La pujada del lloguer, aquesta profecia autocomplerta

La bombolla de les hipoteques va esclatar el 2008 i les seves cataclísmiques conseqüències socials són indiscutibles. Unes 700.000 ordres de desnonament s’han cursat a Espanya en 10 anys. Molt i tremend s’ha escrit sobre això. Tot i que hi ha qui en nega l’existència, ¿és la bombolla dels lloguers pitjor? D’això va aquest article, de posar sobre la taula, amb l’ajuda del Sindicat de Llogaters de Barcelona, arguments que avalen aquesta tesi. Per començar, un exemple real. És de Sant Antoni, que al pas que va el barri, serà aviat sant patró de la gentrificació.

Antònia (el nom és fictici, el seu cas, no) relloga tres habitacions del seu pis per poder pagar el lloguer. Entre 300 i 350 euros paguen mensualment cadascun dels rellogaters. Ella s’encarrega de la neteja. Viure en una habitació és l’últim recurs per a centenars, potser milers, de barcelonins. No és la ‘friendly experience’ que anuncien els portals de lloguer d’habitacions. Entre els qui lloguen habitacions del seu propi pis n’hi ha de tot, des de frescos que s’aprofiten fins a parelles que ni amb dos sous els arriba per pagar el lloguer. A l’Antònia, l’administrador li ha comunicat recentment, en nom del fons d’inversió amo de la finca, un augment de gairebé el 40% de la quota mensual, una clatellada, per descomptat, però li ha suggerit, ja posats, una solució, que repercuteixi la pujada als llogaters de les habitacions. La bombolla del lloguer té formes més creatives que les de Pep Bou.

El rellogat és un personatge immobiliari que se suposava extint des que el gener de 1970 Francisco Ibáñez va publicar l’última pàgina de 13 Rue del Percebe. Aquella era una historieta que retratava una època que semblava quedar per fi enrere, amb la senyora Rita del primer dreta, una dona sempre agre que llogava habitacions. Només estava pitjor que aquells rellogats Doroteo Hurón, que vivia a la claveguera. A Ibáñez, cosa que sorprèn, no se li va ocórrer preveure, per exemple, els pisos rusc.

A l’anterior bombolla, coincideix Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters, el ‘lobby’ del maó va tensar les economies familiars amb un càlcul pervers. Els pisos no valien la suma del preu del terreny, el material de construcció, els salaris dels paletes i el marge de beneficis. Les vivendes es venien al màxim percentatge que les famílies estiguessin disposades a dedicar a adquirir un pis. Si a la província X o Y aquest percentatge era del 40%, aquest era el preu, el 40% de la renda familiar disponible. La bombolla del lloguer és diferent. No es coneix el seu límit. Ha creat la figura del nòmada immobiliari, que cada tres anys, amb la llei d’arrendaments urbans que va aprovar el PP el 2013, ha de canviar de residència i ha ressuscitat la figura del rellogat com a aportador net i en negre de diners per satisfer les exigències dels propietaris, cada vegada més, per cert, fons internacionals d’inversió enamorats dels avantatges fiscals que ofereix Espanya. Els límits de la bombolla són així molt difícils de calcular.

‘Flipping’

Només Blackstone té ja entre 20.000 i 30.000 pisos a Espanya, explica Palomera. Al principi, aquest tipus de fons d’inversió practicaven el ‘flipping’, sobretot a Barcelona. És una expressió poc coneguda fora dels ambients de la ludopatia immobiliària. Consisteix a comprar un edifici que genera ingressos, perquè hi ha arrendataris, i després d’efectuar els mínims canvis, fer fora els menys rendibles, per exemple, revendre l’actiu per un preu superior. La tendència ara és el mitjà o llarg termini, invertir en lloguer, però amb rendibilitats altes. Fa ara un any, per situar les xifres, es va presentar a la Borsa de Barcelona Témpore Properties, una socimi (societat d’inversió aviciada fiscalment) creada a partir dels pisos de la Sareb, l’anomenat blanc dolent. Va ser una presentació per a inversors, però a la qual sense ser un Fantômas, amb una disfressa de tres al quart, era fàcil accedir. Allà es va dir, sense embuts, que el pla era en tres anys pujar un 21% els lloguers a la seva borsa de pisos.

Hi ha una altra xifra que de tant en tant val la pena recordar. Almenys, quan es tracta de Barcelona. Sobretot ara que cala de nou la tesi que el problema de la vivenda de la ciutat és la seva escassetat, que cal construir desenes de milers de pisos perquè baixin els preus. A Barcelona, ciutat d’1,6 milions d’habitants, hi ha al voltant de 700.000 pisos. No és una mitjana d’escassetat. Palomera, sobre aquesta qüestió, assenyala que el percentatge de vivenda pública és inapreciable, a anys llum del de les grans ciutats europees, i que la seva absència ha de ser corregida, però afegeix que el problema real és la desregulació del mercat lliure, les alces abusives de preus, els contractes de només tres o cinc anys... Deia Jorge Luis Borges del peronisme que no és ni bo ni dolent, sinó simplement incorregible. L’acudit és extrapolable.

La pregunta, si no hi ha escassetat de vivenda, és òbvia. ¿Per què puja el preu del lloguer? Raons n’hi haurà moltes. Palomera en suggereix una que com a mínim fa pensar. És la teoria de la profecia autocomplerta. Portals immobiliaris com El Idealista (Blackstone té el seu propi, Alquilovers, un altre nom per sucar-hi pa) publiquen periòdicament informes sobre l’alça dels preus per ciutats i barris. Les xifres que allà apareixen són les que reclamen els amos per rendir el seu pis. Els contractes no necessàriament es tanquen per aquesta quantitat. Els informes oficials així ho confirmen. Però el simple mantra que els preus pugen provoca que la profecia, a curt termini, es compleixi.

L’esperit de Pich i Pon

Notícies relacionades

El 19% dels diputats del Congrés té tres vivendes o més

Espanya ha de multiplicar per sis la inversió en habitatge assequible per aturar la bombolla del lloguer

Segona pregunta òbvia. ¿Per què l’autoritats públiques no hi intervenen? Es respon en part als articles que acompanyen a aquest text. Els diputats del Congrés són majoritàriament propietaris de pisos, pocs viuen de lloguer. “És cert, les vegades que ens han rebut els grups parlamentaris, la sensació és que a un costat de la taula hi ha els propietaris i a l’altre, o sigui, nosaltres, els llogaters”, afegeix Palomera.

 Expliquen que Juan Pich i Pon, nefast alcalde lerrouxista de la ciutat, va pujar un dia al Tibidabo. Des d’allà les vistes de Barcelona són emocionants, però a ell, fidel al seu estil, no se li va ocórrer res millor a dir que... “quanta propietat urbana”. L’impost de béns immobles (IBI) creix quan la ciutat creix, és molt temptador, però no abaixa els preus.