Anar al contingut

Qualitat de l'Aire

Un estudi destapa on s'acumula més contaminació a BCN

La pol·lució dels cotxes es concentra en carrers entre edificis alts i al costat mar

Els experts recomanen allunyar els parcs infantils i els carrils bici d'aquests llocs

Michele Catanzaro

Un estudi destapa on s'acumula més contaminació a BCN

JOAN MATEU PARRA

Fa un parell de segles era normal veure rierols d’aigua bruta als carrers de qualsevol ciutat. Després es va tornar inacceptable, a mesura que els ciutadans van prendre consciència que eren una font d’infeccions. Potser un dia passarà el mateix amb la contaminació dels cotxes. Els científics estan visibilitzant els rastres de brutícia que els vehicles deixen als carrers: gasos i partícules que causen càncers i retard en el desenvolupament dels nens.

Així ho ha fet a Barcelona un estudi publicat el maig a la revista Science of the Total Environment. Aquest ha comprovat, per exemple, que la contaminació es queda atrapada en carrers estrets que discorren entre edificis alts, com Travessera de Gràcia.

També ha demostrat que als carrers paral·lels al mar, com per exemple Indústria o València, la pol·lució s’acumula a la planta baixa del costat cap al mar. Viure en pisos alts no mitiga aquests efectes, segons l’estudi. La contaminació es redueix molt poc entre la calçada i el sostre.

De la mateixa forma que ningú fabricaria un parc infantil al costat d’una claveguera a cel obert, els experts recomanen allunyar de les localitzacions contaminades espais com carrils bici o llars d’infants. Tot i que recorden que la solució més higiènica és alliberar les ciutats de la contaminació dels cotxes –com en el seu moment se les va alliberar de les aigües brutes–.

A peu de carrer i en altura

“No es poden desmuntar els edificis de la ciutat, així que el millor és reduir el trànsit. No obstant, mentre això no ocorri, es pot reduir l’exposició allunyant els més vulnerables”, apunta Fulvio Amato, investigador de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) del CSIC i coautor del treball.

Els investigadors van disposar mesuradors a peu de carrer i als sostres de dues dotzenes d’edificis. Així, van mesurar com es redueix la contaminació a mesura que un s’allunya de la calçada, tant en horitzontal com en vertical.

En concret, van mesurar concentracions de carboni negre i NO2, substàncies emeses sobretot pel dièsel, que es fa servir en la meitat dels cotxes particulars de Barcelona.

Mai com en un parc

Les mesures revelen que, en general, ens hem d’allunyar 25 metres de la vora del carrer perquè la contaminació es redueixi a la meitat, i 67 metres perquè assoleixi el nivell d’un parc urbà.

Aquesta última distància no s’assoleix gairebé mai a Barcelona, perquè abans se sol trobar un altre carrer amb trànsit. “A més, aquestes distàncies varian molt en funció de la geometria del carrer, el vent i el trànsit”, precisa Amato.

Per exemple, en un moment en què hi hagi el mateix trànsit a la Diagonal i a Travessera de Gràcia, hi haurà més contaminació al segon carrer, que s’assembla al congost d’un riu. En la primera, el vent dispersarà més els contaminants.  

L’estudi descobreix també que els contaminants s’acumulen en el costat cap al mar dels carrers paral·lels a aquest. Això es deu a la dinàmica dels vòrtexs dins del canó d’edificis.  

Finalment, cal pujar a altures superiors als 26 metres per reduir la contaminació a la meitat. Però els edificis de Barcelona tenen tan sols 21 metres d’altura de mitjana.

Minimitzar l’exposició

“La comprensió quantitativa d’aquestes variacions, oferta per l’article, és una mica sensacional per minimitzar l’exposició”, comenta Lidia Morawska, directora del Laboratori Internacional de Qualitat de l’Aire i Salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), no implicada en el treball.  

Amato suggereix allunyar de la calçada els carrils bici i parcs infantils. “No fa falta que sigui gaire: el problema principal és en els primers metres”, comenta. Un altre suggeriment és situar les aules escolars el més amunt i allunyat del carrer possible. Amato recorda també que hi ha molta variabilitat de geometries i que abans de preocupar-se s’han de fer mesures locals.

“Els edificis són allà i no pots canviar la física del vent. S’han de reduir emissions”, conclou Jennifer Richmond-Bryant, investigadora de la Universitat de Carolina del Nord, no implicada en el treball.