COL·LECTIUS

El racisme entre veïns es duplica a Catalunya

Ho ha assegurat SOS Racisme, que lamenta que aquest any han atès un 30% menys de persones discriminades

zentauroepp33241426 barcelona 19 03 2016 manifestacion convocada por prou racism190321114215

zentauroepp33241426 barcelona 19 03 2016 manifestacion convocada por prou racism190321114215 / JOSEP GARCIA

10
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Els insults, baralles i actes de discriminació per motius racistes entre veïns es van duplicar a Catalunya l’any passat respecte el 2017 tenint en compte el servei d’atenció a la víctima que Sos Racisme ofereix des de fa 10 anys. No obstant, el conjunt de denúncies que aquesta entitat ha rebut per racisme (ja sigui entre particulars, institucional o d’un altre tipus) va disminuir d’un 30% desafortunadament perquè moltes víctimes no confien que la justícia o l’activisme els aporti cap solució. En total, 151 persones han notificat haver sigut discriminades pel fet de ser d’un origen diferent a l’espanyol. “No arribem al 10% de tot el racisme que hi ha a la nostra societat”, ha alertat la portaveu de l’entitat, Alba Cuevas, una en roda de premsa.

Els actes racistes registrats el 2018 entre veïns van ser la principal denúncia registrada. Es van atendre 55 casos, quan el 2017 eren només 21. Es tracta d’insults, baralles o fins i tot agressions entre persones que conviuen en un mateix espai. Però l’entitat sospita que hi ha moltíssim racisme més d’aquest tipus que no es denuncia. “La gent ha normalitzat la discriminació”, ha explicat la portaveu, Alba Cuevas. “Les víctimes no volen començar un procés judicial, i si ho fan, amb la sentència a la mà, de vegades no serveix de res”, ha mantingut. 

Apostar per plans d’integració als barris

L’entitat ha alertat de la necessitat d’elaborar plans d’abordatge a les comunitats de veïns amb fons públics. “A molts barris s’estan generant situacions complexes, veïns que competeixen per beques menjador, pisos socials o altres ajuts”, ha dit la portaveu. I tot plegat, sumat a un discurs de la ultradreta, que “ha agafat força aquests últims mesos”, ha explicat. L’única solució que exposen, els plans d’integració comunitària, que permeten prevenir i evitar la discriminació quan sorgeix un conflicte, i alhora, reparen la víctima molt més. Un exemple, el que li va passar a una dona de pell negra en un supermercat al veure que el vigilant de la franquícia no deixava de seguir-la constantment. Amb la intervenció de l’entitat, i davant de la negativa de l’empleat a demanar perdó, l’empresa va acabar acomiadant-lo. 

Una justícia que no està preparada

Si atenem el conjunt de víctimes de racisme ateses per aquesta entitat, només en el 48% han decidit iniciar un procés judicial. “La justícia està pensada per als blancs, falten mecanismes per poder denunciar, especialment perquè ni els jutges ni els fiscals estan sensibilitzats”, ha criticat l’expert i jurista Karlos Castilla. I és que, l’entitat fa més de deu anys que ve dient que és molt difícil aconseguir un acompanyament de les víctimes immigrants que pateixen discriminació. Especialment, han comentat, en el cas d’assetjament o discriminació de perfil ètnic per part dels cossos de seguretat. Una lluita, de David contra Goliat, que els immigrants prefereixen no continuar lliurant.

Tampoc l’administració. Hi ha sancions de la Generalitat que permeten imposar multes contra la discriminació a l’hora de llogar un pis, denegar l’entrada en locals de lleure. “No s’està aplicant, cap administració mou un dit ni aplica aquestes normes”, diu SOS Racisme.

Els menors no acompanyats

La portaveu de SOS Racisme també ha insistit en una protecció més gran per part de la Generalitat per atendre els menors migrants no acompanyats que, any rere any, arriben a Catalunya buscant una oportunitat. Han acusat la Generalitat de practicar “racisme institucional”, a l’haver desenvolupat un sistema paral·lel d’atenció als menors en els centres tutelats. És a dir, que atenguin els nens immigrants d’una banda, i els autòctons per una altra. Més enllà de les agressions físiques i verbals al voltant dels centres de la DGAIA, SOS Racisme es planteja que cal poder oferir formació i treball a aquests joves a partir dels 18 anys. “Si no s’actua des de totes les conselleries, els pròxims anys tindrem una forta fractura social”, ha lamentat Cuevas. Bàsicament perquè molts joves surten sense papers ni permís de treball d’aquests centres de menors.

Les discoteques i els locals de lleure, més denunciats

No obstant, Sos Racisme també hi veu un espai per a l’esperança. Un dels tipus de denúncia que també ha crescut és la que es produeix en els accessos a serveis privats, especialment discoteques i altres locals de lleure. De 16 denúncies el 2017 s’ha passat a 22 el 2018. “Fa 10 anys eren només un 4%, ara ja estem en el 15%”, ha apuntat l’activista Cheikh Drame. Això es deu, segons Drame, a una campanya de sensibilització més gran. “Abans et deien que no entraves i te n’anaves de la cua indignat i ple de ràbia; ara la gent demana el full de reclamacions i comencen a haver-hi més denúncies”, ha explicat.

“Amb aquest cabell no entres”

Dembo Diaby és un jove català de pares senegalesos que van escollir Catalunya com la seva terra d’oportunitats. Ell va néixer aquí, va estudiar aquí i ara, amb 22 anys, estudia per ser cineasta. No obstant, a diferència dels seus companys d’escola, ell s’ha hagut d’acostumar a sortir de festa sempre amb “un pla B”. El motiu, és probable que el facin fora del local, o més aviat, que no el deixin entrar. Són diverses les vegades que li ha passat. Una sensació que el fa pensar, el fa sentir-se exclòs de la societat.

/ MARTÍ FRADERA / Dembo Diaby ha denunciat una discoteca per no deixar-lo entrar al·legant “motius racistas”.

“De vegades et diuen que les sabatilles no són apropiades, d’altres que no ets a la llista quan estic disposat a pagar... excuses, perquè després veus gent que passa pagant o amb roba molt similar a la meva i no els diuen res", explica el Dembo. El motiu, en realitat, és un altre. “En algunes discoteques no volen gent de color negre, d’altres tenen una quota, i si n’hi ha massa doncs jo no entro”, afirma. Especialment li ha passat a la zona del Port Olímpic o a Ciutat Vella, a Barcelona. Un dia, explica, va fer veure que era el nòvio d’una amiga seva. Va haver de fingir-ho per poder entrar. D’altres, el porter se’l mira, se’l remira, l’atura, el té una estona esperant i al final acaba assentint. “De cada 10 vegades que surto de festa, quatre tinc problemes”, explica el jove

Com tants altres joves, el Dembo s’ha acostumat a aquest veto. Els seus amics es neguen a entrar, i se’n van tots al local que saben que podran entrar. Fins que un dia se’n va atipar. 

Era el gener, una amiga seva feia anys i li va dir d’anar a la discoteca Clasic de Mataró. “Jo ja sabia que no podria entrar, no em venia de gust anar-hi per no-res, però al final ella em va convèncer”, assegura. I a les portes del local, una vegada més, ho va tornar a sentir. “El teu pentinat no és adequat, no entres”, li va etzibar el porter. El Dembo té el cabell molt curt, i el poc que se li veu és lleugerament arrissat, dens i engarrotat. “Sabia perfectament que era la meva pell, no els cabells”. Ho va denunciar per les xarxes socials, i amb SOS Racisme ha interposat una denúncia als jutjats. 

Ell creu que no servirà de gaire, però la ràbia i la impotència era tanta que no es podia quedar de braços plegats. “A tot estirar aconseguirem una multa, que per a ells és ínfima”, lamenta el jove. Així que ara la seva estratègia es basa a recollir firmes i explicar històries com la seva en un film. 

Aquestes situacions, explica el Dembo, li generen alguns problemes d’identitat. “És com si et diguessin, no et vull, no ets d’aquí”, lamenta. I es pregunta. “¿Llavors d’on soc?”. Explica que el Senegal, el país dels seus pares, li agrada, però no el sent com casa seva. Sorprèn pensar que eren els seus progenitors, els seus pares, els qui ja li avisaven que no li seria fàcil. “Jo sempre els he dit que tenim amics, que la multiculturalitat és important, que aquí soc feliç i que soc capaç de fer el que pugui, i ells em responien amb el típic ves amb compte, ja t’ho trobaràs, no tot és tan bonic”. Ara ho entén. Desgraciadament.

No obstant, el Dembo no es rendeix. “Crec que el món, i les discoteques, molen més quan hi ha gent diversa”, exposa. I la seva lluita, a partir d’ara serà aquesta. “Un món de blancs que tots són iguals no té cap gràcia, el divertit és barrejar-se, aprendre, discutir... viure la diferència, no tenir-hi por”.

 “Es pensen que per ser marroquí no pagaré el lloguer”

Ser immigrant i que es noti, no és fàcil. Portar el vel, tenir la pell fosca, o els ulls ametllats. Tenir característiques físiques que t’assenyalin com a estranger no és senzill quan es recolza la discriminació. Això ho sap molt bé Houda Oua-Adoud, una jove de 22 anys que ha notat el racisme a la seva pell.

 / anna mas / Houda Oua-Adoud al seu poble, Canovelles

Els seus orígens li han impedit poder accedir a una vivenda digna. El juny de l’any passat l’Houda va començar a buscar un nou pis per a ella i la seva família –pare, mare i dos germans d’11 i 14 anys–, perquè sis mesos després havien de marxar de la seva residència. La jove es va trobar amb més dificultats que no s’hauria pogut imaginar. Del primer mes de recerca, va passar al següent i al següent, així fins a sis mesos. El motiu, ben cruel, no és cap altre que el racisme.

L’Houda va començar a trucar a immobiliàries. Un tracte cordial i una conversa fluida, però arribava el moment d’identificar-se: “Em dic Houda”, llavors la reacció era: “Bé... el propietari no vol llogar-lo de moment, o ho sento, el comercial no està aquí”.

La jove, amb certa perspicàcia, va decidir canviar l’estratègia: “Hola em dic Sara, busco un pis per a la meva família”, llavors, amb un nom espanyol, el diàleg fluïa, això sí, fins que tocava veure el pis. El vel alertava de la seva religió i tot eren excuses, assegura. “Una vegada quan vaig arribar al pis i el propietari em va identificar, va decidir fer-me esperar a l’altre costat de la vorera. En aquells minuts vaig veure com trucava una companya, que va pujar al pis i es va tancar. Quan vam pujar a veure’l van fer veure que estava ple i no es podia entrar”.

L’Houda, que ho ha intentat tot per denunciar la discriminació, va voler posar a prova les immobiliàries per desemmascarar el racisme. “Vaig trucar a una immobiliària amb les meves dades reals, i em van dir que el pis no es podia veure. Al cap de dos minuts va trucar la meva amiga catalana i la van citar al cap de mitja hora per veure el pis”. “Això és racisme”, exclama.  

De fet, l’Houda ha hagut d’escoltar frases tan cruels com: “No vull llogar-te el pis per ser marroquina”, i tot i que no ho entengui, sí que raona el perquè d’aquesta discriminació. “Als mitjans de comunicació mai sentir dir res bo sobre els marroquins. Només parlen de nosaltres si hi ha atemptats, i els que fan aquestes coses no són musulmans”.

Notícies relacionades

“Presentava tots els papers, la renda, els meus ingressos, els del meu pare, etc. Complíem tots els requisits, menys el de la religió”, explica amb ràbia i afegeix que “es creuen que per ser marroquí no pagaré el lloguer”. Ara viuen en un pis, tot i que afirma “estamos bé per no dir malament. Continuem buscant una cosa millor, perquè trobes el que trobes i el temps se’t tira a sobre”. L’Houda, després de diverses decepcions i molta ràbia, va decidir posar-se en contacte amb SOS Racisme. Aquests, al seu torn, amb les immobiliàries, tot i que sense rebre cap resposta, i els ajuntaments, que “tot i que d’entrada et reben bé, després les solucions són ínfimes”.  

L’Houda no només ha patit racisme quan va haver de buscar pis, sinó també per trobar feina. Assegura que una cadena de supermercats li va demanar que per treballar es tragués el vel. Finalment, la seva feina va ser de teleoperadora: “Ningú em veu pel telèfon, i puc anar com vulgui”. També al gimnàs, un dia va baixar la directora i li va demanar que per fer esport allà es tragués el vel. L’Houda s’hi va negar i continua portant-lo: “Jo pago la meva quota i puc anar com vulgui”.