COL·LECTIUS

"Em dic Sílvia perquè la societat no em va deixar ser un home sensible"

El Sergi va decidir als 52 anys treure's la "careta" i viure la vida en femení

Amb el canvi també va comprovar la duresa amb què es tracta la diferència

zentauroepp47186094 silvia cortadellas190305094946

zentauroepp47186094 silvia cortadellas190305094946 / JOAN CORTADELLAS

5
Es llegeix en minuts
Carme Escales

Barba, bigoti, i jupa de cuir sobre els rugits de la seva Harley no deixaven lloc a dubtes. Ell complia de manera excel·lent el seu paper. Va saber jugar bé el rol que la societat exigeix per arribar al món amb penis. Obligats a triomfar, a competir, a ser forts, a treure a ballar les noies, a no mostrar les emocions, sinó a ignorar-les perquè no empipin. En aquest món patriarcal, on emportar-se al llit com més dones, millor, en coits governats pel domini de la penetració, hi creixia un home diferent. Ho feia sense adonar-se’n. Moltes capes per sota de la seva veritat a la vista hi havia la seva veritable personalitat i el seu més sincer sentir. Però, ¿què vols? Ell havia nascut el 1965, encara quedaven 10 anys de franquisme en carn viva, i la introspecció personal, mirar cap a dins d’un mateix, era una aventura molt més utòpica i llunyana que caminar per la Lluna.

Ell va continuar complint el seu paper de manera brillant. Va ser un adolescent que lligava molt. Després de cinc anys de festeig, es va casar per l’església, enamorat d’una dona amb qui va firmar una hipoteca, va comprar un pis i va tenir dos fills, nen i nena. A diferència de la majoria d’homes de la seva generació, que perpetuaven la feina de ‘caçador’ i procurador d’ingressos per a la família, ell va compaginar bé la seva feina creativa en una agència de màrqueting i publicitat amb les feines de casa i l'atenció als seus fills. 16 anys casat complint sense cap fissura els cànons més clàssics. "El meu mandat de masculinitat era fer de mascle, es donava per fet. Al llit, feia el que feia un nano de la meva edat: la deixava contenta". I seguint també el més absolut classicisme, el final d’aquesta relació de parella va ser amb un simple “la passió se’n va anar”.

Segon matrimoni

Un temps després, una segona relació el va capbussar en un nou matrimoni. Va durar 10 anys. No van tenir fills, però d’aquest nou desenllaç relacional naixeria la llum que, per fi, faria brillar la millor versió d’aquell home, com tants d’altres, a la recerca de la felicitat.

"Va passar una tarda al sofà. Fent una ullada a llibres de psicologia que la meva dona consultava per al seu màster, vaig trobar un test de personalitat". Pregunta a pregunta anaven furgant en el seu interior. I resposta a resposta, ell va anar donant forma al rum-rum que –diu– feia temps que havia començat a sentir. Va mirar molt endins i el que va descobrir no coincidia amb la seva vida. "Em vaig adonar que la part incòmoda de mi no era un nen malcriat. Jo no tenia la síndrome de Peter Pan, sinó una màscara de duresa que no deixava sortir la millor versió de mi, la meva bondat, el meu afecte".

Identitat de gènere

Aquella tarda –fa dos anys– el Sergi, als 52 anys, va comprendre la seva identitat de gènere. "La confonem amb l’orientació sexual, però no és el mateix –precisa. La identitat de gènere és el que sents que estàs al marge del cos que tens", aclareix. I puntualitza: "Jo no he nascut en un cos equivocat, però sí en un món que només reconeix el binari: home i dona; força i debilitat; poder i obediència. Un món que aïlla o ignora la diferència que no entén, o no vol entendre".

I, un bon raig d'aigua a la dutxa que desenganxa la suor, el Sergi es va alliberar de la màscara. "Aquella aparença que no em deixava ser la millor versió de mi. Amb la meva estatura –1,70– ni podia amb els 300 quilos de la Harley. Obligat a triomfar i demostrar força, només podia mostrar el pitjor de mi. Aquesta masculinitat tòxica en la nostra societat és la que mata les dones, la que provoca les guerres, i era la que ofegava la meva part dolça i bona com a persona. I vaig decidir treure’m la careta".

Ara la societat l’obliga a reblanir el seu penis, a amagar-lo, a inflar els seus pits, a pintar-se els llavis i tenyir-se amb metxes, a portar ungles de porcellana i canviar de nom. "Em dic Sílvia perquè la societat no em va deixar ser un home sensible". Perquè aquesta societat no tolera, o no sap, que qui arriba amb penis també ha de plorar, sentir-se indefens, necessitar que l’acompanyin, que no li exigeixin situar-se sempre a la cresta de l’onada, casar-se, demostrar virilitat i fertilitat embarassant dones. Que la veritable humanitat no va de penis ni de tetes, sinó d’emocions que construeixen relacions i vides sinceres, naturals i autèntiques. Que el normal ve de ‘norma-s’ que va imposar l’home. Per això considerem normal l’acte sexual sense amor. Més masculí, més viril, més triomfador. Sense emocions interiors que empipin.

Dificultats

Notícies relacionades

La Sílvia sap que dur que és buscar habitació. "Ja et direm alguna cosa", li responien sempre; canviar-se discretament en un racó del vestidor femení del gimnàs. "Tranquil·la, si algú es queixa, l’hi explicarem". Buscar feina. En la seva última feina com a xòfer de Cabify va haver d’anar a l’entrevista vestida d’home. Una vegada va demostrar les seves qualitats professionals, la van deixar anar de dona. Però la sort de Cabify la va deixar a terra. El seu art creatiu i llarga experiència en màrqueting i publicitat és impecable, però a l’espera del seu DNI amb el canvi de nom i foto –amb informes mèdics–, ningú la contracta. "L’empresari continua pensant que totes som vedets del molí o prostitutes del Camp Nou. Cadascú tria com viure la seva identitat de gènere i quina part del seu interior alimentar més: la femenina o la masculina. Jo no porto una disfressa, em sento millor vivint en femení, però ni odio el meu cos ni odiava el meu nom ni el meu cognom. Els vaig canviar per evitar que algú de la meva família pogués sentir-se ofès".

Ara el seu somni és trobar una feina. Transitar d’una manera de viure a una altra, en femení, sense enganys, porta la Sílvia a posar de relleu el seu potencial intel·lectual al servei del benefici social, i no al del pur lucre econòmic. "Tinc experiència i coneixement per ajudar les persones. Prefereixo morir de gana sentint-me en el camí correcte que forrar-me amb projectes no ètics".

Temes:

LGTBI