SOL·LICITUDS D'ASIL

La 'ciutat refugi' entra en col·lapse

L'Ajuntament de Barcelona allotja d'emergència centenars de persones en espera d'ajuts estatals

La Creu Roja assegura que les seves més de mil places estan plenes i que «no té capacitat d'acollida»

zentauroepp48204876 venezolanos190520220419

zentauroepp48204876 venezolanos190520220419 / NGEL GARC A

8
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Es diuen Jorge i Lisbeth i van venir dilluns passat a Barcelona fugint de l’“escalada de violència” i “la falta d’aliments i medicaments” que hi ha al seu país, Veneçuela amb els seus fills, de dos i quatre anyets. Des de divendres, elservei d’emergències socialsde Barcelona és qui els dona un sostre mentre esperen que l’Estat els entrevisti i els aculli. Com ells, hi ha 170 persones, la majoria famílies, cada dia en aquesta situació a la capital catalana, suportant la terribleangoixa de veure’s al carrer. L’ajuntament diu que està“desbordat”mentre el Govern central assegura que no són, encara, de la seva competència.

Aquesta parella es va vendre el cotxe i amb el que van obtenir van pagar el viatge cap a Barcelona amb els seus dos fills, passant per París. “Els tres primers dies vam pagar hostals, però ara ens queden només 75 euros i no tenim on anar”, explica el pare a aquest diari. 

Dimarts passat van demanar asil a l’oficina d’Estrangeria del Governcentral. Primer els van dir que fins al 24 d’octubreno tenen la primera entrevista. Serà llavors quan siguin oficialment reconeguts com a sol·licitants d’asil i puguin accedir al programa estatal d’ajuda al refugiat que els brinda allotjament i que els ajudarà a trobar feina. Després, per la seva extrema vulnerabilitat, han aconseguit avançar la cita al 4 de juny pel servei municipal. Quinze dies sense tenir un sostre segur.

El Jorge i la Lisbeth, junt amb els seus dos fills, a les portes del SAIER de Barcelona / angel garcia

Quan es van quedar sense diners, dijous van anar al Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de Barcelona. LaCreu Rojase’n va fer càrrec. Però l’endemàno hi havia places per a ellsi no va ser fins a les nou de la nit de divendres quan van aconseguir que el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) els va trobar un sostre per al cap de setmana. La Creu Roja ho confirma: “Tenim 1.300 places plenes, lamentablementno tenim capacitat d’acollida, fins i tot en casos com aquests”.

Dilluns la família ha tornat al SAIER. “Fins a la valoració no us podem donar res”; és la resposta a la recepció. La mateixa explicació en una altra seu d’aquest servei. Van trucar a les portes deCàritasi laCreu Roja, que els recomanen anar de nou a aquest servei. A la tarda, i després de posar una demanda en el Síndic de Greuges, aconsegueixen la trucada municipal. “Teniu pensió fins al 4 de juny a Calella”. I els pares respiren.

En tot aquest procés els van acompanyar dues oenagés, l’Espai de l’ImmigrantiEmergència Frontera Sud. Mariana Araujo és jurista de la segona entitat. “Els requisits de vulnerabilitat són opacs, el tracte és lamentable, i aquesta família no es pot quedar al carrer: les administracions no se’n poden desentendre”, lamenta aquesta activista.

La família va ser traslladada d’urgència a una pensió per través del servei d’emergències socials municipal / Angel garcía

Rècord d’arribades

És l’ajuntament,de forma totalment urgent, el que els troba una solució. El mateix recurs que s’utilitza després d’un desnonament o una explosió d’un immoble. “Estem saturats i col·lapsats”, afirma el responsable deBarcelona Ciutat Refugi,Ignasi Calbó. Cada dia allotgen 170 refugiats, tots famílies, que s’esperen a Estrangeria. Elsmenors refugiatsque han arribat al SAIERs’han duplicat. Si l’any passat van ser 550, del gener a l’abril han ascendit al miler.

Les 4.000 places per avivenda d’emergència municipal, en què també es compten els albergs a persones sense llar, són plenes. I són 4.270 refugiats els que han trepitjat Barcelona en aquests primers quatre mesos. L’ajuntament està pagant pensions, però l’ocupació hotelera ho posa difícil. “Hem hagut de prioritzar les famílies, però segur que hi ha gent en pisos ocupats, cases d’amics o al carrer mentre esperen la cita amb Estrangeria”, assegura Calbó. Iresponsabilitza l’Estat de “desentendre’s d’unes persones que “són la seva responsabilitat”.L’ajuntament ja ha invertit 1,5 milions aquest any en vivendes d’emergències per a refugiats. L’any passat van ser 2,2 milions.

"No són de la nostra competència"

Ladelegació del Govern a Catalunyaafirma que no són responsabilitat seva. “Fins que no fan l’entrevista no entren en el pla estatal”, expliquen fonts de l’organisme, que insisteixen que les persones que es troben en “els llimbs”, en espera, és l’ajuntament qui les ha d’acollir. Donenquatre cites a la setmanaper a casos d’“extrema vulnerabilitat” a l’ajuntament, però aquesta setmana “no s’han utilitzat”, afirmen. Asseguren que de mitjana concedeixen les entrevistes a 47 dies, tot i quereconeixen que haurien d’estar a menys de 30.  

Barcelona assegura estar“en solitari” davant d’aquest drama. Atribueix la situació actual ala falta de personal i recursos del Governper assumir l’acollida correcta, i acusa la Generalitat de “rentar-se les mans” perquè no és de la seva competència. “Som els únics que tenim finestreta”, assegura Calbó. I posa com a exemple quel’aportació de la Generalitataquest any respecte a l’anterior és la mateixa, tot i que la recepció de persones “ha crescut brutalment”. “Ens van dir que obririen tres centres per a refugiats i encara estem esperant”, es queixa Calbó.

Projectes de la Generalitat en espera

La Generalitat es defensa. “Només falta que l’ajuntament ens doni les llicències”, recriminaOriol Amorós, responsable de Migracions del Govern català, que assegura que sempre han “estat predisposats” a ajudar l’ajuntament barceloní. Amorós també recorda que aquest any ells han acollit milers de menors migrants també en solitari, i que l’aportació del Govern a Barcelona per a polítiques socials del 2016 al 2019 va créixer un 60%, el doble que la mitjana catalana.

Amorós també insisteix quehauria de ser l’Estat el que assumís l’atenciód’aquestes persones i culpa del caosles polítiques del PP. “La plantilla d’asil i refugi va perdre el 70% dels seus efectius per mala planificació, ara hi ha uncaos brutal”, assegura el secretari.

El Jorge, la Lisbeth, l’Elías i la petita Jennifer ja tenen un sostre per a 15 dies. Però avui, demà i passatles famílies no deixaran de fugir de la guerraper veure créixer els seus fills en pau. Milers de personesvan cridar “volem acollir” el febrer del 2017a Barcelona. El Jorge i la seva família només s’han trobat amb l’espera i l’angoixa d’haver estata punt de veure’s al carreramb els seus fills.

La família camina pels carrers de Barcelona, d’un recurs a l’altre demanant empara / angel garcía

Pobres contra pobres

Refugiats i desnonats es troben en els serveis socials lluitant per un sostre de l’administració

A les 11 del matí al Servei d’Atenció a Inmigrants Emigrants i Refugiats de Barcelona, al carrer de la Font Honrada, s’hi amunteguen unes vint persones. Gairebé la meitat són nens.

“¿Algú té cita?”, pregunta la treballadora social. Només una noia aixeca la mà. La resta, venen per la desesperació. Una mare sola afganesa, amb la seva filla en braços, s’aixeca. No entén gens d’espanyol però assumeix que l’estan cridant. Han trobat una plaça per a ella, és refugiada. Agafa una maleta i se’n van.

El Jorge i la Lisbeth, amb els seus dos fills, de 2 i 4 anys, seuen a la sala d’espera. El més gran, l’Elías, juga en una sala perquè els nens esperen, amb una nena procedent de l’est, i un altre magribí. Mentre la Lisbeth aprofita per donar el pit a la nena, al seu costat, un nen juga amb el mòbil de la seva mare. Porta una màscara.

La seva mare,Maria Cristina Núñez, explica que acaba desuperar un tractament oncològicamb només 13 anys. Va sortir de Veneçuela amb permís del govern de Maduro, perquè se li curés la malaltia. Acabat el tractament a Sant Joan de Déu, el seu país els vol de tornada. “Els metges li han de fer seguiment, ha de seguir un pla de medicació i allàels medicaments costen més que un sou”, assegura la mare. Acaba de demanar asil. El problema és que encara no té data per a la primera entrevista, ies nega a veure’s al carreramb els seus dos fills. El petit, de 9 anys, seu en silenci esperant que algun treballador social els anomeni pel nom i els digui on viuran.

Maria Cristina Núñez, al costat dels seus dos fills al SAIER /  ANGEL GARCIA

Al mig del passadís hi hadues maletes i un anorac de color rosamolt petit. Una treballadora de l’espai pregunta de qui és. Apareix elNassir, un home marroquí que fa sis anys que és a Catalunya. “Retiri-les, si us plau, que no podem passar”. Ell les mou uns metres, al costat de la seva dona, que sosté la filla agafada al pit.

El Nassir i la seva família vivien en unapetita habitació a casa d’un amic, però ahir els van fer fora. Tots dos estan a l’atur. No estan empadronats a Barcelona, no tenen contracte de lloguer i acudeixen al SAIER a demanar ajuda, com sempre han fet. La nena plora. Nassir aguanta. “No tinc on anar, només vull un sostre per a la meva filla”, assegura. Els pares s’abracen i tornen a seure.

Notícies relacionades

Una dona llatina surt indignada de l’equipament municipal. L’acompanyen els seus fills preadolescents. “He vingut a empadronar-me”, diu. No ho ha aconseguit. Tots tres viuen en una habitació al Carmel, sense contracte de lloguer. Abans, va estar-se a Santa Eulàlia. Se li neguen els ulls. “Els meus fills fa més d’un mes que no poden anar a l’escola, no sé què fer, estic desesperada”, detalla.

La sala es continua omplint. I molts només demanen una cosa, un sostre. Mirades de recel, de solidaritat, paraules amables, murmuris i rebufs. Tots, en el fons, competeixen perquè l’administració els doni una ajuda, abans que al del seu costat.  

Temes:

Refugiats