La segona batalla de l'Ebre: el mar es menja el delta a marxes forçades

L’ Illa de Buda existeix. És la més gran de Catalunya –1.200 hectàrees– i la gran desconeguda. Punta de llança del delta de l’Ebre, en el seu extrem oriental acull el 45% de la seva magnífica avifauna (unes 350 espècies, de les quals nien gairebé la meitat), tot i que amb prou feines representa el 5% de la superfície del parc natural. A la llacuna dels Calaixos, capons, fotges, polles d’aigua (gallinetes), esplugabous... –¡quins apel·latius més curiosos gasten!– han trobat un lloc paradisíac, lluny de l’enrenou humà, per descansar en els seus llargs pelegrinatges, hibernar i portar noves criatures al món després de les seves trobades pre i postnupcials. Una gran amenaça, no obstant, plana sobre ells i la resta delsecosistemes d’aquesta illa marítima-fluvial.

Són 700 hectàrees d’aiguamolls a les aigües dels quals neden llobarros, orades, lisses, anguiles i carpes, i després hi ha els arrossars, unes altres 500 hectàrees, que, juntament amb les platges amb dunes, canyissers i bosc de ribera, completen el relaxat paisatge. La intrusió marina –la temuda salinització contra la qual fa dècades que batalla el delta– s’ha accelerat per la falta de sediments, atrapats als embassaments; la pujada del nivell del mar pel canvi climàtic i les envestides dels temporals, especialment severs els dos últims anys.

“El mar s’està menjant l’illa, i tot el delta, i no es fa res. Això és un crim mediambiental”, clama Guillermo Borés, incansable quixot en la lluita per la supervivència de l’aiguamoll, el més ben conservat de Catalunya i del Mediterrani peninsular. Tercera generació de la família que va adquirir l’illa el 1924, Borés posa el crit al cel –on centenars dels seus amics plumífers baten les ales en una coreografia espectacular– en vista de la desídia de les administracions. Avui, la meitat de l’illa pertany a la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat i, per culminar el galimaties, les zones lacustres van passar a domini públic maritimoterrestre de l’Estat. “Han deixat l’illa a la seva sort”, diu, i vaticina data de defunció: “En 10 o 15 anys, si no s’hi posa remei, les llacunes hauran desaparegut”.

La batalla de l’Ebre

 “Al delta s’està entaulant la segona batalla de l’Ebre, i el front de combat és a Buda. Tots els problemes que se li acosten al parc comencen per l’illa, la zona més exposada i vulnerable,” prossegueix. El cruent temporal sofert el gener del 2017 –diverses vegades s’ha trencat la fràgil barrera de sorra que separa la zona lacustre del Mediterrani- va alertar encara més Borés. “Ja no hi ha material que restauri les platges després dels temporals. Això provoca la intrusió marina freqüent que ocasiona la mort de la flora i la fauna, vertebrada i invertebrada, pròpia d’aquesta llacuna d’aigua dolça,” argumenta el copropietari, que va convocar, desesperat, un “concili de Buda” amb els set alcaldes del delta i les comunitats de regants.

El malalt està a la uci i apressen solucions, reitera. De moment, el servei de Costes a Tarragona ha llançat un baló d’oxigen. Al juny es van iniciar les obres per aixecar un cordó de sorra de protecció dels Calaixos a la línia litoral, amb una aportació d’uns 20.000 metres cúbics, que es van interrompre (pel perill per a la cria de les aus i per no amargar-los la platja “als de la tovallola”) i s’haurien de reprendre ben aviat. 

Però es tracta només d’uns primers auxilis. Per a Borés, cal passar per sala d’operacions per a la cura definitiva. “Es necessita urgentment una infraestructura dura al litoral: construir esculleres artificials, un dic, a la costa”. Hi ha una altra iniciativa, la proposta del programa europeu Life Ebro Admiclim, avalada per 30 entitats de la conca del riu i set institucions, que opta per aportar sediments a l’Ebre per evitar-ne la regressió.  Borés la veu amb escepticisme. “Per a això ja és tard, no hi ha temps”, respon als qui el defensen. Entre els responsables d’aquest pla, ja aprovat al Congrés dels Diputats, hi figura Carles Ibáñez, cap de la Unitat d’Ecosistemes Aquàtics de l’Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA). “Els estudis demostren que l’única solució sostenible i bona és transportar aigües a baix sediments, cosa que es fa a molts països; no està clar que els espigons funcionessin; podrien enfonsar-se a la sorra”, explica el director del projecte.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Caldrien entre un i dos milions de tones de sediments anuals per frenar la desaparició del delta, detalla Ibáñez, que recorda que abans que es construïssin els 69 dics, la força de l’aigua arrossegava fins al delta entre 20 i 30 milions de tones anuals de sediments, fruit de l’erosió del terreny per on discorren l’Ebre i els seus afluents. Les aportacions actuals es limiten a 100.000 tones (menys de l’1%).

L’expert sí que li dona la raó a Borés quant a la delicada salut de l’illa de Buda. “És greu, sí. És la zona més fràgil i la que pateix més regressió. Les llacunes són molt vulnerables als temporals i en els últims anys no es recuperen com abans”, convé. El diagnòstic està clar. Ara falta que les administracions es decideixin. Salvar el malalt o deixar-lo morir.