Anar al contingut

Màsters a examen

Els experts confirmen la inflació de postgraus i reclamen un ajust a la demanda i l'acreditació dels títols no oficials

Imma Fernández

Màsters a examen

JOS LUIS ROCA

El fenomen dels màsters, en entredit pel títol fantasma de Cristina Cifuentes, va començar amb l’anomenat pla Bolonya (Espai Europeu d’Educació Superior), un acord impulsat per les universitats europees per modernitzar el sistema i fer-lo homologable per facilitar l’intercanvi d’estudiants. El grau va substituir les llicenciatures i diplomatures, el màster suposava una especialització d’un any (60 crèdits) o dos (120) i al doctorat s’hi accedia després del màster específic. La paradoxa és que mentre la majoria dels països van aplicar el 3+2 (tres anys de grau i dos de màster), Espanya va optar per anar a la seva bola, amb el 4+1. 
    

«La cada vegada més gran mobilitat d’alumnes accentua el desajust i ara la tendència és que es facin graus més curts i més màsters», sosté Albert Sangrà, doctor i professor d’Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Però el gir cap al 3+2 no és fàcil. «S’haurà de replantejar el finançament. És molt complex, amb els seus pros i els seus contres».

¿ÉS UN NEGOCI?

La titulitis i els preus més elevats dels màsters respecte dels graus han despertat suspicàcies sobre la mercantilització de la universitat. ¿És un negoci la proliferació de màsters? «Per a alguns òbviament sí, però no s’ha de generalitzar. Els centres privats busquen beneficis, i els públics, ser sostenibles», concedeix Sangrà. En qualsevol cas, el preu ha d’estar justificat i, segons el seu parer, a Catalunya «hi ha una gran certesa de la qualitat dels títols oficials, que poden ser tant d’universitats públiques com privades». 
    

D’acreditar les ensenyances oficials de les universitats catalanes se n’encarrega l’AQU (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya), presidida per Josep Joan Moreso. Un organisme que té la seva equivalència a nivell estatal en Aneca. «Els expedients són sagrats i casos com el de Cifuentes, en què es pressuposa una possible conspiració entre els responsables acadèmics i administratius, no són admissibles», sentencia.
    

El qualificatiu d’universitari acompanya els màsters regulats però també existeixen els anomenats postgraus propis (no oficials) que no passen cap procés d’acreditació, una assignatura pendent, convenen Moreso i Sangrà, ja que haurien de sotmetre’s a uns criteris de qualitat similars. 
    

En la mateixa línia s’expressa Vera Sacristán, directora de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU), per a qui la majoria d’aquests postgraus no regulats tenen un «objectiu econòmic». No és el cas, en la seva opinió, de les titulacions oficials de centres públics, on els «màsters supercars són minoria». La qualitat, considera que és «molt variable». «En general els oficials són seriosos, especialment els orientats al doctorat i els habilitants, necessaris per exercir la professió».

SISTEMA COMPETITIU

L’explosió d’estudis superiors és conseqüència, segons Sacristán, «d’un sistema competitiu per intentar atraure més estudiants, però no significa que acabi beneficiant les institucions públiques». El problema, subratlla, és que aquest excés, més elevat en els graus que en els màsters, provoca «un desconcert» en l’alumnat. Una empanada de titulitis inexistent abans del pla Bolonya, quan el ministeri fixava els estudis. «Falta planificació, no és clar que estigui justificada tanta varietat», afirma l’experta, que destaca el descens de màsters oficials a Espanya l’últim any, símptoma d’una rectificació. Així, segons les estadístiques del ministeri, el 2017-2018 es van registrar 3.540 màsters oficials (2.780 públics i 779 privats), dels quals 706 van ser a Catalunya, mentre que el 2016-2017 van pujar a 3.772 (930 catalans). 
    

El president de l’AQU admet la inflació de màsters i reclama adequar l’oferta a la demanda. «Molts professors i investigadors ofereixen estudis per a especialitzacions i aquestes poden ser infinites», apunta. El que les dades a Catalunya avalen és la rellevància de comptar amb aquesta titulació per a l’ingrés en el mercat laboral. «Segons la nostra última enquesta, l’atur dels màsters és inferior al 5% mentre que el dels que són només graduats s’eleva gairebé al 9%». A més a més, el 70% dels màsters aconsegueixen treballar del seu àmbit. No obstant, «la satisfacció és més gran en els graus que en els màsters, fet que demostra que s’ha de calibrar millor aquest ensenyament».
    

Moreso corrobora el «desencert» d’anar a contracorrent d’Europa amb el 4+1 i suggereix el perquè. «Quan es va establir la mesura tots els rectors catalans vam anar a intentar convèncer la ministra de llavors, Mercedes Cabrera, perquè rectifiqués. No hi va haver manera. Penso que tenien por que les antigues llicenciatures de cinc anys al passar a tres se sentissin devaluades», argumenta. El desfasament comença a corregir-se en alguns nous graus, però en les carreres tradicionals els rectors han acordat mantenir el 4+1. 

    
COST DISPARAT

El transvasament al 3+2 hauria de comportar un reajustament de les taxes, exposa Moreso, equiparant el preu del primer any de màster al de grau. Les tarifes s’estableixen per crèdits, oscil·lant de 30,88 euros a 41,17 segons les rendes familiars. El 85% dels màsters tenen 60 crèdits (un any), i la resta, 90 o 120, fet que es tradueix en preus que es disparen a 3.000 o 4.000 el màster públic d’un any (de 5.000 a 6.000 o fins i tot més el privat), mentre que el grau se situa entre 1.700 i 2.500 euros. 
    

Els preus per als estudiants extracomunitaris són superiors. No és qüestió de subvencionar els rics de Mèxic o els EUA, justifica Moreso. Capítol a part són les ensenyances en les elitistes Esade i IESE per a la formació de directius, que poden rondar els 60.000 euros. En tot cas, el prestigi del centre, afirma, és un valor afegit.