Carta d'amor "als mags" de la sanitat pública

La Marina té quatre mesos i ha estat a punt de morir diverses vegades. Però és una de lluitadora. Ha guanyat la batalla i el seu cor batega. Pren set medicaments diferents. Està sondada per alimentar-se. I cada matí li punxen heparina. Allà la tenim, amb la seva pipa, embolicada amb una manta rosa i a punt de quedar-se adormida als braços del seu pare, el creatiu publicitari Alberto Lizaralde (Madrid, 1979). El seu calvari és similar al de molts altres pares de nens malalts. El seu ha arribat més lluny, s’ha fet viral. Les seves xarxes socials estan col·lapsades amb milers de ‘m’agrades’, retuits i comentaris. L’Alberto i la seva dona, la Macarena, van escriure la seva història a Twitter simplement per donar les gràcies al personal de la sanitat pública que ha atès la seva filla amb afecte i professionalitat. Commovedor fins a fer caure llàgrimes, el seu relat ha aconseguit ser molt més que un agraïment.

La Marina va néixer fa quatre mesos al’Hospital Clínico de Madrid. Tot va anar perfecte. Quan els anaven a donar l’alta, un metge va auscultar el nadó. “Sento alguna cosa estranya, així que us en podeu anar a casa però torneu dilluns per a una revisió”, va sentenciar. Al cap de pocs minuts, va canviar d’opinió: “Serà millor que us quedeu”. Va ser el primer metge –d’una llarga llista– que va salvar la vida de la nena. “Va néixer molt moreneta. No hi vam donar importància. Però resulta que aquest to de pell era perquè li estava faltant oxigen a la sang”, explica l’Alberto a EL PERIÓDICO mentre bressola la seva filla. Una cardiòloga del Clínico li va fer una ecografia i va diagnosticar la malaltia de la petita: estenosi pulmonar severa. Paraules complicades que ella va traduir fent un dibuix dels pulmons i el cor de Marina. “Us n’heu d’anar a l’Hospital La Paz”, va dictaminar.  “Cap pare no vol anar a La Paz, però si cal anar-hi tots sabem que és el millor lloc on es pot estar”, explica l’Alberto.

⚡️ Hace cuatro meses mi hija Marina nació con una cardiopatía congénita y la operaron del corazón con un mes.https://t.co/HmOvDwbyyQ

— Alberto Lizaralde (@Lizaralde) 11 de mayo de 2018

  

Li van treure el cor

La Marina va entrar per primera vegada a la sala d’operacions amb quatre dies de vida. Li van fer un cateterisme per veure si el cor responia. Però, no, així que amb un mes la van operar. “Li van obrir el pit, li van treure el cor i el van parar. El van tornar a posar en marxa i l’hi van tornar a col·locar. Quan els metges ens ho van comptar explicar vam pensar que gairebé era millor no saber en què consistia la intervenció”,recorda l’Alberto, director creatiu de l’agència de publicitat Havas. També és fotògraf, així que va decidir fer fotos dels peus i les manetes de la seva filla i escenes quotidianes de l’hospital. Les va publicar a les xarxes socials. Per donar les gràcies. Per compartir angoixes. Per donar suport a altres pares. I per reflectir que (gairebé) sempre hi ha llum al final del túnel.

Després de set hores d’angoixa extrema, el cirurgià i la cirurgiana van sortir de la sala d’operacions. Van portar el matrimoni a una habitació i els van dir que tot havia sortit bé, tot i que la batalla no estava guanyada perquè la situació era crítica. Van entrar a veure el nadó. Estava adormida, inflada i connectada a mil cables. Estava viva.

Unitat de neonatologia de La Paz

La unitat de neonatologia de La Paz es va convertir en la segona casa de l’Alberto i la Macarena. “És un lloc especial on funcionen regles i codis que no hi ha fora d’allà. És un micromon d’humanitat i sensibilitat. Tots els treballadors, des de metges fins a infermers i responsables de la neteja, cuiden amb extrema delicadesa els nens. I, també, els pares, perquè n’hi ha molts que s’enfonsen. Quan et veuen plorar et diuen que ploris, per descomptat. I proven de calmar-te i de dir-te que intentis estar bé per transmetre energia positiva al teu fill. Et diuen que ells faran tot el possible perquè el nadó se’n surti. Sembla que tots han rebut formació en psicologia. Ho donen tot per aquests nens. Jo he entrat més d’una vegada a la sala i he vist una infermera gronxant la Marina i cantant-li. Quan va fer un mes, li van escriure un cartell que posava: "Felicitats, Marina, ja tens un mes". Aquesta gent és l’hòstia”.

L’Alberto els anomena "mags", amb tot el sentit poètic que comporta la paraula. “No fan màgia, ho sé. No són xamans sinó professionals de la ciència, gent que ha estudiat durant anys. Però no es limiten a fer la seva feina. Fan molt més”.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

En tornar a casa amb la seva filla, per fi, l’Alberto i la Macarena van pensar què podien fer per donar les gràcies a tothom. ¿Convidar-los a un esmorzar especial? ¿Enviar-los bombons? Al final, van optar per explicar la seva història a Twitter i dir en veu alta que els “mags” de la sanitat pública es mereixen més. Mereixen unes instal·lacions millors, uns despatxos millors, unes consultes millors, un salari millor. S’ho mereixen tot. L’Alberto no vol que les seves paraules i els seus tuits semblin una batalla o denúncia política. Li és igual quin partit estigui governant. El que ell vol és que els seus impostos vagin a parar a aquests mags, aquests professionals que consideren que cada nen malalt no és un expedient més sinó una vida per salvar. Com la de la Marina.

Suport als pares

Una vegada homenatjats els metges, el matrimoni vol fer ara una cosa similar amb els pares. Els agradaria escriure una història d’agraïment i suport a tots els homes i dones que estan passant pel mateix que ells a la unitat de neonatologia de La Paz. Aquests pares agermanats i angoixats que veuen com els seus fills estan entre la vida i la mort. Aquests pares que viuen, mengen, ploren, criden, es desesperen i descansen en una petita i desastrosa habitació en què hi ha unes taules i unes cadires destrossades per l’ús i dos microones que convindria jubilar. És la sala de pares. El pressupost públic de l’hospital no arriba més lluny.