La discriminació laboral de les 'trans' es visibilitza

“Fins que no vegem una dona 'trans’ atenent en la Caixa, no s’haurà aconseguit la integració”.Ho diu la Sandra Fernández, que va rebre la puntada de peu laboral quan va fer el trànsit d’home a dona, i ho confirmen els qui treballen per la reinserció d’un col·lectiu que pateix avui la discriminació que fa lustres van patir gais i lesbianes. La trobada Trans*laboral, dirigit a les persones ‘trans’ i organitzat aquest divendres i dissabte a Sabadell, ha reunit per primera vegada administracions locals, empreses i entitats d’economia social per facilitar l’accés d’aquesta població estigmatitzada al mercat laboral.

“Les dades demostren la discriminació i cal posar-se les piles. Que el problema surti a debat ja és un primer pas. S’ha desensibilitzar la societat per avançar en la normalització”, esgrimeix laMíriam Ferràndiz, regidora de Drets Civils i Gènere de l’Ajuntament de Sabadell, que informa d’un nou pla de gènere per formar el personal municipal. “El camí és incorporar la transversalitat a totes les polítiques municipals”.  

La Miriam Solá, consultora de la Fundació Surt, assegura que les dones 'trans’ són qui més pateixen l’exclusió en l’àmbit professional. “L’hostilitat comença quan fan el trànsit; en molts casos se’ls anima a marxar o senten tal rebuig que l’abandonen. Després l’accés els resulta molt més difícil perquè elles són visiblement 'trans’ mentre que els homes poden passar més desapercebuts”.

La bona notícia, afirma, és que algunes empreses han començat a interessar-se per la diversitat sexual. No obstant, replica Sonia García, prospectora de l’entitat, aquest interès sol reduir-se a subvencions o activitats concretes. “Falta que els donin oportunitats de treball; a la pràctica la inserció és mínima”.Existeixen molts prejudicis; qüestions que es resoldrien, afirma, amb sentit comú i voluntat. “A les empreses els preocupen coses com, per exemple, què passarà amb els lavabos; a quin aniran; que en el DNI continuï constant l’anterior nom, com l’afrontaran els clients... ¿Potser els ho han preguntat? Hi ha molt desconeixement”, afirma García, que emfatitza la vulnerabilitat del col·lectiu ‘trans’ el “més oblidat i feble” del moviment LGTBI. 

A continuació, dues dones ‘trans’ expliquen les seves històries de superació i orgull davant la discriminació.

Amb el somriure pintat, és feliç. La Sandra Fernández va iniciar fa dos anys i mig, als 44, el seu trànsit d’home a dona. El camí per trobar la seva felicitat li va costar 12 anys de matrimoni –“continuem tenint una relació excel·lent”– i una puntada de peu laboral, encavalcada sota el pretext d’una reestructuració que l’obligava a traslladar-se fora de Catalunya. “Primer em van dir que no hi havia problema, que tenien la ment oberta, però mesos després em van obrir la porta per marxar”, comenta aquesta redactora tècnica.

La croada per trobar feina va ser intensa i admet que en molts casos es va prioritzar l’aspecte a les capacitats professionals.  “Tot comença amb la veu. Et truquen per telèfon i tot i que puguis intentar canviar la veu, després oblides el to per centrar-te en el tema laboral i et delates”. Amb l’entrevista presencial, apunten les incomoditats. “Hi ha empreses més interessades en el físic que en les competències. Quan arribes a la cita molts homes fan cara de pòquer. Amb les dones no passa tant, hi ha més empatia, són més obertes, no estan pendents de l’aspecte i pots defensar-te millor”. Però el repàs de les mirades masculines, la col·loca en una situació de debilitat. “Et sents molt observada”. Haurien de considerar, afirma, els avantatges de ser ‘trans’. “Tinc un cervell en mode masculí i femení; conec els dos vessants de ser home i dona, i això és un valor afegit que em fa única i m’enriqueix”. Suma les competències típiques dels homes, com l’analítica, a les emocionals de les dones.

Hi ha moltes empreses que sí que “creuen en la igualtat”, apunta Sandra, i anuncien les seves polítiques d’integració LGTBI. Ella, després de vuit mesos de recerca, començarà en pocs dies una nova aventura laboral, la primera com a dona. Se sent com una nena amb sabates noves. “He sigut molt afortunada i estic molt contenta. Van valorar el meu currículum i van tenir el bonic detall de preguntar-me si necessitava alguna cosa, perquè la integració fos perfecta”, explica i emfatitza: “A les ‘trans’ ens costa tant trobar feina que quan ho aconseguim rendim al 200%, estem molt més motivades i superagraïdes”.

No oculta els nervis per l’impacte inicial a la recepció dels seus nous col·legues. “Òbviament, hi haurà una curiositat, la mateixa que tindria jo si em posés al seu lloc,” diu. Al barri, els seus 1,75 metres d’altura no passen desapercebuts. “La gent m’estima perquè soc simpàtica. No s’ha de sortir amb les pistoles en alt, a veure què passa, a la defensiva. La millor arma és un somriure”.

També ha trobat el recolzament de la seva família. “Van haver de passar un període de tristesa i dol per perdre una persona, el noi que vaig ser, tot i que en guanyessin una altra. La meva mare em diu que soc més guapa de noia. Soc presumida i em cuido per ser bonica. Ara estan contents perquè em veuen més feliç”. 

Avui somriu la vida i els qui la miren curiosos, però va conèixer la més ominosa foscor. La seva va ser una infantesa “molt dolorosa”, amb assetjaments denigrants dels companys de pupitre. El veien diferent, recorda Clara Palau. Abusaven de la seva fragilitat, més emocional que física, ja que sempre va ser de complexió forta.“Era la seva mascota. Sempre s’agredeix el diferent, el feble”. No tenia un manual d’instruccions. Només sabia el llavors nen Llorenç que li agradava posar-se roba interior femenina. Als 16, va patir una violació, després de ser obligat a emborratxar-se en una festa. “A mi de jove només m’interessava ser persona”, esgrimeix, però va haver de protegir-se amb una màscara per sobreviure: imitar el mascle que marca el patriarcat. Va buscar parella i es va casar.

Fa un any, als 59, va iniciar el trànsit i es va convertir en la Clara. “Poder expressar-te com ets et fa més eficient, millor professional i més bona persona; deixes enrere els secrets”. La seva dona, amb qui porta 42 anys, l’ha ajudat en el difícil procés –van estar uns mesos separats per “prendre aire i perspectiva” - i també - “soc molt afortunada” - va rebre el recolzament immediat a la feina. “Quan vaig comentar a gerència la meva intenció de visibilitzar-me com la Clara, em va dir: ‘Cap problema’ i els companys em van rebre amb els braços oberts. Em tracten com una reina... republicana”, fa broma aquesta delineant industrial. Tan gran va ser el recolzament que va decidir accelerar el trànsit. “La meva esposa em va acompanyar a comprar-me roba a la botiga d’un amiga. La van obrir al migdia només per a mi. Com a ‘Pretty woman”.

Afirma que les persones ‘trans’ tenen unes fortaleses que haurien d’apreciar els empresaris. “Quan ets capaç de vèncer els teus diables interiors, i exposar al món les teves parts més íntimes i cridar: ‘Jo soc trans’, ja res et pot aturar. T’hasalliberat de les pors i pots afrontar qualsevol conflicte i oferir molt més que abans”. S’ha avançat en valorar les persones pel que poden oferir i no “pel color de la pell o el que tinguin entre les cames”, admet, però el camí cap a la igualtat és encara molt llarg.  

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Enginyera tècnica, explica que tampoc en les seves tasques de manteniment en comunitats de veïns ha trobat rebuig. “Algú es pot sorprendre, però li somrius i allà queda”, diu. 

Els qui la coneixen tenen clar el seu nom, però de vegades se’ls escapen adjectius masculins. “Costa més. No se n’adonen i et deixen anar: Clara, ¿estàs cansat?”. El pròxim març la tornarem a veure, explicant la seva història, al Teatre Lliure a ‘Trans (més enllà)’. Amb una novetat positiva -“quan vam estrenar l’obra, m’havia separat; ara torno a estar amb la meva dona”- i un lema fet realitat: “Ser ‘trans’ és una condemna, però viure ‘trans’ és un somni”.