La universitat catalana inicia el camí del 'fundraising'

Els experts diuen que estem entrant "en l’era d’or de la filantropia". Això aplica, afecta i beneficia molts sectors de la vida, com ara la universitat, on en segons quins països abunda la figura del mecenes, de l’home o la dona que, amb major o menor notorietat, destina una part de la seva fortuna a finançar els estudis superiors. A Catalunya, el denominat ‘fundraising’ no assoleix el 2% del pressupost de les universitats públiques. Aquest dijous s’ha discutit la qüestió a l’aula magna de la Universitat de Barcelona (UB). Tots d’acord: per a una bona educació fan falta diners. A partir d’aquí, els dubtes jurídics i fiscals. Però, també, ètics i morals. ¿S’ha de permetre que el sector privat entri a les aules públiques?

Aquests dies s’ha produït un debat molt intens sobre els milions que el propietari de Zara, Amancio Ortega, destina a la sanitat pública. Aplaudiment des de la dreta i rebuig des d’una part de l’esquerra. Des de Podem, Pablo Iglesias va parlar de rebutjar "almoines" i de destinar tots els esforços a aconseguir que les grans empreses paguin tots els impostos. La sang no ha arribat al riu quan es parla que persones físiques o jurídiques ajudin a finançar les universitats, perquè encara és un fenomen anecdòtic. Però tot arribarà. En qualsevol cas, el gerent de la UB, Oriol Escardíbul, ha assenyalat durant el seminari que el millor seria comptar amb petites donacions de moltes persones. Potser perquè dependre d’uns quants patrocinadors té el risc que, si et fallen, el sistema trontolla. 

Demanar és lleig

El més fàcil és fixar-se en el sistema americà, en què algunes universitats viuen bàsicament del ‘fundraising’. Theo Schuyt, de la Universitat d’Amsterdam i un dels principals estudiosos de la matèria a Europa, ha animat els centres catalans a crear equips destinats a la capitació de fons. I, una vegada configurat el departament, s’ha de seguir una sola norma: "Nos’ha de demanar diners; s’ha d’aconseguir que siguin amics teus". Difícil empresa, bàsicament perquè la gent no és tonta. Passa el mateix quan et para pel carrer un voluntariós jove amb el peto de l’ACNUR. Et tracta com un germà, però està molt clar que és el que legítimament persegueix. En resum: ensabonar, guanyar-se la confiança i empatitzar, però sense aclaparaments. La UB ha pres bona nota de les paraules de Schuyt de cara al departament de ‘fundraising’ que té previst impulsar en un futur pròxim. Escardíbul no ha volgut avançar detalls, però sí que ha quedat clara la idea de buscar noms i cognoms i no grans corporacions. 

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Carmen Pérez-Esparrells, de la Universitat Autònoma de Madrid, ha versat sobre el model americà de mecenatge. Ha aportat xifres inquietants: El percentatge de finançament privat en els centres privats supera el 55%, el 50% de les aportacions als Estats Units provenen de particulars (el 35% són exalumnes) i de les 20 universitats amb més ‘fundraising’10 són de titularitat pública. Al capdavant, les privades Harvard, Stanford, Colúmbia, Yale i el MIT.

La doctora en Dret Públic de la UB Montserrat Casanellas ha aportat la visió legal de l’assumpte. La conclusió és que Espanya i Catalunya tenen les bases establertes per facilitar el mecenatge universitari, però hi ha terreny per recórrer, perquè s’incentiva fiscalment la donació de diners, béns o drets, però no el voluntariat, la prestació gratuïta de serveis, la cessió de crèdits o la condonació de deutes. Sigui com sigui, tal com ha conclòs l’expert holandès, el que ha de quedar clar és que "la universitat no està en venda".