Anar al contingut

TESTIMONIS

Els rostres de l'amiant: «Pintàvem xarranques amb trossos d'uralita"

Tres víctimes de l'asbest expliquen com les ha afectat viure a prop de la fàbrica del Vallès

Beatriz Pérez

Els rostres de l'amiant: «Pintàvem xarranques amb trossos d'uralita"

La fàbrica d’Uralita SA de Cerdanyola del Vallès (Barcelona), que va estar oberta des del 1910 al 1997, està considerada avui dia el 'punt zero' de l’amiant a Espanya. Els seus empleats van treballar, dia rere dia i durant dècades, sense cap tipus de protecció malgrat que Espanya sabia, des del 1940, que l’amiant era nociu. 

Cerdanyola del Vallès és aquests dies el lloc on s’està celebrant la trobada internacional d’afectats per l’amiant (o asbest), un material de construcció que, segons l’OMS, causa la mort de més de 100.000 persones a l’any. Càncers de pulmó i pleura i asbestosi (un tipus de fibrosi pulmonar produïda per l’amiant) són les principals malalties greus que han contret els qui van treballar aquí. Però no només ells estaven en perill: també els seus familiars i veïns de la zona. La malaltia de l’amiant tarda entre 20 i 30 anys a desenvolupar-se.

A continuació, tres víctimes de l’amiant expliquen a EL PERIÓDICO els seus testimonis, que reflecteixen la impunitat (i, també, el gran desconeixement que, malgrat tot, tenia la població) que hi ha hagut sempre entorn d’aquest material cancerigen.

El marit de Maria Portí va morir per un càncer de pleura causat per l’amiant. / ANNA MAS

Maria Portí: "Els sots dels carrers es tapaven amb uralita"

Josep Maria Andrés va morir als 71 anys a causa d’un mesotelioma, un càncer de pleura causat per l’amiant. Va passar el febrer del 2017. Als anys 60, quan tenia només 15 anys, va treballar nou mesos a la fàbrica d’Uralita de Cerdanyola. "Ell inventariava els motors elèctrics de la fàbrica. Com que no hi havia protecció, estaven tots tapats amb pols d’amiant. Al meu home no li donaven cap roba especial: per poder veure el número del motor, bufava i apartava la pols amb les mans", relata la seva vídua, Maria Portí, veïna de Ripollet.

A més, el pare del Josep Maria era treballador d’Uralita SA. "En aquella època, els qui treballaven allà eren uns privilegiats. A diferència dels pagesos, tenien un sou fix al mes", relata Portí. Però aquesta feina implicava l’exposició per convivència de tota la família: així va ser com el Josep Maria va estar a prop de l’amiant gran part de la seva vida. "Els que som de Ripollet hem vist tota la nostra vida com els nens jugaven amb les restes de les canonades i com els sots dels carrers es tapaven amb uralita. Quan passava un carro, hi havia grans explosions de pols d’amiant".

A l’home de Maria Portí li van diagnosticar el càncer a finals del 2015. "Vam lluitar 14 mesos. El metge, quan li va fer la biòpsia, li va preguntar si havia treballat amb una cosa tòxica. Ell no ho recordava, però jo li vaig dir: 'Sí, has treballat a la Uralita'", recorda la Maria. Avui, tant ella com els seus fills es troben en ple procés judicial per aconseguir una indemnització i un recàrrec de prestacions que incrementaria la seva pensió entre un 30% i un 50%.

Julián del Amo té asbestosi amb una severa limitació pulmonar. / ANNA MAS

Julián del Amo: "Agafàvem l’amiant a grapats amb les mans"

Dels 20 als 26 anys, Julián del Amo va treballar a la fàbrica d’Uralita de Cerdanyola. Ara té 70 anys i està malalt a causa d’aquella activitat laboral. "Jo vaig treballar a les canonades i al pati, amb els camions, de xofer en una grua", relata el Julián. "Em canso molt al caminar i el metge em recomana que vagi molt amb compte perquè em constipo de seguida".

Fa només set anys que a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell (Barcelona) li van reconèixer les seves malalties: té asbestosi amb una severa limitació pulmonar. Amb l’ajuda del Col·lectiu Ronda, va aconseguir guanyar set judicis i aconseguir una indemnització. 

"Al principi, els metges de les clíniques privades em deien que això no tenia res a veure amb l’amiant", explica. Va resultar que no. Igual que Maria Portí, recorda com als carrers de Cerdanyola "s’agafava a grapats l’amiant". "El ficàvem en sacs amb les mans. Després es barrejava amb ciment i aigua per fer tubs i plaques". El Julián té reconeguda una incapacitat permanent absoluta.

El pare, la mare i un germà de Maria Mercè Duran van morir a causa de l’amiant. Ella i una altra germana tenen asbestosi. / anna mas

Maria Mercè Duran: "Ens tiràvem l’amiant a la cara com si fos neu"

"El meu pare va treballar 30 anys a la fàbrica d’Uralita i, a més a més, casa nostra era al costat de la fàbrica. Ell va morir per insuficiència respiratòria a l’hospital; la meva mare i germà, de càncer. Una altra germana i jo tenim asbestosi", explica Maria Mercè Duran, de 68 anys i membre de l’Associació d’Afectats per Amiant de Cerdanyola i Ripollet. La lluita d’aquesta entitat, assegura, ha aconseguit que en el Taulí els facin revisions cada sis mesos i que arreglessin el camí de Can Catà, abans "ple d’amiant".

Maria Mercè recorda com, durant la seva infància, les vies de Cerdanyola eren de fang i l’ajuntament demanava que "es llancessin les restes de la uralita als carrers". Carrers que després trepitjaven els seus veïns. “De nenes, agafàvem trossos d’uralita i pintàvem a terra una xarranca per després jugar. Agafàvem la pols d’amiant i ens la tiràvem a la cara, com si fos neu."

Aquesta dona també relata com la seva mare estenia al pati de la casa els llençols i aquests acabaven plens de pols d’amiant. Després de sacsejar-los, tornava a fer el llit. Actualment, juntament amb altres famílies, Maria Mercè lluita per aconseguir una indemnització.