Tres jutges afirmen en una carta a la víctima que el delicte de La manada va ser una violació

Les magistrades consideren que «la resposta del sistema penal hauria hagut de ser més elevada»

zentauroepp43181664 graf8855  madrid  04 05 2018   manifestaci n feminista en pr180506195556

zentauroepp43181664 graf8855 madrid 04 05 2018 manifestaci n feminista en pr180506195556 / Ballesteros

9
Es llegeix en minuts

Les jutgesses Dalila Dopazo, magistrada a Lugo; Nekane San Miguel, que exerceix a Bilbao, i Àngels Vivas, de Barcelona, reconeixen, en unacarta oberta dirigida a la noia madrilenya víctima de ‘La manada', que la sentència emesa per l'Audiència de Navarra és queda clarament curta al decidir que els fets ocorreguts durant els Sanfermines del 2016 van constituir només un delicte d'abusos sexuals. «En la sentència es declaren provats fets, ingredients que fan més greu el delicte, i per això, la resposta del sistema penal hauria hagut de ser més elevada», afirmen les tres juristes.

«Segons la nostra opinió, el tribunal (dos magistrats sobre tres) ha cregut el teu relat i l'ha declarat provat, amb evidència, més enllà de tot dubte raonable. Si no t'haguessin cregut, és impossible escriure el que es diu als fets provats de la sentència; tampoc no diria la sentència que el teu testimoni és coherent i digne», arrenquen les tres jutgesses, que s'adrecen a la noia en primera persona i en un to afectuós i didàctic.

A la missiva, que ha publicat aquest diumenge la revista Viento Sur a la seva versió digital, les tres signants destaquen que la sentència «deixa clar que en cap moment no ho vas consentir i també explica per què resulta evident que no volies que ningú (en aquest cas els cinc acusats) et tractés com ho van fer aquell dia dels Sanfermines».

Això sí, puntualitzen que no estan d'acord en absolut ni que el delicte s'hagi qualificat com un abús, ni amb el fet que el Codi Penal reculli aquesta tipologia, «parteix de la idea que les dones continuem sent objectes per servir el plaer de l'home, i que només si s'excedeixen els homes en aquest ús, se'ls castiga", denuncien.

El text íntegre de la carta és el següent:

Comencem demanant-te disculpes per l'atreviment de pensar que, havent-se dit tantes coses sobre la sentència que vam conèixer dijous passat, 26 d'abril, podem aportar una mica encara. Disculpes per sentir la necessitat de contar la nostra lectura de la sentència.

La reacció de la gent ha incomodat una bona part dels qui cada dia hem de sentenciar, però és a partir d'aquesta reacció de les dones i dels moviments feministes des d'on hem d'analitzar amb assossec si hem de canviar aquest sistema penal androcèntric i amb greus biaixos sexistes i, sobretot, què és el que hem de canviar.

La sentència majoritària (l'opinió de dos sobre tres) declara provats els fets que llegim i que han estat coneguts. Davant aquest relat hi ha hagut indignació i hem sentit i llegit els motius d'aquesta indignació.

Hem escoltat el ‘Jo sí que et crec', però volem dir-te que, segons la nostra opinió, el tribunal (dos sobre tres) ha cregut el teu relat i l'ha declarat provat, amb evidència, més enllà de tot dubte raonable. Si no t'haguessin cregut, és impossible escriure el que es diu als fets provats de la sentència; tampoc no diria la sentència que el teu testimoni és coherent i digne (el qualifica d'aquesta manera als fonaments jurídics). Els arguments de les defenses qüestionant la teva persona i el teu relat són rebutjats per la sentència amb respecte i consideració. Llegim com els has convençut amb les teves explicacions, per què t'han cregut.

També s'ha dit que la sentència col·loca les dones en una greu situació de risc, però no hi llegim res que ens porti a aquesta conclusió, perquè la sentència analitza una cosa que veiem cada dia i que és que cada dona reacciona de manera diferent davant d'un atac (cada persona és un món) i explica la sentència que, de vegades, qui se sent agredida respon resistint-se; en d'altres, provant de guanyar temps per eludir l'agressió; i en d'altres, adoptant una actitud passiva i esperant que acabi com més aviat millor, i que cap d'aquestes tres reaccions no implica consentiment. Per això als arguments de la majoria (dos sobre tres) es deixa clar que en cap moment no vas consentir, i també explica la sentència per què resulta evident que no volies que ningú (en aquest cas els cinc acusats) et tractés com ho van fer aquell dia dels Sanfermines.

Diu la sentència que va existir abús i no violació. Aquí sí que volem parar-nos per explicar també el nostre punt de vista:

a) Les qui signem aquesta carta hem mantingut que les paraules són molt importants; són un mètode per comunicar idees, emocions, desitjos. Per mitjà de símbols i significats el llenguatge transforma la consciència humana perquè permet noves formes de pensament i adquisició de coneixements; els significats de les paraules pateixen un procés de transformació. Va variant el significat que donem a les paraules perquè la relació entre la paraula i el pensament no és només un fet, és bàsicament un procés (del pensament a la paraula i de la paraula al pensament).

b) Si es descriuen uns fets provats com els que hem llegit, és impossible que la gent estigui d'acord de qualificar aquests fets d'abús (al marge de la qualificació tecnicojurídica). Per a la majoria de les persones, abusar és utilitzar malament o en excés, però utilitzar, al cap i a la fi, i la paraula utilitzar no la refereix el diccionari per a les persones, sinó per a les coses (fer servir una cosa per a alguna cosa).

c) Creiem que mantenir aquesta paraula (abús) al Codi Penal per referir-se a les relacions sexuals no consentides, part de la idea que les dones continuem sent objectes per servir el plaer de l'home, i que només si s'excedeixen els homes en aquest ús, se'ls castiga, però només si s'hi excedeixen. I aquesta idea que s'endevina sota la paraula abús és molt dolorosa per a qualsevol dona, hagi sigut o no objecte d'abús.

d) La gent ha protestat perquè han considerat que som davant d'una violació, i en això sí que estem d'acord. Des d'un examen tècnic, jurídic, violar (al Codi Penal) és utilitzar força, violència contra la persona violada, i/o intimidar-la per accedir-hi sexualment. Intimidar algú és posar-li por, i és veritat que la por és molt subjectiva (unes persones en tenen ràpid, i d'altres, no) però en la nostra feina de jutjar hem d'examinar quines dades objectives, provades, han resultat al judici. En el teu cas, les dades objectives sustenten, reforcen i assenten la idea, clara i que poques explicacions mereix, que al portal del carrer... En el que vas descriure (t'han cregut i et creiem) qualsevol persona sentiria por i davant de la por, cada persona reacciona de manera diferent i tu vas reaccionar com vas poder en aquell moment. I això no et fa culpable de res, malgrat que les defenses van provar de desplaçar la responsabilitat i la culpa a la teva persona, com ocorre amb freqüència, quan ens recorden que som nosaltres les provocadores de tot el que ens fan (no ens passa sense perquè sí). ¡¡Que no se't passi pel cap ni una engruna de culpa!!!

e) Ens agradaria que no pensessis que després del que t'han fet patiràs seqüeles per tota la vida. No necessàriament ha de ser així. Ja ho diu la sentència: aquell dia no es va acabar el món ni la vida per a tu. Ets jove i valenta, i es nota que tens al teu voltant gent que t'ajuda i t'estima (s'endevina això), i continuaràs sent una dona alegre, que gaudirà del sexe i de la vida. Rebutgem (amb tota l'energia que som capaces) l'argument que: «com que no hi ha seqüeles psíquiques, com que continua pujant fotos a Instagram o a Facebook, s'ho va passar d'allò més bé, va consentir, no li ha passat res». Malgrat que alguns pensin el contrari i tot i que sí que et van violar, podràs conviure amb aquest dolor, gestionar-lo i que aquests fets no arruïnin el teu futur.

Diu la gent que la violació els ha sortit gratis: nou anys de presó no és cap ximpleria, però sí que creiem que la pena hauria hagut de ser més gran perquè (ja ho hem dit) s'hauria hagut de qualificar i castigar com a violació. A més, a la sentència es declaren provats altres fets, altres ingredients que fan més greu el delicte i per això la resposta del sistema penal hauria hagut de ser més elevada.

La sentència, per tres vegades, explica que quan un dels acusats et va treure el mòbil no era amb la intenció de robar-te, sinó de deixar-te desemparada, sense que poguessis demanar ajuda, perquè tardessis a reaccionar, per humiliar-te encara més..., i això no és un robatori; això és molt més greu, molt més indigne..., igual com el fet que gravessin en vídeo i difonguessin la violació, però principis processals van impedir al tribunal anar més enllà.

No volem acabar aquestes línies sense aquestes últimes reflexions:

a) No comentarem el vot particular; tot acte de jutjar té una càrrega de subjectivitat i sabem que quan escrivim una sentència ens retratem. Dit això, crida l'atenció com el discrepant de la majoria (al seu vot), dissecciona, esmicola els teus diversos relats. Ens sembla una idea particular sobre el comportament de la memòria humana, del relat, de la paraula d'una noia de divuit o vint anys, de les vostres maneres d'explicar les coses..., d'explicar-vos... I potser no donar importància al que ens aporta la psicologia forense experimental, i a tots els condicionants que influeixen en el relat de qualsevol ésser humà.

b) Quan utilitzem el llenguatge, el mínim respecte fa que tinguem en compte les característiques lingüístiques de les persones a qui va dirigit. El respecte als drets bàsics de totes les persones a qui destinem les nostres resolucions exigeix que escriguem en un llenguatge clar, igualitari, inclusiu, no sexista, respectuós, gramatical i sintàcticament correcte, i que la redacció sigui eficaç. Són molts els efectes que té la nostra manera habitual de redactar: un és que omplir folis i més folis en aquest llenguatge fa que no et reconeguis (pot semblar que no és el teu assumpte).

Acabem donant-te les gràcies per la teva valentia, pel teu coratge i per l'honestedat que transmet la sentència sobre la teva manera de procedir en aquest judici. Estem segures que ha sigut dur, molt dur, ser al centre d'aquesta voràgine i resistir com ho has fet (també és una cosa que endevinem) perquè suposem que, en més d'una ocasió, durant aquests llargs mesos, hauràs pensat si no hauria estat millor per a tu haver-te'n anat de Pamplona quan va arribar la teva mare per recollir-te, i no passar pel Jutjat, malgrat que les dues vau ser conscients del que t'havien fet uns homes que pensen i tracten les dones com a mer objecte.

Una abraçada

Dalila Dopazo, Magistrada a Lugo

Notícies relacionades

Nekane San Miguel, Magistrada a Bilbao

Àngels Vivas, Magistrada a Barcelona