El somni trencat d'Omar

Es deia Omar i feia tot just cinc mesos que havia arribat a Catalunya, ‘Eldorado’ amb el qual tant somien els nois com ell. Va néixer a Guinea i un dia va decidir deixar la seva família i arribar sol a Europa. Dimecres passat el seu cos va aparèixer al riu Anoia. S’havia llançat al buit des d’un dels ponts de la ciutat, segons la hipòtesi dels Mossos d’Esquadra.

Omar havia trepitjat terres catalanes el maig del 2019. La Generalitat el va traslladar llavors en un centre de Calella (Maresme) que es va instal·lar en un hotel de la localitat. Segons ha pogut saber aquest diari, l’actitud del noi era molt col·laborativa amb totes les activitats i els educadors, però la motxilla de tot el que va viure durant el penós viatge fins a Europa li pesava massa i la seva afectació a nivell emocional era important. Fa pocs mesos el centre on vivia, gestionat per la cooperativa Eduvic, es va traslladar a una altra localitat de la comarca d’Anoia. Però fa tres setmanes, Omar se’n va haver d’anar i deixar el centre. Ser ‘desinternat’, com ho anomena la cooperativa. La Fiscalia havia determinat que Omar era major d’edat.

El veredicte de la Fiscalia es devia a un estudi ossi que realitza l’Institut Forense on es mesura la mida d’ossos i dents dels nois. La important arribada de menors sols a Catalunya ha disparat el nombre de proves d’aquest tipus que es fan a Catalunya, cosa que ha allargat l’espera pels tràmits. Omar va obtenir el resultat el dia 17 d’octubre del 2019, fa tres setmanes.

La mateixa ONU ha criticat aquestes proves en diverses ocasions i ha recomanat a Espanya que les deixi de realitzar. La primera vegada va ser el 2017, en un dictamen que les va considerar «imprecises» i amb «amplis marges d’error». La resolució alertava que poden causar conseqüències «traumàtiques» en els nois i demanava que cada menor tingués un representant legal. L’advocat Albert Parés es mostra taxatiu amb la qüestió: «Aquestes proves són errònies, no haurien d’existir», denúncia.  

Expulsat del centre

Omar, però, no va poder protestar. Va ser expulsat del centre, la seva plaça la va ocupar un altre noi com ell, tot i que va continuar tenint certa relació amb el servei i els seus educadors. La seva destinació, com el de tants altres nois com ell, no va ser el carrer. La cooperativa va donar amb un paisà del seu país, que el va acollir a casa seva, ubicada a Igualada. Però el seu turment va poder més, i aquesta mateixa ciutat el va veure acabar amb tot.

Un dels col·lectius antiracistes que ha lamentat aquesta notícia és Hourria. En un comunicat a les xarxes socials, es pregunten: «¿Qui assumirà la responsabilitat d’una mort evitable, de la desprotecció d’una persona extremadament vulnerable, de comptar la seva història, de denunciar a tots les que l’hem matat?». Culpen el sistema, que va fer que el jove se sentís «sol, o no prou acompanyat, per assumir una realitat injusta, racista i deshumanitzada».

El mateix col·lectiu demana a la Generalitat que respongui sobre aquest cas. Preguntats per aquest diari, els fins fa poc responsables de la tutela d’Omar van declinar fer declaracions, tant la Conselleria d’Afers Socials com la cooperativa Eduvic, que va acollir el jove al llarg d’aquests mesos. Tampoc l’Ajuntament d’Igualada va voler valorar els fets. 

Acabar amb criminalització

«La criminalització dels xavals ens està portant a uns extrems de deshumanització intolerables», afegeixen els activistes. Són algunes les organitzacions socials, entre les quals SOS Racisme o Save The Children, que fan dies que es queixa de l’ús polític i la criminalització d’aquests nens migrants no acompanyats durant la campanya electoral, especialment per part de Vox. «¡Entre tots l’hem matat!», clama el col·lectiu Hourria a la seva pàgina de Facebook en relació amb el cas d’Omar, per la qual cosa demana responsabilitats i que la seva mort no quedi en l’oblit.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

El trist desenllaç d’Omar demostra l’enorme fragilitat en la qual viuen els anomenats menes, que en definitiva no són més que nens migrants, que no tenen família ni cap referent adult que se’n faci càrrec i que l’Administració té el deure i l’obligació de protegir i donar algun tipus d’oportunitat.

Alguns dubtes queden en l’aire, com saber si la família d’Omar coneix la seva mort. I si podrà enterrar el seu fill, o si el seu cos acabarà en algun cementiri català, oblidat en alguna fossa comuna.