una tragèdia a la banc dels acusats

Accident del metro de València: «Jo sí que volia venjança»

Tretze anys després, el judici per l'accident del metro de València es tanca amb una condemna pactada i un duríssim retret moral als acusats

zentauroepp51987888 valencia 27 2 2020 sociedad  juicio accidente metro las v ct200127111510

zentauroepp51987888 valencia 27 2 2020 sociedad juicio accidente metro las v ct200127111510 / Miguel Lorenzo

3
Es llegeix en minuts
Nacho Herrero

A les parets de l’estret accés a la Sala Tirant de la Ciutat de la Justícia de València encara ressona el retret. «Ets una mala persona», li va etzibar una de la víctimes de l’accident del metro de València a Marisa Gracia, exgerent de Ferrocarrils de la Generalitat (FGV).

Condemnats i absolts en el judici van compartir aquest dilluns una doble condemna, la del telenotícies i la del passadísLa tercera, a 22 mesos de presó que no compliran, va ser només per a quatre dels exdirectius de FGV. En el pacte, quatre més se’n van deslliurar.

Els vuit acusats, abans que comencés la sessió / MIGUEL LORENZO

A l’acabar, una trentena de víctimes es van situar als dos costats de l’estreta entrada. Amb el cap ben alt i la mirada digna, van deixar passar els acusats. Uns van recórrer amb pressa un trajecte d’una desena de passos que segur que no oblidaran. Altres, com Gracia, ho van fer altius. «Pocavergonya», li van dir. «Si hagués sigut la teva filla la que hagués anat en aquest metro...»

Retrets morals

No va ser la primera topada amb ella. La filla de Carmen va morir en aquest tren i l’hi havia recordat dins. «¿Pots dormir tranquil·la?» «Sí, senyora, dormo molt bé». «Doncs això demostra el nivell moral que tens», va apuntar.

Al tens diàleg s’hi va unir Beatriz Garrote, que va perdre la seva germana. «Saps que vas mentir en la comissió d’investigació. El que portes, t’ho emportes a sobre», li va sentenciar.

Amb aquesta inquantificable càrrega moral però formalment absolta, Gracia va abandonar els jutjats. «¿No reconeix cap responsabilitat? No, en absolut», va respondre taxativa als periodistes malgrat la condemna dels seus subordinats.

Tots ells havien hagut de sentir abans la duríssima intervenció de Vicente Baeza, l’advocat de l’associació de víctimes. «Els fets provats són demolidors. Quan un els llegeix no pot fer més que esgarrifar-se. Després tenim el mal causat, no el moral, sinó els 43 morts i els 47 ferits», va destacar.

«Però en el camp del retret la indignació és infinita. Eren funcionaris públics i no van complir amb la feina per la qual se’ls pagava. D’ells depenia que avui no estiguéssim aquí», els va recordar amb una pausa que va gelar la sala.

També va remarcar que les víctimes «mai han buscat venjança; volien que s’investigués; han volgut justícia». La seva «noblesa», els va retreure, els evitarà anar a parar una cel·la.

«No perdono»

Eren les 10.10 hores, quan 13 anys, sis mesos i vint-i-tres dies després d’aquell fatídic 3 de juliol del 2006, la jutge va llegir la sentència. I van arribar les llàgrimes.

Entre ells, Julián, que va perdre la seva dona. «Jo sí que volia venjança», reconeixia a El Periódico. «No perdono i no ho faré mentre visqui», afirmava amb el dolor sortint-li encara a borbolls.

«Des d’aleshores em passa de tot, però amb el que més pateixo és amb el cap. No dormo més de tres hores seguides», explicava. Lamentava que els condemnats siguin «quatre caps de turc» i no estiguin en el seu lloc «quatre polítics començant per Francisco Camps i Marisa Gracia i el seu seguici».

Ni ell ni cap d’ells oblida tampoc Nieves Molina, la instructora que va arxivar tres vegades el cas i que va intentar, amb una tenacitat digna d’esment, que la responsabilitat es limités al conductor, mort en l’accident. «Ningú sap els obstacles que ens ha posat», explicava Baeza, entre indignat i incrèdul.

Final imperfecte

Ana, ferida de gravetat aquell dia, estava alleujada per tenir un final. «Ara hem d’aconseguir arxivar-lo en algun lloc dels nostres caps i viure», explicava a El Periódico.

A les portes de la Ciutat de la Justícia se succeïen les abraçades emocionades. «Portem catorze anys junts i pel respecte i l’afecte que ens tenim som una família», assegurava.

Beatriz Garrote, expresidenta de l’associació de víctimes, a l’acabar el judici / MIGUEL LORENZO

Notícies relacionades

Passaven les 11 i alguns ja es treien les samarretes reivindicatives que havien recuperat per última vegada. La sensació era agredolça. «Ha faltat un gest, que el reconeixement els sortís del cor. Ens queda aquesta espina», lamentava Rosa Garrote.

«Però és un triomf, un final digne. Ho teníem tot en contra i hem aconseguit donar-li la volta. S’han quedat moltes coses al camí però hem fet tot el que estava a la nostra mà i hem aconseguit tot el que es podia aconseguir. Ha valgut la pena», sentenciava.