen dels carrers amb les seves samarretes tècniques de vius colors i les seves malles de compressió, aliens a l’emergència de salut pública que té lloc al seu voltant. Flip-flap, flip-flap, jog-trot, jog-trot, crunyslap, crunyslap. Com si poguessin eludir la pandèmia simplement corrent més que el virus.

Al Port Olímpic els runners són àmplia majoria, seguits, a certa distància, pels estrangers despistats i els passejadors de gossos. «No crec que hi hagi cap problema si corres sol, ¿no? Allò de no anar en grup ja ho entenc, però d’un en un no veig perill», es justifica un corredor en la trentena que acaba de fer una parada per beure aigüa abans de reprendre la marxa. Només uns metres més enllà, ja al passeig Marítim, un agent de la Guàrdia Urbana el treu del seu error. «Faci el favor d’anar-se’n a casa, sisplau. ¿No veu que si uns surten a córrer d’altres voldran anar a la platja i altres a passejar i tornarem a estar en la mateixa situació?». El ‘runner’ assenteix, fa la volta i s’allunya. Trotant.

Al cap d’una mitja hora, serà vist en un dels carrerons de la Barceloneta. Sense deixar de córrer, per descomptat.

El gos com a coartada

La policia municipal i els Mossos d’Esquadra es reparteixen la tasca d’anar advertint els transeünts que s’han de recloure als seus domicilis, cosa que fan modulant el to de l’exhortació en funció de l’interlocutor: «Senyo, ha d’anar a casa». «Vinga, tots cap a casa». «Senyor, només es pot ser al carrer si és imprescindible». «¿Viu vostè per aquí, senyoreta?». A poc a poc van buidant la platja del Somorrostro, on una vintena de persones agafa ions negatius i rajos de sol. Només les que van acompanyades d’un gos eludeixen l’amonestació policial i poden seguir fent la seva. Tenir gos es perfila com la gran coartada per als pròxims dies.

Parlant de coartades, allà passa un runner (almenys, va vestit com a tal i corre) agafat a una barra de pa. Un pla tan astut que podries posar-hi una cua i anomenar-lo mostela.

Diumenge d’agost antic

Notícies relacionades

Mals rotllos al supermercat

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

A la Barceloneta es respira una calma molt rara. També al Born, on al migdia se sent piular els ocells, cosa que no passava des que els habitants del barri van aprendre a dir gentrificació. De fet, tota la ciutat té un aire de diumenge d’agost antic, de quan els barcelonins fugien, els comerços abaixaven la persiana i el turisme semblava un fenomen raonable.

Al pòrtic de Santa Maria del Mar, un cartell explica als fidels com poden seguir la missa des de casa a través de la tele, la ràdio i fins i tot d’internet. Els ‘runners’ no tenen aquest consol. Una parella d’urbans impedeix l’accés dels corredors (també dels tocadors de bongos) al Parc de la Ciutadella. S’estreny el cèrcol. Els addictes al bellugueig s’enfronten en els dies que venen a una síndrome d’abstinència aterridora. És això, o lliscar pel pendent de la clandestinitat i la delinqüència. Almenys ells, i això és una dada empírica, sí estaran preparats per córrer davant de la policia.