«Les mares i germanes assassinades han de ser considerades víctimes»

Alma, corazón, rigor, infinita capacidad de trabajo. Amb aquests i molts altres qualificatius positius van definirMaría Castellano Arroyo (Jaén, 1948) representant d’algunes de les més altes instàncies mèdiques, en la presentació d’un llibre sobre la seva trajectòria, que explica com es va convertir en un referent de la medicina forense, pionera en l’abordatge de la violència de gènere i primera dona catedràtica d’una facultat de Medicina, entre molts altres mèrits que figuren en el seu currículum.

Vostè ha trencat molts sostres de vidre. ¿S’ha sentit discriminada en alguna ocasió per ser dona?

No. Jo m’he sentit avalada pels meus mestres i pel meu marit. Per descomptat que hem tingut situacions difícils, però directament relacionades amb la meva circumstància de ser dona, no.

¿Què opina de les quotes per a les dones?

Jo sempre dic que, en igualtat de mèrits, sempre [cal escollir] una dona. Aquesta és la millor manera de protegir que arribi a tots els llocs, però no és gaire partidària de les quotes, perquè sembla que t’han donat el lloc per ser dona i, no obstant, hi has arribat pels teus propis mèrits. L’aspiració és que els que ocupin llocs de rellevància social siguin gent extraordinària en les seves capacitats i qualitats, homes o dones. I hi ha moltes dones amb mèrits propis.

¿Comparteix, com el moviment feminista, que estem en una emergència pel voluminós nombre de dones assassinades i violades?

Comparteixo que estem en una societat molt descontenta, preocupada i desatesa i que necessitem mesures que portin serenitat, tranquil·litat i benestar.

Amb un bagatge de gairebé 1.500 informes forenses en denúncies per violència de gènere, ¿quines conclusions ha tret sobre aquest tipus d’agressions, que alguns partits minimitzen?

Jo vaig conèixer la violència sobre les dones en una tesi del doctor Cobo titulada ‘Tipus de violència contra la dona’. Allà hi havia diversos tipus, entre els quals el maltractament a la parella o exparella. Aquest grup es va convertir després en objecte d’estudis successius. Abans a mi m’agradava parlar de violència familiar, en el sentit que l’agressor s’aprofitava de la intimitat que dona la llar i del coneixement dels membres de la família per produir un mal ocult, que anava dirigit a la part més sensible de la persona que es volia dominar. Poc després es va començar a identificar com a violència de gènere. Però hi continua havent casos, com l’últim, dilluns, el deGalícia, en què el delicte contra l’exparella sí que és violència de gènere i contra la seva excunyada i exsogra, no. ¿És més greu? En definitiva, ha acabat amb unes vides innocents de la manera més cruel i despietada i crec que no hi hauria aquesta diferència de jerarquia en la gravetat. Potser cal revisar-ho, perquè tota violència contra les dones en l’àmbit familiar sigui rebutjada socialment.

¿Proposa llavors que les mares, germanes i altres pròxims a la dona maltractada, que siguin agredits o assassinats, siguin considerats víctimes de la violència de gènere?

És clar. Jo vaig reclamar fa anys que els fills fossin considerats víctimes, perquè vaig veure que patien moltíssim i eren víctimes psicològiques d’aquesta violència. I després vaig començar a reclamar que es potenciés el paper de la família, que ha de ser allà, ajudant la dona perquè la violència surti a la llum i per a la millor resolució del conflicte.

¿Quines altres mesures proposa per aturar aquesta xacra?

Hem de crear equips d’intervenció familiar formats per psicòlegs, metges i treballadors socials que recolzin la víctima i ajudin a l’agressor a afrontar el conflicte abans que es produeixin gravíssims problemes de violència. A més, els metges, en les seves consultes, han de fer una tasca de detecció. I, quan la dona denuncia, la intervenció de l’equip forense és imprescindible. Cal estudiar quina personalitat té la víctima, com se la pot ajudar millor a reorganitzar la seva vida, a ser autosuficient, però sense deixar de banda l’agressor. El moviment feminista rebutja que es gasti una pesseta en els agressors. Però jo dic que s’ha d’analitzar la seva personalitat, com ha elaborat la relació amb la dona, el conflicte, si és que se sent perjudicat, té ansietat, depressió, orgull, desig de venjança, etcètera, per determinar el seu perfil de risc. A més, si té alguna addicció, això no és una excusa que justifiqui la seva conducta, però si se li posen mesures perquè es tracti, s’elimina una situació de risc.

¿Existeix un perfil de víctima o d’agressor?

No, cada cas té unes característiques i circumstàncies. Cada cas es comprèn quan estudies la víctima i l’agressor i t’adones per què sorgeix el conflicte, la violència i com va evolucionant, i es pot preveure el risc.

¿Què opina de la intenció de Vox de reformar la llei integral i aprovar una legislació contra tota la «violència intrafamiliar»?

Sempre m’he mantingut aliena a la política. Però Espanya ha sigut un país pioner en la lluita contra la violència de gènere i crec que amb les lleis que tenim, si tinguessin prou recursos i focalitzéssim les situacions i necessitats reals, perquè les víctimes tinguessin protecció i els agressors els tractaments necessaris, de manera que no arribessin a convertir-se homicides, seria bo per a tothom. Ara és veritat que no podem deixar persones que pateixen violència desprotegides perquè no hi hagi recursos, perquè tots van a un sector de la població, però no modificaria les lleis.

La comissió de Deontologia del Consell General de Metges, a la qual vostè pertany, s’ha pronunciat en contra de l’eutanàsia. ¿Quina solució es pot donar, des del punt de vista mèdic, a malalts com María José Carrasco, que pateixen malalties molt incapacitants i que volen, però no poden per si mateixos, acabar amb la seva vida?

Tota persona malalta i que pateix té dret a rebre les cures necessàries perquè la seva vida tingui sentit. Les cures pal·liatives han d’arribar a tots els racons. I és imprescindible que els pacients tinguin clar que poden expressar les seves voluntats anticipades. Això requereix que el metge ens expliqui què ens passarà i els recursos que hi ha al nostre servei. I en aquestes voluntats es pot rebutjar determinats tractaments i la vida artificial.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

¿Des que va aconseguir la càtedra, com ha canviat la medicina forense?

Abans el metge forense s’adscrivia a un jutjat d’instrucció, això feia que la seva feina es desenvolupés en solitud, en l’àmbit rural i amb uns mitjans limitats. A partir de l’any 95, es va organitzar la medicina forense als instituts de medicina legal, com instituts provincials, fet que va permetre que s’exercís en equip, amb més mitjans. Ara falta integrar millor la medicina forense i la universitat. És necessari que es creï una especialitat mèdica, com les altres, en què els metges s’especialitzin, amb rotacions hospitalàries, amb estades als instituts de medicina legal, als laboratoris, etc. Aquests especialistes ben formats després podrien dedicar-se a l’assessorament de les institucions judicials, a la docència o a la investigació.