Anar al contingut

NOVA ORGANITZACIÓ DEL TEMPS

El procés de la reforma horària

El Govern es compromet a obrir una oficina que impulsi els nous hàbits ciutadans

La iniciativa confia que el 2025 ja estigui tot llest per canviar les rutines socials

Carlos Márquez Daniel

El nou Govern de Quim Torra s’ha forjat a base de reunions nocturnes, plens maratonians i negociacions sense treva. Sense mirar el rellotge i apallissant la conciliació. Mals temps per a la reforma horària, aquesta iniciativa solidària que pretén modificar els hàbits ciutadans modificant i europeïtzant les rutines socials. Amb la situació més tranquil·la, el debat ha tornat a emergir aquest divendres. La consellera de Presidència, Elsa Artadi, ha promès que obrirà una oficina per arrencar el tema. No és res més que donar forma a una promesa del juliol de l’any passat. La reforma horària també viu el seu propi procés. I com passa amb l’autèntic, el seu futur també és incert. Amb una diferència, hi ha una data límit: el 2025. 

La iniciativa neix el gener del 2014 amb un grup d’experts. El març d’aquell mateix any, el Govern d’Artur Mas li dona suport institucional. Comencen a impulsar-se proves pilot en petits municipis, amb setmanes en què se simulen horaris nous  en l’àmbit públic i, en menor mesura, en la restauració i el comerç. Tothom en queda encantat. Però la cosa no acaba d’arrelar. ¿El problema? Massa actors s’han de posar d’acord. La llista no és gaire llarga però inclou tots els àmbits de la societat: l’educació, la sanitat, els mitjans de comunicació, el món laboral, les Administracions i l’esport. Tot el que té a veure amb la vida de qualsevol ésser humà.

Sense gaire pressa 

El juliol de l’any passat, el president Carles Puigdemont va estampar la seva firma en el pacte per la reforma horària, la gènesi de l’invent, el document a través del qual s’ha de construir tot. S’hi van sumar un centenar d’entitats, sindicats, patronals i associacions. Ha passat un any i tot continua pràcticament igual. El lògic seria culpar la situació política, l’absència de govern estable a Catalunya. Però tampoc no és que els ajuntaments, les diputacions, els consells comarcals, les empreses, els sindicats, les televisions o els botiguers s’hagin abocat a la defensa de la causa.

L’acte d’aquest dijous ha mostrat optimisme. Perquè la presència d’Artadi -el seu segon acte com a consellera- muscula el projecte de la reforma horària. Més encara després que la diputada assumís la promesa d’impulsar aquesta oficina que coordini el canvi d’hàbits. No ha concretat res, però els amics de la cosa s’encarregaran de pressionar perquè tiri endavant. No se sap qui hi haurà al capdavant, però amb seguretat serà algú pròxim al PDECat. Està descartat que sigui algun dels 16 impulsors de la iniciativa, entre ells, Fabián Mohedano, pròxim a ERC, la cara més visible d’aquest projecte. El que va ser diputat d’Esquerra es mantindrà com a activista de la reforma horària mentre presideix el Consell Català de Formació Professional.

Els passets

S’ha avançat una mica. La nova llei de comerç, per exemple, que posa com a hora límit per tancar les 21 hores, una menys que abans. Va entrar en vigor l’octubre de l’any passat. O el canvi d’horari de la sèrie de moda de torn de TV-3, que es va passar a les 22 hores. Lluny del 'prime time' que promulga la reforma horària (a partir de les 21 hores i fins a les 11 de la nit). També alguns municipis han aplicat ajustaments en l’atenció al ciutadà, en la programació de les festes populars i en els horaris dels funcionaris. La idea és que el 2025 es produeixi el canvi de xip en cadena, ja que res d’això no funcionarà sense el concurs de tots els agents implicats. És a dir, no tindrà sentit sopar abans si el 'reality show' continua començant a les 22.00 hores. Serà una ximpleria dinar a la una si continuem parant dues hores. Serà una pèrdua de temps avançar les extraescolars si el sopar se serveix a les nou del vespre. I així amb tot. "El compromís del Govern és absolut", ha defensat Artadi.

El procés de la reforma horària viu un punt d’inflexió. No té tants dies històrics com el procés autèntics però pot presumir de tenir aquesta data límit. Com ha dit Mohedano, "no es pot obligar ningú, ha de ser la gent la que vegi la necessitat de canviar la seva vida". ¿I per què arriscar-se a aquest embolic? Perquè, diuen els impulsors, el temps és el bé més escàs que tenim. I cal aprofitar-lo.