Netflix i HBO estrenen 'Els infal·libles'

Paolo Sorrentino era un mocós quan Federico Fellini va estrenar ‘Roma’, un tros de pel·lícula, una cosa així com una tonyina vermella del setè art. Podria especejar-se i no seria fàcil decidir quin tall és el més saborós. La ventresca podria ser l’escena de la desfilada de moda eclesiàstica. Es presenten davant la cúria romana les últimes creacions d’alta costura per a monges, escolans, cures, bisbes i cardenals. Això va ser el 1972. Passats 48 anys, HBO ha estrenat ‘El nuevo Papa’, el primer capítol del qual és, no només una obra d’homenatge del més devot deixeble de Fellini, o sigui, Sorrentino, sinó una peça per emmarcar.

Pot ser que després la sèrie decaigui. La primera temporada, titulada ‘El joven Papa’, amb Jude Law com Pius XIII, quarantí, atractiu, fumador i, alhora, profundament conservador, va ser irregular, tot i que, això sí, lisèrgicament provocadora. No va passar inadvertida. Però ‘El nuevo Papa’, amb John Malkovich com Joan Pau III, arriba en el moment perfecte. Si el que s’ha vist al tràiler i als dos primers capítols no enganya, Pius XIII i Joan Pau III, dos tipus suposadament infal·libles en les seves afirmacions teològiques i, no obstant, tan diferents, col·lideixen. Quina millor campanya de publicitat per a HBO que Benet XVI i Francesc, com suggereixen els vaticanòlegs, es batin també en un duel d’infal·libilitats.

Fins a tres pontífexs

La coincidència de dos papes en una mateixa època, tot i que un d’ells sigui emèrit, no és cap plusmarca històrica, sigui dit això per endavant. El 1409 n’hi havia tres. Cap d’emèrit. Allò va ser un caos que va acabar de la pitjor manera, amb acusacions d’heretgia, simonia, assassinat, violació, sodomia i incest. Si els avorreix això d’HBO i això dels dos papes, vagin directament al final del text i en sabran més, però es perdran els excessos de Sorrentino i alguna consideració sobre els silencis de ‘Los dos papas’ (Netflix), la pel·lícula de la qual tothom parla, una ficció que posa cara a cara a Joseph Ratzinger i Jorge Mario Bergoglio, una altra coincidència en aquestes setmanes d’intensa ‘papitis’.

Val la pena insistir. L’episodi inaugural d’‘El nuevo Papa’ és un capítol apoteòsic. En les grans sèries hi ha de vegades un capítol monumental. A ‘Breaking bad’ va ser l’antepenúltim, ‘Ozymandias’. A ‘True detective’, el quart capítol de la primera temporada, amb un pla seqüència que encara s’estudia a les escoles de cinematografia. De ‘Leftovers’ és inoblidable, perquè encongeix l’ànima, el penúltim. El que Sorrentino ha fet amb la presentació d’‘El nuevo Papa’ és, simplement, fellinià. Una monja neteja el cos comatós i nu de Jude Law. Amb final feliç. Les intrigues palatines posen al tron el més inesperat candidat. Tria el nom de Francesc II. Sembla un bonàs. Gairebé ximplet. Fa un gest. Obre les portes als immigrants. Vaja, com va prometre Francesc I. Resulta ser, després, un altre curós implacable intèrpret de les escriptures. De nou, com Francesc I.

De la primera temporada que Sorrentino va dedicar a aquest inesgotable jaciment argumental que és el catolicisme es pot assegurar que va ser molt vista al Vaticà. ‘L’Osservatore Romano’, el ‘Pravda’ d’aquesta fe, li va dedicar una mena de ressenya. La firmava Juan Manuel de Prada. No aplaudia els excessos de Sorrentino, per descomptat, però hi intuïa un admirador inconfés de la força del catolicisme contra vents, marees, pederàsties i altres inclemències. Aquella ressenya, de molt recomanable lectura, va permetre estirar el fil i descobrir amb sorpresa que a la nació seriòfila hi ha també cures, bisbes i cardenals. El Papa, no. Diu que no veu la tele des dels anys 60.

Les ofenses de Ratzinger

S’haurà de veure com serà el xoc entre Jude ‘Pius XIII’ Law i John ‘Joan Pau III’ Malkovich, així que com a aperitiu resulta interessant ‘Los dos papas’, pel·lícula que ha sigut acusada de (paraula de moda) blanquejar els dos pontífexs, tot i que de forma desigual. Francesc surt més ben parat que Benet XVI, del qual els seus fans (perquè sembla que els té) troben a faltar que no es remarca el gran intel·lectual que diuen que és. La pel·lícula, en allò que veritablement no s’endinsa, és en les atzagaiades de Ratzinger quan governava l’Església. Per citar dos episodis inoblidables, va ser Benet XVI qui va aixecar l’excomunió a un bisbe que negava l’Holocaust i qui, en una altra ocasió, va repescar una cita de l’emperador bizantí Manuel II quan al segle XV va afirmar que l’Islam és «maldat i inhumanitat». Així era Ratzinger, capaç d’enutjar jueus i musulmans i, com un nen petit, disculpar-se després amb l’excusa que no era el seu propòsit.

Notícies relacionades

Guerra papal

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

Fellini, Sorrentino, Buñuel, Berlanga... La llista de directors imantats per tot allò que dona de si la pompa eclesiàstica és llarga, i és lògic, ja que acumula 2.000 anys en permanent construcció i evolució, amb episodis tan intensos com l’anunciat al principi, el regnat simultani de tres papes alhora.

Això va ser durant el període del Cisma d’Occident, que Gregori XII, amb cadira a Roma, es negava fins i tot a veure’s cara a cara amb Benet XII, el papa Lluna, amb tron a Avinyó. La solució va ser convocar un concili amb una premissa molt clara: s’elegiria un nou pontífex i els cismàtics renunciarien al càrrec. Doncs amb l’elecció d’Alexandre V hi va haver de sobte tres papes. No hi va haver renúncies. Això va ser el 1408. Alexandre ni tan sols va poder entrar a Roma. Es va instal·lar a Pisa. Va morir el 1410. Els pisans van elegir llavors el seu successor, Joan XXIII (nom i número que els resultarà a vostès familiar), que fruit de tota mena de conspiracions va ser acusat dels més terribles crims, des de l’heretgia a la sodomia. El seu nom va ser eliminat dels annals vaticans. Per això Angelo Giuseppe Roncallli va poder entre 1958 i 1963 governar amb aquest nom. Seria una altra sèrie.