DONES AMB PENSIONS PRECÀRIES

Josefa i Victòria: compartir pis per obligació

Josefa i Victòria, desnonades de casa seva, viuen juntes en un pis de Càritas perquè no poden pagar el lloguer

zentauroepp42498934 abuelas180315194515

zentauroepp42498934 abuelas180315194515

2
Es llegeix en minuts
Teresa Pérez
Teresa Pérez

Periodista

ver +

Les vides precàries desemboquen en jubilacions encara més precàries. Josefa i Victòria en saben molt d'això, tant que no han conegut res més. Totes dues s'han vist obligades a compartir pis, sense conèixer-se de res, perquè no es poden pagar el lloguer d'un pis per viure cada una pel seu compte. 

Ara, en la incipient tercera edat, viuen juntes perquè a totes dues les van desnonar dels seus pisos: una, a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona, i l'altra, a Badalona. Comparteixen vivenda a la Rambla del Raval en un pis de Càritas pel qual paguen, inclosos els subministraments, 100 euros al mes. 

Totes dues són un exemple de la bretxa salarial que separa homes i dones, que si en edat laboral és tremendament injusta, en la jubilació resulta encara més indecent. Els càlculs realitzats per les Entitats Catalanes d'Acció Social (Ecas) revelen que la bretxa salarial en la jubilació es transforma en un abisme, ja que hi ha una diferència de més del 40% entre els dos sexes. La seva generació ha sigut la constatació de com la vida laboral s'ha marginat en detriment de cuidar la família. 

Menjador social

Josefa, després d'haver treballat en gairebé tot, ha acabat la seva vida laboral cobrant una pensió no contributiva de 369,90 euros més un complement de la Generalitat de 133. En total: 502,90 euros mensuals. 

¿Què es pot fer amb aquesta quantitat? Poc més que conformar-se. Josefa menja tots els dies, des de fa nou anys, en un menjador social de l'Ajuntament de Barcelona. No sap el que és tenir estalvis. "Un mes guardes 50 euros i el següent els has de treure perquè hi ha una emergència", puntualitza Josefa, separada i sense fills. Quan se li pregunta què faria si tingués més recursos econòmics, contesta ràpid: "No estaria en aquest pis, viuria en una casa per a mi sola". 

Josefa recorda que li va costar adaptar-se a viure al pis de Càritas. "Si la convivència amb la família ja és complicada, encara ho és més amb gent que ni tan sols coneixes", apunta. I això que tenen les seves normes per portar-se tan bé com sigui possible. La primera: al pis està prohibit portar-hi homes. Però hi ha altres vetos. A la paret de la cuina hi ha penjada la llista: "A les 22 hores acaba el dia. Descansem. No pot funcionar la rentadora, no podem cuinar i no podem dutxar-nos". És com si compartissin pis d'estudiants. "Aquest està més net", diu amb sorna Victòria.

Notícies relacionades

Si compartir pis va ser emocionalment costós per a Josefa, ho va ser molt més per a Victòria. Fa un any i mig, al morir la seva germana, va haver de deixar casa seva, a Badalona, la casa on havia nascut i viscut tota la vida. "Em va fer molta pena deixar casa meva, els meus mobles, les meves coses, els meus veïns de sempre. Cada dia penso en casa meva", rememora. 

Victòria ha treballat més de 40 anys en gairebé tot el que li sortia, però ningú ha cotitzat per ella. Eren feines precàries, les úniques que li permetien dedicar-se a cuidar els seus pares i la seva germana malalta. "Sempre he anat vivint, però de misèries. No he tingut mai capritxos, ni comoditats", diu. Igual que ara amb els 564 euros mensuals que cobra de la renda garantida de ciutadania.