Espanya ha de multiplicar per sis la inversió en habitatge assequible per aturar la bombolla del lloguer

Espanya necessita abordar d’una vegada la creació d’un parc de pisos de rendes assequibles homologable al de la resta de països europeus multiplicant fins i tot per sis l’invertit en l’actualitat per l’Administració Central. Una vegada han sigut eliminats ja els aspectes més lesius de la llei d’arrendaments urbans (LAU) amb el decret llei convalidat dimecres passat, aquesta és la gran tasca pendent si es volen resoldre els problemes d’accés a la vivenda que crea la bombolla del lloguer, denunciada una vegada més aquest dissabte per milers de persones a diverses ciutats. Això és almenys el que opinen els experts consultats. 

¿Què proposen sobre això els partits? Saber-ho no és tasca fàcil. Com si li hagués passat per sobre la capa d’invisibilitat de Harry Potter, l’habitatge està sent un dels grans absents de la campanya electoral. Amb l’excepció d’Unides Podem, ni els partits ni els mitjans hi han posat el focus.   

Un primer pas important

Els experts sí que es presten a opinar. Per a la majoria, el decret llei que allarga cinc i set anys la durada dels contractes, segons els propietaris siguin persones físiques o jurídiques, ha sigut un “primer pas important”. “Els tres anys que va aprovar el PP el 2013 van ser terribles per l’angoixa que van crear en les famílies que ara podran disfrutar de més tranquil·litat”, recorda Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitage de Barcelona.

La reforma també té un efecte de fre a l’increment de preus. Només poden pujar-se anualment segons l’IPC mentre dura el contracte i a l’allargar-se aquest, els augments importants es produeixen de manera molt més espaiada.

En contra del decret van votar el PP i Ciutadans. Tots dos van augurar en el debat parlamentari que el seu efecte serà contraproduent a l’introduir noves traves als propietaris que frenaran l’oferta quan per abaixar els preus cal fer just el contrari. No ho van dir explícitament, però del seu discurs no és difícil deduir que una aliança de les dretes podria comportar la tornada als contractes de tres anys i, fins i tot, de menys temps.

Vox construiria a tot arreu

Vox, la tercera pota de la hipotètica aliança proposa ras i curt en el seu programa electoral que es permeti construir a tot arreu menys “a les zones protegides”. Sense complexos.

Els tres es recolzen en la màxima liberal que l’augment de l’oferta és la clau per abaixar els preus. Per aconseguir-ho, és necessari posar l’alfombra als propietaris. Així ho ve defensant Daniel Lacalle, el ‘guru’ econòmic fitxat pel PP per a les generals. “Passa que la legislació és extremadament onerosa per al propietari i amb freqüència aquest moltes vegades prefereix no llogar davant el risc d’impagament, de no poder fer fora les persones si incompleixen el seu contracte, etc.”, va dir, no aquesta setmana, sinó el 2016, quan la reforma del PP encara estava en vigor.

Augments del 30%

Des que es va aprovar el 2013 la reforma del PP que ara s’ha revocat, els preus s’han disparat a les grans ciutats, especialment a Madrid i Barcelona. En aquesta última la pujada mitjana ha sigut del 36,4% des del 2013.

El 43% dels arrendataris espanyols destinen més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer, quan la mitjana europea és del 27%. Els desnonaments per lloguer creixen un 5% a l’any i el 53% dels joves d’entre 25 i 29 anys es veuen obligats a conviure amb els seus pares.

L’objectiu hauria de ser a partir d’ara aconseguir no només que els preus toquin sostre, com sembla que ja està passant, sinó que s’abaixin. S’han proposat moltes mesures per aconseguir-ho. Sense descartar-ne cap, a priori, la més eficaç sembla la construcció d’un parc de vivendes de lloguer assequible “que pressioni a la baixa la resta de preus”, segons la presidenta de l’Observatori.

Actualment, només un 2,5% de les vivendes espanyoles són d’aquest tipus davant la mitjana europea de l’11%. ¿Es plantegen els partits salvar aquest abisme? El PSOE, Podem i Ciutadans sí. El PP i Vox no s’han pronunciat.

Propòsits amb i sense xifres 

El partit amb més possibilitats de governar, el PSOE ha inclòs entre les seves 110 principals mesures "la promoció de l’habitatge de lloguer social, mobilitzant sòl públic que es trobi disponible mitjançant la cessió de dret de superfície i afavorint l’ús de mecanismes públic-privats". Preveu, a més, el restabliment de "la renda bàsica d’emancipació per al lloguer de vivenda per part de joves amb ingressos baixos", que havia implantat Zapatero.

Perquè aquestes mesures no quedin en foc d’encenalls haurien d’anar acompanyades de suficient finançament pressupostari dels plans estatals de vivenda que avui estan dotats amb "quantitats ridícules", segons Trilla. L’Administració Central destina a aquest capítol el 0,1% del PIB, quan la mitjana europea és del 0,6%, una xifra a la qual s’hauria d’acostar, segons l’opinió de l’experta.

El partit de Pedro Sánchez no dona de moment cap xifra. Potser perquè és molt arriscat fer-ho. Zapatero va prometre 20.000 pisos per a joves i la crisi se’ls va carregar.  

Podem proposa un camí més ràpid per arribar a l’objectiu. El parc públic es nodriria dels pisos buits de fons voltors, grans propietaris i els procedents de la reestructuració bancària, segons el programa de la formació morada.  És una manera que "la ciutadania recuperi els 60.000 milions que li va costar el rescat de la banca", argumenta i s’atreveix a donar xifres que resulten marejadores: 50.000 vivendes d’aquest tipus a l’any durant tota la legislatura.

La venda als fons voltor 

Notícies relacionades

El 19% dels diputats del Congrés té tres vivendes o més

La pujada del lloguer, aquesta profecia autocomplerta

De les propostes de l’altre partit amb opcions de governar, el PP, amb prou feines se’n sap res. Demà presenta el seu programa electoral. La seva única preocupació en el que porta de campanya ha sigut acabar amb les ocupacions. La tornada d’Aznar no augura res de bo. La seva dona, Ana Botella, va protagonitzar un dels capítols més negres de la crisi al vendre com a alcaldessa de Madrid, juntament amb la comunitat, 5.000 vivendes socials als fons voltors. Unes empreses que Daniel Lacalle defensa per tots els mitjans perquè "assumeixen riscos i inverteixen".

  

El único Fondo Buitre que conozco es el estado, que se apropia de las rentas sin asumir riesgo. Los Fondos asumen riesgo y pérdidas

— Daniel Lacalle (@dlacalle) 28 de noviembre de 2013