Anar al contingut

EL PROBLEMA DE LA VIVENDA

Padraic Kenna: «Airbnb i els bancs estan generant persones sense llar»

El director del centre de polítiques de la vivenda de la universitat de Galway ha sigut convidat per Càritas per parlar de la situació del sensellarisme a Europa

Elisenda Colell

Padraic Kenna: «Airbnb i els bancs estan generant persones sense llar»

NGEL GARC A

Padraic Kenna, doctor i director del Centre de Dret, Drets i Polítiques de Vivenda de la Universitat Nacional de Galway, Irlanda. No es mossega la llengua al parlar del sensellarisme: “Mentre als bancs els interessi que el preu de la vivenda sigui alt, els polítics no hi podran fer res”. Considera que les aplicacions d’apartaments turístics expliquen l’“augment alarmant” de persones sense llar a tota la Unió Europea. 

Dimecres passat va participar en unes jornades que organitzava Càritas Barcelona sobre la situació de les persones sense llar. Van calcular que només a la diòcesi de Barcelona, una de cada tres persones viu en infravivendes, són gairebé un milió. 

És una investigació molt fiable. Abans les persones sense llar eren aquelles que dormien al carrer. Ara, són només una petita proporció. A la majoria ja no els veiem. Viuen de forma precària: sense subministraments, amuntegats, en condicions infrahumanes. La gent al carrer solen ser homes, perquè és massa perillós per a les dones i les famílies. I a aquests no els veiem. On són? Necessitem conèixer aquests casos.

¿I abans això no passava?

La infravivenda no és una cosa nova, és cert, però ara està desbocada, ha crescut de forma espectacular. Els últims deu anys s’ha tornat molt car aconseguir un lloguer a qualsevol ciutat europea. A Barcelona més que a cap altra perquè aquí hi ha una gran indústria turística. Airbnb, els lloguers de pocs dies, generen una enorme pressió sobre un nombre limitat de pisos que en fa augmentar el preu. I els lloguers raonables ja no poden competir. Tenir una llar s’ha tornat impossible per al 30% de la població. Ni a Barcelona ni a cap altra ciutat. Això és nou.

¿Airbnb i la resta d’aplicacions d’apartaments turístics provoquen persones sense llar?

Sí, és una conseqüència més de la globalització. Tenim un estoc de vivenda limitat, i ells generen més pressió per accedir-hi. Els turistes utilitzen les vivendes que solien ser per als residents i els propietaris han descobert que poden fer més diners. Però a més, els fons d’inversió compren edificis sencers, apugen el preu i el venen a altres inversors per fer negoci. Barcelona, per exemple, està sent un gran lloc on invertir. No només és impossible llogar, també comprar vivenda.

Però això no és il·legal.

No ho és. Tot i que sí que explica la pressió dels compradors. Molta vivenda està en mans dels bancs, com a inversió. I els interessa que el preu de la vivenda sigui elevat. Ho necessiten. Si baixés el preu, això afectaria els seus comptes, tindrien menys diners. Crec que això espanta els polítics. La Unió Europea diria “no volem cap altra crisi financera”. Aquí hi ha el dilema. ¿Els permetem que tinguin el preu tan alt, que deixin la gent al carrer?

¿Cal obligar els bancs a abaixar els preus dels seus pisos?

Si els estats ho volguessin fer, tampoc podrien. Els bancs estan supervisats pel Banc Central Europeu (BCE). Ho ha de fer la Comissió Europea. Les institucions europees han de prendre mesures en matèria de vivenda. És l’única solució, perquè si no se’ls controla, els inversors de vivenda s’aniran movent d’una ciutat a l’altra.

Algú li podria dir que no tothom pot viure a Barcelona. Si no t’ho pots permetre, busca un altre lloc.

La ciutat necessita tenir residents a llarg termini. No pots tenir una ciutat només per a turistes. Necessitem també gent pobra a les ciutats. Fer-los viure a trenta quilòmetres de la seva feina no és sostenible. Els estem obligant a canviar la seva vida, la seva ocupació. La gent necessita estar connectada amb els seus veïns. No només es tracta de tenir un sostre. Les autoritats han de poder planejar la ciutat per a tots els seus habitants, no només per als més rics.

¿I això com respecta el dret a la propietat privada?

Recordant als propietaris que el dret a la propietat privada està subjecte a la funció social, que no poden fer el que vulguin. No és un dret absolut. Cal posar taxes, limitar el preu o obligar els propietaris a no tenir vivenda buida. Al Regne Unit hi ha multes molt elevades contra qui ho fa. Aquestes mesures es poden aplicar.

¿Barcelona és a la cua d’Europa en relació amb l’accés a la vivenda, o la resta de ciutats estan en la mateixa situació?

Fa anys que totes les ciutats europees veuen aquest problema. Cada ajuntament fa coses diferents. A Viena el 30% de la vivenda és de l’administració. L’altre 30% del mercat de compra. I la resta pertany al mercat de lloguer, on el preu es pacta entre els propietaris i amb les autoritats municipals. No hi ha tanta pressió perquè les inversions només afecten el 30% del mercat. A Alemanya els propietaris i llogaters pacten contractes a 20 anys que corrobora també l’ajuntament. A l’altre extrem tenim altres ciutats on no es fa res, i el mercat actua sobre el 100% de la vivenda.

¿Com a Barcelona?

Sí. Els controls del lloguer s’apliquen a moltes ciutats europees. Però Barcelona no és el pitjor. El que hi ha de bo a Espanya és que hi ha fortes connexions familiars. La gent no es queda abandonada com passa per exemple a Amèrica. Hi ha un sentit de la comunitat, amb moltes ONG implicades que donen sortida a aquestes persones. Encara us queda sentit de la decència i la dignitat sobre com hauria de viure la gent. A altres ciutats la gent està totalment abandonada.

¿La falta de xarxa familiar afecta l’accés a la vivenda a d’altres països?

Això no vam estudiar el 2016. Al nord d’Europa hi ha un sistema social que dona seguretat. Allà també hi ha desnonaments, però l’Estat dona una alternativa de reallotjament immediatament. Al sud, per exemple, Itàlia, Grècia o Espanya no hi ha aquesta protecció i la gent confia en la seva família. Tot i que aquí ja teniu un sistema social molt elaborat pel que fa a la sanitat i l’educació. Només falta afegir-hi la vivenda. És necessari perquè el mercat desregulat destruirà la sostenibilitat de la ciutat. Ja ho va fer amb el sistema financer.

A Espanya cada dia s’executen 163 desnonaments per ordre judicial. Set a l’hora. ¿Què li sembla?

Que els jutges haurien de recordar que l’accés a la vivenda digna és un dret. I si no ho saben, cal formar-los. Perquè estan obligant moltes famílies a viure al carrer. Per cert, tots els països han firmat els drets humans, que inclouen el de la vivenda digna. ¿Fins a quin punt ho garanteixen els governs?

Parlàvem de les persones sense llar invisibles que va quantificar Càritas. Gairebé a la meitat hi viuen menors. ¿Com afectarà això al futur?

Estem creant una forta exclusió social. Hi ha nens que creixen sentint-se exclosos de la societat. Només cal veure el lloc on viuen. A llarg termini, ningú ho està calculant. ¿Què ens costarà? ¿Què farem? ¿Com serà la ciutat del futur?

¿Serà per a rics?

Esperem que no. Les ciutats han de ser un espai per a tothom. No podem crear guetos. Si no, a llarg termini la societat es trencarà. Ho hem vist a d’altres països. No és sostenible. La inclusió social és clau per al desenvolupament de la ciutat.

¿I com es pagarà la factura dels ajuts socials?

L’exclusió social comporta més costos sanitaris, és evident. No sé qui ho pagarà. El que sí que sé és que les noves empreses del món digital, que alhora estan fent pujar el preu del lloguer i que guanyen moltíssims diners amb això, amb prou feines paguen impostos. Haurien d’assumir també aquest cost.