els gegants del Mediterrani
Els catxalots esbufeguen pel Garraf
L'Associació Cetàcea fa un fenomenal albirament a 22 milles de Sitges del Tyrannosaurus dels mars
cachalote garraf /
Morten A. Stroksnes ho va escriure amb aquestes paraules exactes en aquesta perla narrativa que edicions Salamandra va publicar ara fa un any, ‘El libro del mar’, un llibre sempre recomanable: “Poques coses hi ha més perilloses que un catxalot en zel, bèstia més gran que un Tyrannosaurus rex”. Una advertència així mai s’oblida i sobretot fa caure d’esquena ara que l’Associació Cetàcea, un grup de biòlegs i veterinaris consagrats a l’observació dels mamífers de la costa barcelonina, ha gravat a vista de dron un bella catxalot davant el Garraf, a només 22 milles nàutiques de Sitges. Nedava en companyia d’uns altres quatre exemplars. Va ser el 27 d’abril passat, jornada de reflexió a terra ferma, però al Mediterrani, ¡ai!, era hora d’emergir, obrir l’espiracle i esbufegar.
Els rorquals guanyen en mida, sí, però no tenen dents d’un quilo ni són capaços de causar tragèdies com la de l’‘Essex’
Va ser l’abril del 2018 quan aquest mateix diari, després d’una emocionant jornada a bord d’un catamarà, va batejar Vilanova i la Geltrú com a port balener. En una única expedició va ser possible albirar desenes de dofins, una legió de peixos lluna i, sense grans dificultats, tres rorquals comuns, la segona balena més gran del món, un animal realment gegantí, llarg com 12 pisos de Pau Gasol, però vist des de la perspectiva humana, sobretot la literària, com una bèstia pacífica, una vaca que pasta entre les aigües a la recerca de menjar gairebé microscòpic. El rorqual no emergeix i salta d’esquena sobre les onades. És molt boví. El catxalot, paraula de Stroknes, és una altra cosa.
Amb dents d’un quilo de pur ivori i una mirada inquietant (“sí, quan sortien a respirar observaven la tripulació”, explica Laura Almarcha, membre de l’Associació Cetàcea), els catxalots són capaços, per defensar les seves cries, d’envestir una embarcació i enfonsar-la. O almenys ho eren quan la seva caça era intensiva. Des que es va firmar l’armistici entre homes i aquests formidables mamífers, no hi ha constància d’enfrontaments entre les dues espècies, com a mínim aquí, al Mediterrani, però com a referent ineludible queda sempre, és clar, el cas verídic del catxalot que va inspirar ‘Moby Dick’, un exemplar d’uns 26 metres que van envestir l’‘Essex’ el 20 de novembre de 1820. Aquell naufragi va ser un incident capaç d’eclipsar, per citar dues tragèdies icòniques, l’expedició polar de Shackleton i el canibalesc accident andí dels Old Christians, ja que els supervivents de l’Essex, no prou castigats per haver sigut arrossegats per aquell leviatan de carn i ossos, després van passar terribles penúries, entre les quals beure la seva pròpia orina a les botes per no morir deshidratats ni tan sols compta. Van arribar a sortejar qui sacrificaven per sadollar la gana dels altres. Només van sobreviure vuit dels 21 tripulants. El primer oficial, Owen Chase, va exorcitzar aquell trauma amb un relat detallat d’aquell desastre. “Em vaig girar i el vaig veure, just davant de nosaltres, amb desig de venjança. Amb el seu cap mig fora de l’aigua es va acostar a nosaltres i una altra vegada va envestir el barco”, va deixar escrit per a terror de la gran família del mar. Amb aquest testimoni com a pedra angular, Herman Melville va escriure el quixot dels Estats Units, ‘Moby Dick’, una obra mestra sobre la foscor dels mars i de l’ànima humana.
El dron va gravar una femella, però eren els catxalots eren cinc, i un va passar per sota de l’embarcació. A terra era jornada de reflexió i al mar, d’emoció
La presència de catxalots davant les costes de Barcelona és, al contrari, una notícia lluminosa. Sempre hi han sigut. Segons aprofundeix Almarcha, els del Mediterrani viuen aïllats dels seus cosins dels oceans. No creuen l’estret de Gibraltar. Són una colònia genèticament familiar i, a més, escassa, a dues braçades de ficar-se al coll d’ampolla de l’extinció. “Al Mediterrani occidental pot ser que n’hi hagi només uns 400”, explica. El quintet que va emergir al costat de l’embarcació de l’Associació Cetàcea el 27 d’abril ho va fer a només 10 metres. Un va passar per sota. Així, com el capità Quint, va ser possible intuir-ne millor la mida. Uns 12 metres de longitud, per tant, probablement una femella.
Els catxalots sempre han estat allà. El que és nou són els mitjans tècnics per documentar-ne bé l’activitat. Sant Dron. Quina joguina. Gràcies a aquest enginy i a les hores d’observació des de coberta s’ha pogut constatar que aquest any hi ha sequera de rorquals a prop de la costa catalana. Sembla que, potser perquè la restauració aquest any és millor sota les aigües balears, els rorquals, en la seva ruta de l’estret de Gibraltar al mar de Ligúria, prefereixen aquest 2019 la ruta mallorquina.
Capgròs
No hi ha confusió possible. Catxalots i rorquals són notablement diferents. Fins i tot la seva dansa sobre les onades ho és. El catxalot es digna a mostrar la seva aleta caudal quan se submergeix. És la foto que els rorquals mai brinden. Però fins i tot la seva complexió física no té res a veure. El catxalot és el Chalie Brown dels mars, un terç del seu cos és cap, no en va ha d’allotjar el cervell més gran del regne animal, cosa que no el fa especialment llest. En termes d’encefalització (la ràtio entre mida i matèria grisa), els dofins són molt superiors. El significat evolutiu d’aquesta closca tan enorme no està clar. Que la utilitzen com un ariet per envestir és cert, però sembla més probable que el seu sentit sigui l’ús que li donen com a radar geolocalitzador.
La qüestió és que l’estudi d’aquesta espècie ha fet un salt aquests últims anys i, amb això, el coneixement general dels mars. No és només una frase bonica. Els catxalots han resultat ser excel·lents missatgers sobre què passa a la part més inaccessible de les gorges submarines, allà on ells van a endrapar. Tenen debilitat pels calamars i de tant en tant s’enfronten amb els cosins de zumosol d’aquesta espècie, és a dir, el calamar gegant i, més intimidatori encara, el calamar colossal. El 1925, per exemple, va ser possible intuir les dimensions d’aquest últim animal (fins a 15 metres de longitud, se suposa) pels tentacles trobats a l’estómac d’un catxalot encallat a la costa. Del tauró de boca grossa no se’n va saber res fins que el 1979 un altre catxalot el va portar a la superfície.
Aquesta pell lunar dels catxalots és la prova de lluites mai vistes per l’home, el duel entre un mamífer i i calamar gegant
Aquestes baralles a més de dos quilòmetres de profunditat mai han sigut presenciades per la ciència, però han de ser habituals. Als catxalots se’ls distingeix de vegades per la seva pell lunar, per aquesta successió de cràters marcats al llom, la panxa i el cap, que no són cap altra cosa que les marques dels tentacles i els garfis dels calamars gegants i dels colossals. Els del Mediterrani, explica Almarcha, no estan exempts de marques i lesions. Amb prou feines tenen depredadors que els amenacin. A tot estirar, els grups d’orques, però mai contra un mascle adult. Una fitxa detallada d’aquestes cicatrius és fonamental per determinar quines migracions fan aquests gegants i, en el cas que ens ocupa, concloure que efectivament els catxalots mediterranis són molt casolans, ni surten a l’Atlàntic per ponent ni entren al mar Negre per llevant.
L’albirament del 27 d’abril és, en resum, una notícia excel·lent. És la prova que la cacera d’aquesta espècie potser es va aturar a temps. Als catxalots se’ls matava pel valuós espermaceti, una cera animal amb innombrables aplicacions en la indústria cosmètica i també perquè abans es feia servir per fabricar espelmes. La seva carn mai va ser interessant, no com la d’altres balenes, que es va arribar a vendre en la Boqueria, amb escàs èxit, per cert. Però aquesta és una altra aventura balenera, explicada ja en una anterior entrega.
