Els centres de salut prescriuen dietes obsoletes

L’obesitat  és l’“epidèmia del segle XXI”, afirma la comunitat científica. No obstant, l’estratègia amb què s’afronta aquest problema des dels centres d’atenció primària fa aigües sens dubte, segons coincideixen metges de capçalera, nutricionistes i pacients amb aquesta malaltia. I és que en les consultes de tot Espanya hi ha un gest que es repeteix quan un metge determina que la persona té al davant s’ha d’aprimar o seguir unes pautes alimentàries per afrontar els problemes d’hipertensió, diabetis o colesterol: treu una de les dietes que guarda en un calaix o a la safata més propera i la dona al pacient, quan sap que aquestes recomanacions no han variat des de fa anys, no són individualitzades i, per tant, el percentatge d’èxit és escàs.

La veu d’alarma contra les anomenades “dietes del calaix” l’ha llançat el Consell General d’Escoles de Dietistes Nutricionistes d’Espanya, però és una opinió compartida per molts facultatius d’atenció primària i els pacients amb obesitat, segons ha pogut comprovar EL PERIÓDICO. “Als pacients, perquè perdin pes, cal insistir-los, motivar-los, i aquestes dietes com que són estàndard, alguns les fan i funcionen, però la majoria no s’hi adapta i no les segueix”, explica Joaquín San José, metge d’atenció primària i especialista en nutrició. “Dubto que tinguin una eficàcia real”, corrobora José Manuel Fernández, coordinador del grup de nutrició de la societat de metges d’atenció primària Semergen.

El dèficit calòric

Per començar, un dels problemes és que aquestes pautes no s’han actualitzat des de fa anys, com sí que es modifiquen, segons les noves dades i estudis, les recomanacions que donen els pediatres als pares a l’hora d’introduir els aliments als nens. “Jo porto fa anys que soc metge d’atenció primària i les dietes contra l’obesitat, el colesterol o la diabetis són exactament iguals. Es basen en estudis, però totes compleixen un requisit, que les calories que s’ingereixen siguin menors a les habituals, és a dir, que hi hagi un dèficit calòric”, explica Sanjosé.

Segons la seva experiència, la majoria dels pacients que entren a la seva consulta amb problemes de sobrepès haurien de perdre entre 10 o 15 quilos, de manera que tindrien paràmetres més saludables de tensió arterial o sucre i se’ls administrarien menys medicaments, cosa que provocaria menys efectes secundaris que al seu torn requereixen nous fàrmacs. És un peix que es mossega la cua. Per aconseguir-ho, les “dietes del calaix” més habituals proposen una ingesta d’entre 2.000 i 1.800 calories al dia, cosa que suposa un dèficit d’unes 500 calories i una pèrdua de pes d’entre mig i un quilo al mes.

Sense temps a les consultes

L’altre gran problema d’aquestes pautes és que no són individualitzades, no s’adapten a l’estil de vida, els gustos alimentaris o la capacitat econòmica del pacient, per això en moltes ocasions s’abandonen  a la primera de canvi i alguns pacients les posen al seu torn en un calaix i no les segueixin mai. Els metges d’atenció primària no tenen temps de fer dietes individuals, ni de veure regularment els pacients per animar-los a seguir o corregir les pautes incorrectes. Tampoc els endocrins, facultatius que sí que tenen coneixements de nutrició, però que, davant de l’al·luvió de pacients amb problemes hormonals, la seva altra especialitat, tampoc tenen capacitat d’individualitzar totes les dietes.

Per això, el Consell de Col·legis de Dietistes i Nutricionistes està lluitant perquè hi hagi un professional amb aquesta formació en la majoria dels centres de salut, almenys 1 per cada 50.000 targetes sanitàries. Una situació que dista molt de la realitat, ja que només 10 comunitats autònomes han creat aquesta categoria professional en la sanitat pública i d’aquestes només cinc han assignat algunes places a hospitals i “molt insuficients”, segons Alma Palau, presidenta del Consell. De fet, no hi ha cap dietista nutricionista en atenció primària, cosa que comporta que professionals exerceixin el seu treball sobretot en clíniques privades o assessorant empreses.

La incorporació de nutricionistes

El col·lectiu va presentar l’any passat un informe al Ministeri de Sanitat en el qual s’afirma que la contractació de dietistes és una “aposta cost-efectiva” amb un potencial estalvi d’entre 5,8 i 105 euros per cada euro invertit en intervenció dietètica, ja que aquests professionals sostenen que la clau de l’èxit perquè una persona s’aprimi, a més d’adaptar la dieta als seus horaris, les seves característiques familiars, les seves preferències alimentàries o el seu nivell socioeconòmic, és ensenyar-lo i convèncer-lo que ha de canviar els seus hàbits de vida, una cosa que intenten els dietistes nutricionistes en les seves consultes periòdiques i més si tenen el recolzament d’un psicòleg i un preparador físic. “Les persones no canvien perquè el metge els doni un full, és una cosa molt més complexa”, afirma Palau.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Joaquín San José comparteix la necessitat que aquests professionals s’incorporin als centres de salut, mentre que el representant de Semergen considera que és excessiu un per cada unitat, però sí que veu necessari “dietistes de referència” als hospitals i que aquests professionals participin en programes destinats a difondre hàbits saludables, similars als que hi ha contra el tabaquisme.   

L’exemple de Jesús Díaz, president d’ASEPO

Per la seva part, l’Associació de persones obeses ASEPO sol·licita que en atenció primària hi hagi un equip multidisciplinari format per nutricionistes, endocrins, psicòlegs i tècnics esportius, com els que existeixen en algunes clíniques privades per ajudar a aquests malalts no només a aprimar-se, sinó a trobar la causa que origina la seva malaltia. El president, Jesús Javier Díaz, és un viu exemple de com la sanitat no ha sabut respondre a les seves necessitats. Pateix problemes de sobrepès des dels set anys i fins als 46 anys no el van derivar a l’endocrí, facultatiu que va determinar que com que no té problemes hormonals, ni diabetis o hipertensió, ha de seguir una “dieta del calaix” i fer exercici, sense més seguiment. Díaz discrepa d’aquest diagnòstic i considera que ell i la resta de persones amb obesitat haurien de ser tractats com a pacients crònics i no jugar “amb les seves il·lusions” amb dietes que no els “canvien el metabolisme” i que fan que, molts d’ells, només vegin com a única sortida sotmetre’s a una operació per reduir el seu estómac.