La nit dels genis

Fa una mica de vertigen passejar entre tant cervellet, entre tant talent. Pot ser que sense voler, en un mateix vagó de metro, s’ajuntin genis de la informàtica, la genètica, la medicina i l’enginyeria. Però el més segur és que no parlin entre ells, perquè no saben els uns dels altres, perquè en la rutina diària s’estila poc confiar-se a un desconegut. A Barcelona, una vegada a l’any, i des del 1992, sí que es produeix aquest ‘karma’ de recollida lucidesa. Són homes i dones que sobresurten en el seu camp de treball i que en algun moment de la seva carrera professional es van convertir en becaris de La Caixa. Ja són 37 anys patrocinant genis. Han sigut més de 5.000 i coincideixen, sobretot, en la gana de coneixement. 

La cita és a CaixaForum, l’antiga fàbrica Casaramona recuperada per allotjar tota mena d’exposicions i esdeveniments. Tot i que parlar de beques porta a l’imaginari un jove que acaba de sortir de la universitat, amb empenta i ganes de menjar-se el món, aquí el mite s’esquerda i transita cap a figures molt diverses, amb una trajectòria ja llaurada, però encara per completar. També hi ha xavals, però l’ajuda d’aquesta fundació, més que pel que posa en el teu DNI, es fixa en quins camins dibuixa la teva inquietud. I és així, amb una idea, amb un projecte, amb una ambició, que un pot aconseguir alguna d’aquestes beques, que en aquestes gairebé quatre dècades han repartit per tot el planeta 275 milions d’euros. 

Mare i fill

Una de les que creua la porta d’aquest immens edifici és Susan Webb, integrant de la primera promoció de beques de La Caixa. De pare britànic que va arribar a Barcelona després de la primera guerra mundial per treballar a La Canadiense, brandeix un full de serveis d’aplaudiment. Nascuda el 1952, als 30 anys va marxar a la Universitat de Texas per realitzar estudis de postdoctorat sobre Neuroendocrinologia de la reproducció. Va ser presidenta de l’Associació de Becaris i disfruta d’aquestes reunions pel que suposen de «transversalitat», per l’«oportunitat de parlar amb experts en matèries completament allunyades» a la seva. Té tres fills i un d’ells, metge com ella, també va aconseguir l’ajuda de la firma financera per realitzar un doctorat en Neurologia. «No hi vaig tenir res a veure», fa broma aquesta dama d’ulls blaus. 

És impossible no portar a col·lació les precàries condicions en les quals treballen els investigadors en aquest país. Eduard Porta, biòleg computacional, va realitzar tota la seva carrera en universitats públiques catalanes i després d’un doctorat de quatre anys va marxar amb la seva dona a Califòrnia amb una d’aquelles ofertes d’ocupació que algú del seu perfil no podia rebutjar. Però la terra atrau massa i va decidir tornar. Per assegurar el tret, va intentar facilitar-se l’aterratge. Per això va sol·licitar la beca, de tres anys, amb la qual ara labora alBarcelona Supercomputing Center. Es dedica a investigar com la genètica influeix en la resposta contra els tumors. «Acabo de descarregar-me les dades de mig milió de pacients britànics i això ocupa 2.000 gigabytes. Això només pot fer-se amb ordinadors com els que tenim al centre». És conscient que a La Caixa li ve bé el tema de les beques a nivell d’imatge corporativa, però, d’altra banda, aplaudeix que l’entitat funcioni com una espècie de «Ministeri d’Educació i Ciència en petit», recolzant la formació continuada de professionals de tot tipus. 

Genis que es queden

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

La francesa Anna Labernadie ha fet el camí contrari al que tracen la majoria d’investigadors que busquen una oportunitat a Espanya. Si el que es fa normalment és buscar futur fora, ella va venir aquí per intentar trobar-lo. És experta en Biologia del càncer i desenvolupa el seu coneixement a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya. Té tres anys de beca i la seva idea és quedar-s’hi. «Sé que és difícil, però aquí hi ha molt bons instituts i centres d’investigació». L’arqueòleg Adrià Breu persegueix el mateix. Però, en el seu cas, a través de la Universitat Autònoma de Barcelona, on s’ha especialitzat en «els primers usos de la ceràmica a la península Ibèrica i com van afectar la cuina». La beca li va permetre realitzar un màster en Ciències Arqueològiques a la Universitat de Bradford (Regne Unit), un dels referents mundials en el seu camp. 

Pau Guinart és un cas especial. El seu camp són les lletres. L’art, el cine, la literatura. Va estudiar Filosofia i Història. Després se’n va anar a Londres a cursar un màster en Tragèdia Grega. I, sota el patrocini de La Caixa, va estudiar dos anys de cine a Nova York. Admet que ha tingut sort, que les coses li han anat bé. I als 37 anys, després d’haver-ne passat 10 fora de casa, torna a Catalunya. Però no a la seva Escala natal, sinó a Barcelona, una ciutat que té ganes de «redescobrir». Quan tenia poc més de 20 anys va donar la volta a Catalunya en burro; està clar que amb beca o sense, és capaç de qualsevol cosa.