Operació polissó

«Si al nostre país tinguéssim el que volem, no aniríem a Europa. Però al Marroc no hi ha res». Mohammad, de 20 anys, el testimoni del qual han recollit les oenagés Prodein i Intermon / Oxfam, va arribar amb el seu germà bessó Iussef fa tres mesos a Melilla fugint d’una vida de misèria.

    

Mohammad i Iussef jugaven en un equip de futbol local, però un viatge a França va frustrar els seus plans de convertir-se en estrelles esportives: «Van portar els nois que tenien diners a jugar allà, i com que el meu pare tenia una situació econòmica delicada, no vam poder pagar el viatge». Ara, cada nit miren a l’horitzó somiant arribar a França, aconseguir una bona feina i poder enviar diners a la seva família. «Vull enviar els meus pares de pelegrinatge a la Meca, comprar-los una casa i complir el desig que ells no van poder aconseguir». El d’una vida millor.

Cops amb porres

Oriünds de Kenitra, van deixar els pares per buscar una vida millor a Europa. Van travessar la frontera nedant, i després de passar uns dies als centres d’acollida, van decidir que allò no era el que volien. «Allà un se sent detingut, no ho vam poder aguantar. Prefereixo fer el risky cada dia que anar al centre», diu. Igual que altres nois i menors, una vintena almenys, van escollir malviure als carrers de Melilla i apostar per intentar travessar a la Península com a polissons a bord d’un dels ferris o ocults als baixos d’un dels camions. El risky, com l’anomenen, i que ha costat la vida a diversos dels seus companys.

    

Menors amagats al port de Melilla. / PABLO TOSCO / PRODEIN / INTERMON OXFAM

«Baixem al port per fer risky cada dia, quan plou i fa fred ens arrisquem igual», explica. Colar-se de polissó, a vegades saltant a l’aigua i nedant fins a arribar al vaixell, té la seva estratègia: «S’ha de tenir paciència, coratge i determinació. Malgrat que la Guàrdia Civil ens pega amb porres, sense aquests tres elements no hi ha resultat positiu». Hi ha qui ho aconsegueix al cap de tres dies, altres triguen un any a poder sortir. Els nois tenen assumit que cada dia és més difícil intentar-ho. «Si hagués sigut com abans, ens en hauríem anat fa temps». Hi ha moltes càmeres instal·lades, vigilants, agents… per això van amb cautela, només un o dos per dia. «És molt arriscat pujar a un vaixell, pots caure i tenir més problemes, però amb la voluntat de Déu, arribarem a un altre país i no tornarem al Marroc».

    

El dia a dia dels nois del carrer és dur. «Vols dormir, però et despertes, has d’anar a buscar menjar i després, una altra vegada, t’enfrontes al risc de pujar al vaixell». La rutina és sempre la mateixa: s’aixequen a la nit, s’abriguen i salten una porta. Després s’enfilen a un mur, perquè un d’ells subjecti una corda per ajudar els seus companys a pujar i, més tard, a baixar.

El pitjor moment

És el pitjor moment, perquè queden exposats als vigilants del port. «Un va caure de la corda i es va trencar les dues cames, el vigilant ho va sentir i va treure la porra, dient que es tornés al Marroc», recorda. «Tenen poca empatia i ens obliguen a tirar enrere dient: ‘Un altre dia’». Les nits de sort són les que toca guàrdia d’una noia: «És bona gent, s’ocupa de nosaltres i no llama als guàrdies. Ella ens somriu i almenys ens dona una esperança».

    

Part dels seus plans de futur passen per no separar-se mai. No obstant, un mes després de l’entrevista amb els voluntaris de Prodein, Iussef va ser detingut i expulsat al Marroc. Mohammad segueix ara a l’espera que el seu germà aconsegueixi travessar de nou la frontera i, amb l’ajuda d’una oenagé, planeja demanar asil com a fill de sahrauí per guanyar temps mentre arriba el seu germà i per evitar la seva deportació si l’enxampen.

Notícies relacionades

Melilla, territori hostil per als menors immigrants

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

    

«Si un es queda molt de temps a Melilla, trobarà de tot, alcohol, drogues i altres coses que et perjudiquen, així que és necessari arriscar-se», conclou.