Anar al contingut

ANIVERSARI D'UNA PROTESTA

Refugiats, gairebé oblidats

Les entitats que ajuden al col·lectiu denuncien l'escassa resposta política davant de la mobilització popular

L'accés a la vivenda i la inserció laboral són alguns dels grans problemes pendents

Teresa Pérez

Refugiats, gairebé oblidats

JOAN PUIG

Després de la força de la tempesta va arribar el silenci. La força la va aportar el clam popular del mig milió de persones que avui fa un any van sortir al carrer a Barcelona a favor dels refugiats al crit de «Volem acollir». El silenci és la nul·la resposta política per pal·liar el drama, perquè els refugiats continuen arribant. La societat civil i alguns municipis han agafat el relleu de la inacció institucional.

L’any passat hi va haver un rècord de sol·licituds d’asil a Espanya: 31.700, cosa que ha plantejat seriosos problemes per accedir a formalitzar la sol·licitud. Per exemple, a la província de Barcelona s’ha d’esperar fins a cinc mesos. Aquestes demores tenen com a conseqüència el retard per accedir al programa estatal d’acollida i l’inici del seu procés d’inclusió.

La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) constata que dels ressons d’aquella manifestació n’ha quedat «un regust agredolç» perquè no s’han recollit els fruits desitjats. La plataforma Casa Nostra Casa Vostra, organitzadora d’aquella mobilització, sentencia: «Com les coses estan igual o pitjor, ara no podem tornar a casa».

Les entitats veïnals confirmen que el patiment dels refugiats ha quedat desplaçat de «l’agenda mediàtica». Jaume Buch, coordinador a Catalunya de la plataforma Refugiats Benvinguts, constata que quan arriben aquí, després de superar fronteres i dificultats, topen amb unes altres barreres gairebé insalvables, com la de la vivenda.

¿Què ha canviat en un any? és la pregunta d'un debat diumenge al CCCB 

¿Què ha canviat en un any? Aquesta pregunta serà l’eix de la jornada organitzada avui a Barcelona per Casa Nostra Casa Vostra al CCCB, en què participaran entitats, representants polítics i afectats.

La conscienciació ciutadana no ha anat paral·lela a les accions del Govern espanyol. «Les bones intencions han quedat en no-res, no hi ha hagut fruits polítics», explica Judit Pastor, portaveu de la plataforma. En la seva opinió, «no hi ha una estructura ben preparada i amb garanties per donar-los una vida digna». Tot i això, es mostra optimista en un punt: «La sensibilització de la gent ha canviat. Hem arribat a ciutadans que no estaven conscienciats». Estel·la Pareja, directora de CCAR, té clar que «la gent ha estat a l’altura. La societat està preparada per a un grau  més alt de compromís amb els refugiats, en contra del que fan els governs d’Espanya i de la resta d’Europa».

Ajuda molt escassa

Des de Refugiats Benvinguts, Buch assenyala que la vivenda és una de les grans barreres d’inclusió dels desplaçats. «L’ajuda estatal per a pisos només cobreix 370 euros mensuals per persona i 500 euros per parella, unes quantitats que estan molt per sota del preu del mercat», afirma. Laia Creus, coordinadora de Casa Nostra Casa Vostra, afegeix: «Hem detectat que molts refugiats es troben amb dificultats molt greus per trobar pis. ¿Quina classe d’acollida estem donant si aquestes persones no tenen un sostre?»

Per Buch, la vivenda no és l’únic repte, n’hi ha molts més: col·lapse, terminis llargs i rígids en la tramitació de sol·licituds i sistemes d’ajudes. L’idioma és un altre hàndicap, com també ho és la limitacions de la targeta vermella, un document que caduca cada sis mesos. A judici de Buch, «és una vergonya el que passa amb aquestes persones».

Altres temes

La reflexió que fa la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona tampoc és optimista. «Estem molt preocupats perquè aquest tema ha desaparegut de l’ideari públic», alerta Joan Maria Soler, portaveu de l’entitat. «Els refugiats no estan en la primera línia mediàtica com l’any passat perquè els han substituït altres temes». Barris com el Poblenou i alguns municipis han posat el seu gra de sorra en l’acció solidària.

Montse Milà, del grup Poblenou Acull, expressa un lament. «Després de la manifestació, el panorama segueix sent trist i cru», diu. «No s’ha aconseguit res, només mantenir la consciència de la gent per no perdre de vista que nosaltres podem trobar-nos en la seva mateixa situació», relata. Les mobilitzacions veïnals han tocat múltiples fronts: campanyes de sensibilització, frenar els rumors infundats i xenòfobs, xerrades... «Hem de fer pressió política», insisteix. Ara es posarà en marxa una campanya per facilitar l’empadronament, «perquè sense aquest tràmit no poden accedir ni a la vivenda ni a un lloc de treball», assenyala.

Veneçuela, Ucraïna i Hondures

El Servei d’Atenció a Persones Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l’Ajuntament de Barcelona va batre el 2017 el rècord de persones ateses (4.405), i va multiplicar per tres la xifra del 2015. La majoria de les peticions van ser de ciutadans de Veneçuela, Ucraïna i Hondures. Segons dades municipals, «el consistori allotja cada dia entre 90 i 100 persones que haurien d’estar ateses per l’Estat espanyol, que no se n’ha fet càrrec».

La CCAR destaca que el crit #VolemAcollir de l’any passat s’ha traduït en la creació d’uns quants programes municipals d’acollida com el Nausica (Barcelona), Tenderol (Sabadell) i Benvingudes Refugiades (Sant Boi de Llobregat), així com el Programa Català de Refugi. H