Reivindicació

Herois al Liceu

Quatre persones amb diferents discapacitats van pujar a l'escenari per visibilitzar la integració

La música ha sigut la seva taula de salvació davant l'adversitat

jcarbo42983756 liceo180420191320

jcarbo42983756 liceo180420191320 / FERRAN SENDRA

4
Es llegeix en minuts
Teresa Pérez

Van ser tres minuts i 40 segons d’aplaudiments. Toni Fernández (guitarrista invident), Hugo Flores (pianista amb Trastorn de l’Espectre Autista), Ángel Carmona (baixista amb una malaltia degenerativa) i Paula López (pianista amb una malaltia que li provoca dolors articulars) van comptabilitzar cada un d’aquests instants a l’escenari del Liceu, una delícia. El públic els va victorejar per les seves qualitats musicals, però darrere de moltes aclamacions hi havia la gent més propera, que ha vist com la música s’ha convertit en la seva taula de salvació davant l’adversitat. En cada una d’aquestes històries hi ha al darrere un màster en esforç i superació.

L’Hugo (Barcelona, 2000) va començar a tocar el piano d’oïda. Va ser autodidacta. L’atzar i la sort es van posar del seu costat. Aquest adolescent ha aconseguit comunicar-se a través de la música. Va ser un descobriment accidental. La Magda, la mare, ho explica. A l’escola de l’Hugo s’estudiava piano des de P3, però a ell durant aquella hora el feien dibuixar en lloc de fer música. Ningú prestava atenció al fet que el nen tenia les antenes posades.

Sorpresa a l'aula

La sort va fer que als 12 anys arribés una nova professora a la qual ningú va alertar que l’Hugo es passava l’estona dibuixant. La mestra li va donar una partitura i la música es va expandir per l’aula. Així es va descobrir la seva habilitat. «La vida no és fàcil quan hi ha una dificultat. Ell amb la música és feliç, és la forma que té de comunicar-se», aclareix la mare. L’Hugo és menys loquaç però explica totes les sensacions que li desperten les notes. «La música m’entra pel cap i em surt pels dits», descriu. És la seva eina per potenciar la socialització. Diu que s’enfada quan els sons no surten com ell vol i augmenta la seva protesta fins que la seva germana el frena: «Hugo, ¡prou!». I les aigües tornen al seu camí.

L’Ángel (Tarragona, 1966) va arribar a la música animat per la seva filla, que es formava en aquesta disciplina. «El fet de tocar m’ha alliberat», afirma. El 2005 uns dolors intensos el van portar al metge i poc després unes proves van revelar un diagnòstic desolador. «T’he d’operar urgentment o et quedes en una cadira de rodes», li va vaticinar el metge. En 16 mesos el van intervenir dues vegades de la columna vertebral. I si això va ser dolent, pitjor va ser l’abatiment que el va envair. Un dia va prendre les regnes de la seva vida i es va dir: «O faig alguna cosa o m’enfonso». La música va ser la seva vàlvula d’escapament. Va començar a tocar la guitarra, però «no hi havia manera», recorda. El meu cunyat em deia: « ¿Per què no proves amb un baix que té les cordes més amples?». I ha format el grup de rock Sortida 33, que és la sortida que porta a Constantí (Tarragonès), el poble on viu.

Plomall amb pal llarg

La malaltia degenerativa que pateix no li ha impedit tocar en festes populars, però res comparable amb el dia que li van comunicar que actuaria al Liceu. «Mira que he passat per la porta i mai hi he entrat i ara desitjo tornar-hi a qualsevol hora», explica. Recorda amb passió els aplaudiments que van rebre, «amb el meu grup no m’aplaudeixen tant», diu sorneguer. Tots quatre estan disposats a repetir la gesta musical al Liceu, que recentment ha organitzat la Fundació Grupo SIFU, per exalçar les capacitats de les persones amb diversitat funcional i promoure la seva integració social i laboral.

L’Ángel explica la pena que li va produir haver-se de quedar a casa per la malaltia, mentre la Consol, la seva dona, agafava les regnes de l’economia familiar. «Em va dir: ‘Soc un inútil’ i li vaig ensenyar les feines de la casa. Ha fet que li comprés un plomall amb pal llarg per treure la pols sense haver-se d’ajupir», riu la Consol, el puntal de l’Ángel.

Anuncis de la tele

Notícies relacionades

La Paula (Barcelona, 1996) té uns bonics ulls blaus, gairebé transparents, que t’embolcallen. El Toni (Andorra, 1994) els intueix. Aquest noi, d’optimisme desbordant, no s’ha deixat ni un repte per evitar. Al cap de sis mesos un tumor li va provocar una ceguesa precoç. Als 3 anys, amb un teclat de joguina tocava les melodies de la tele. «Aquelles musiquetes que sonen quan diuen tornem després de la publicitat», diu, i als 8 anys, es va enamorar del so del piano que més tard va trair pel de la guitarra. «Tinc oïda absoluta», diu un terme que defineix la freqüència dels tons. «A l’escola afino els instruments», aclareix. I quan se subratlla aquesta qualitat al·lega: «Tenir un talent especial només significa que has de treballar una hora menys a la setmana que la resta. Res més». 

    El piano de la Paula i la guitarra del Toni es van fondre a l’escenari. La Paula té un currículum intens. Menció d’honor al Conservatori de Música de Barcelona, compaginant-ho amb la carrera de Medicina. Ha participat en maratons de piano i ha format part del jurat de concursos internacionals. I tot això malgrat la malaltia autoinflamatòria que pateix i que no li impedeix la lluita diària. «Sempre havia somiat tocar al Liceu. I el desig ara ja és una realitat», afirma.