Comunitats de veïns: malson a l'escala

Reunió d’escala. A les 19.30 hores, primera convocatòria. Ordre del dia: aprovació del fons anual, canvi de president i presentació de pressupostos per a pintura de façana. Derrama prevista: 12.000 euros. ¿Els sona? És el suplici de tants propietaris de vivendes, subjectes per llei a drets i obligacions de qui comparteix espais comuns amb altres veïns. Segurament, la relació consentida menys agradable que existeix.

Una mica més de 3.000 administradors de finques col·legiats gestionen a Catalunya els números de comunitats de veïns en les quals l’any passat es van comptabilitzar més de 248 milions d’euros pendents de pagament per part de propietaris morosos. En temps d’embargaments bancaris per impagament de quotes hipotecàries, el rebut de les despeses de comunitat ha sigut molt abans el primer rebut ignorat voluntàriament o necessàriament. «És un dels problemes que més preocupa a veïns i administradors», afirma Albert Rodés. Ell és advocat, Api, gerent de la propietat i corredor d’assegurances i està al capdavant de la gestoria que va fundar el seu pare fa més de 40 anys a Barcelona. “La morositat de vegades acaba provocant un efecte dòmino, veïns que comencen a deixar de pagar veient que l’altre tampoc ho fa. I posar-se en mans d’un advocat és un peix que es mossega la cua perquè suposa avançar l’import del procés judicial”, afegeix. Rodés brega diàriament no només amb aquesta morositat perseguida amb burofaxs i demandes, amb veïns exigents, primmirats, queixosos o incívics, sinó també amb una cosa que sobrevola la seva tasca i professió: la pèssima reputació del col·lectiu d’administradors de finques.

“Aquesta mala reputació és el nostre gran cavall de batalla”, diu. “La mala praxi d’alguns administradors que han arribat fins i tot a desaparèixer amb el fons de les comunitats ha sembrat desconfiança en el nostre sector”, diu. “També és culpa nostra no haver-nos fet valorar. ¿Quins altres professionals es reuneixen amb els seus clients al replà d’una escala, o al pàrquing, drets, una hora o dos, un 8 de febrer a les vuit de la nit?”, exposa l’administrador de 180 comunitats, la majoria a Barcelona.

Sobre les comissions, sabudes però no explicades, que perceben no pocs administradors –des delCol·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, el seu gerent, Lorenzo Viñas, remarca que no tots ho fan–, Rodés planteja que la transparència en els comptes és una cosa exigible per netejar la desconfiança, començant per portar els números des d’una llibreta a nom de la comunitat de veïns. “Sobretot en obres importants, la documentació ha de circular entre tots i una còpia del projecte d’obra s’ha de penjar en un espai comú. I és molt recomanable crear una comissió d’obres entre els veïns per entrevistar-se amb els industrials. Suposa més feina, però a la llarga s’estalvien recels”, comenta Rodés.

Notícies relacionades

L'autogestió de petites comunitats de veïns s'erigeix en una bona fórmula d'estalvi i agilitat

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

“En general, més o menys tothom sap o intueix que els administradors s’emporten comissió per contractar serveis per a una comunitat de veïns. El que encara a hores d’ara em sorprèn és que això es visqui amb una actitud tan admissible i normalitzada, fins i tot que no hagi traspassat als mitjans de comunicació”. Són paraules d’una persona que fa més de 20 anys que és al sector com a responsable de manteniment en finques i mancomunitats a Barcelona sobretot, que prefereix mantenir el seu anonimat. “La majoria d’administradors que ens demanen comissió, normalment del 10%, donen per fet que és per la seva tasca de comercials proporcionant als veïns bons operaris. Però a mi m’han demanat comissió també administradors de finques a qui vaig presentar pressupost perquè un veí em va contactar”, assegura. “Si et negues a pagar-les, com jo he fet, t’arrisques a perdre futures feines per a les comunitats que porta aquest administrador”, precisa. “És un sistema corrupte de soca-rel, les comissions s’han convertit en la garantia de feina a llarg termini, i el sobrecost recau en la quota dels veïns. Ara es comencen a veure canvis, però mínims. Malgrat la crisi, són pocs els veïns que revisen factures i contrasten pressupostos per evitar aquesta pràctica. És una cosa que s’hauria de legislar i imposar fortes sancions. Com els administradors acostumen a ser advocats, per a mi la solució seria legislar”.

Nou intent fallit d’aconseguir testimonis amb nom i cognoms. “Són una passada les comissions. Jo les he vist fins i tot del 20%, per l’intermediari. L’administrador percep el 15% del total de la factura i qui tracta amb els operaris s’emporta el 5%”, declara un pintor de l’àrea metropolitana de Barcelona. “Finques completes de pisos destinats a lloguer que el propietari dona per gestionar a un administrador, una vegada finalitza un contracte i es buida un pis, entrem a renovar-lo. Pintors, lampistes, electricistes, cadascú fa el seu pressupost i a tot això se li incrementa un 5% per a l’intermediari i un 10% per a l’administrador, podem estar parlant de 5.000 o 6.000 euros de comissió per cada pis, per 15 o 20 pisos, calcula...”, apunta. “I si després li sembla car al propietari, la comissió no es pot tocar, es rebaixen els teus honoraris”, puntualitza.