Kathryn Mannix: «La mort és més tranquil·la del que pensem»

La doctora britànica Kathryn Mannix, especialitzada en cures pal·liatives, ha presenciat més de 10.000 morts al llarg de la seva carrera professional. Molts dies arribava a casa i es posava a escriure els seus sentiments. El resultat d’aquestes reflexions és ‘Cuando el final se acerca’ (edicions Siruela), un assaig en primera persona en el qual Mannix explica –sense morbositat i amb cor– com diversos malalts terminals i els seus familiars van afrontar els seus últimes dies. I també com els va afrontar ella mateixa. Com a persona i com a metge.

La mort espanta molt. Però el seu llibre deixa clar que, en la majoria dels casos, “no hi ha por, sinó una gran sensació de pau”.

Al llarg de la meva carrera professional he presenciat unes 10.000 morts. La majoria són un procés tranquil. Com més morts he vist, menys temo a la meva pròpia mort. Fa 100 anys tothom moria a casa. Ara, amb els hospitals, estem més allunyats del tracte diari de la mort. És menys violenta i dolorosa que el que era fa cent anys perquè la medicina ha avançat molt. És més llunyana, sí. Però menys violenta també. És una cosa trista, esclar, però no és dolorosa.

En alguns casos, no obstant, sí que és violenta. Vostè explica com Alex, un jove amb càncer, mor dessagnat davant de la seva família.

¿Què com gestiono una cosa així? Tinc el cap dividit en dos. Una és la doctora i una altra, la persona. Però intento parlar només com a metge, aparcar l’altra faceta. L’origen del meu llibre és la inquietud que jo tenia a l’arribar a casa després de cada jornada laboral. Agafava uns folis i escrivia com a teràpia per a mi, per treure’m del cap les coses que havia vist.

Tots ens morirem. Cada dia que passa hi som més a prop. Però la mort continua sent un tabú. El seu llibre també ho denuncia: en lloc de dir que algú s’està morint diem que està greument malalt.

Efectivament. Al Regne Unit s’evita costi el que costi pronunciar la paraula ‘mort’. Tampoc ‘mort’ ni va ‘morir’. S’utilitzen eufemismes. No obstant, m’he adonat que parlar amb franquesa al pacient és un alleujament per a ell. La família s’enfada, ells són sempre partidaris de la correcció política per no ofendre. Però em consta que el pacient se sent alleujat i vol treure el tema. ¿Per què passa tot això? Doncs perquè no volem tristesa en les nostres vides. Vivim una època en què volem ser guapos, sans, rics i triomfadors a les xarxes. No volem res dolent, no només en la mort, sinó en general. Tampoc volem que els nostres fills treguin males notes a l’escola. Pretenc posar un gra de sorra en el debat: parlar del que és dolent no és tan dolent.

En alguns casos que relata, el pacient estudia la possibilitat d’acabar amb la seva vida. ¿Què en pensa, de l’eutanàsia?

Al Regne Unit no és legal. Al Parlament s’ha debatut en diverses ocasions durant els últims 10 anys, però les propostes no han tirat endavant.

Els malalts i els que estan a punt de la mort mereixen tot els nostres respecte. ¿Per què no respectar la gent que no vol viure?

El meu llibre no és un llibre sobre el debat de l’eutanàsia. I ho he decidit així deliberadament. M’he adonat que a tots els països hi ha debats acalorats entre els que hi estan a favor i en contra. Al mig hi ha els pacients i la comunitat mèdica, que pensen que tant uns com altres tenen part de raó. Després de 30 d’anys de carrera professional i 10.000 morts presenciades, et dic que no tinc opinió sobre l’eutanàsia.

És un tema complex.

Molt. Abans cal saber com és el procés de la mort. Hi ha malalts espantats que no saben com és i per això tenen por. El legislador està sa i en plenes facultats. D’altra banda, hi ha els grups de pressió. Els que estan a favor fan molt soroll, però no escoltem els altres. Així que per tenir una visió equilibrada caldria escoltar-los també.

Notícies relacionades

Els partits encarrilen la llei de mort digna

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

¿Com aconsegueix ser professional en aquells moments? Ginecòlegs i matrones ho tenen més fàcil, ¿no? Al cap i a la fi ells porten vida al món.

Doncs jo porto bones notícies als malalts que viuen moments terribles. Els explico com els tractarem i com els alleujarem el dolor. La gent arriba a les cures pal·liatives amb la idea de les pel·lícules americanes: morts cridaneres i tràgiques. Però la mort normal no és així. La gent es tranquil·litza perquè sap que serà més tranquil i suportable. Jo de vegades també ploro. I el pacient. I moltes altres vegades riem. No t’ho creuràs, però els desnonats també passen bons moments. No tot és tan terrible.