Les cicatrius de la violència masclista

L’obsessió de Patricia Carmona és que el seu fill rebi una educació tan sòlida en igualtat que el masclisme li resulti inconcebible. El seu fill només té 5 anys, però la dona és conscient que els valors que assimili ara configuraran la seva personalitat en el futur. Carmona té 38 anys. Va estar clínicament morta en dues ocasions després que el seu exnòvio li clavés vuit punyalades amb un matxet de supervivència –un ganivet dentat de grans dimensions– i els metges li haguessin de reconstruir l’aorta i extirpar-li la melsa i un metro d’intestí.

L’horror va tenir lloc el gener de 1998 a Alcalá de Henares (Madrid). El seu cas va ser clau per a la presa de consciència social i el Consell de Ministres va aprovar el primer pla d’acció contra la violència domèstica només tres mesos després de la brutal agressió. Carmona explica aquella barbàrie en primera persona com si fos una anècdota desafortunada i a ella no li hagués passat res. No és per falta de sensibilitat, és el resultat de 10 anys de psicòlegs i teràpies.

«El cos sempre es recupera abans que el cap», explica. I, malgrat tot, Carmona conviu amb un 38% de discapacitat. Ella pertany a aquell esgarrifós percentatge de dones que sobreviuen a l’atac de les seves parelles però que arrosseguen seqüeles físiques. Concretament, per cada dona assassinada, deu dones agredides pateixen com a conseqüència de l’agressió masclista discapacitat visual, auditiva o de mobilitat. Però si per un costat hi ha les dones que pateixen discapacitats arran d’una agressió, els números també mostren una altra realitat obscena: la violència de gènere afecta el 31% de les dones discapacitades, un percentatge que duplica les xifres en comparació de la resta de població femenina. Això ve a dir que és molt més probable que aquestes dones acabin patint aquesta plaga social en silenci. Si el pànic funciona com a element dissuasori en dones amb plenes facultats, la vulnerabilitat de les persones dependents és, directament, un element que es constitueix en paralitzant.

Protecció en suspens

«Denunciar l’agressor és llançar-se al buit perquè no saps mai si la protecció serà prou real per evitar la reacció d’una persona violenta després de l’acusació. Si això passa en una situació de normalitat, imagina’t en el cas d’una dona amb discapacitat, que a més probablement sigui dependent econòmicament i no conegui la legislació». Carmona coneix aquest pànic, perquè l’ha patit en primera persona i perquè part del treball que desenvolupa a l’ONCE és intentar detectar la por i donar suport a dones víctimes d’agressions masclistes.

Detectar situacions de risc

Els resultats de què disposa la Fundació ONCE provenen de la macroenquesta sobre violència masclista elaborada pel Ministeri de Sanitat; les dades són irrefutables però també insuficients. «La idea és dissenyar enquestes específiques per detectar amb més precisió els casos de vulnerabilitat i així actuar amb més precisió i celeritat», diu sense titubejar Teresa Palahí, secretària general de la Fundació ONCE. Treballa des de fa 29 anys en la corporació i lluita per la normalització de les persones cegues i discapacitades des que té memòria.

Notícies relacionades

La jove morta a Benicàssim va ser ficada a la força al cotxe accidentat

Detingut un home per matar la seva dona a Sant Adrià

No existeixen protocols de detecció de violència de gènere en aquesta classe de famílies, així que les agències de col·locació d’ocupació de la Fundació ONCE s’han convertit, contra tot pronòstic, en els principals focus per localitzar situacions de vulnerabilitat. «Ens vam adonar que un percentatge ampli de les persones que sol·licitaven un lloc de treball eren víctimes de violència de gènere, de fet, la recerca de treball era només una fórmula per denunciar els maltractaments», assenyala Palahí. Solament el 2016, l’entitat va atendre 500 dones víctimes de violència a qui se’ls va oferir suport psicològic, formació i intermediació laboral. En els casos de violència domèstica, la independència econòmica és fonamental per recuperar la llibertat, per això és una prioritat rebaixar la taxa d’atur actual del 29,3% entre dones amb discapacitat i invertir esforços a educar les noves generacions.

«L’educació hauria d’incorporar hores lectives que reivindiquin la igualtat i la tolerància. Créixer sense perjudicis i sense masclisme és un repte imprescindible per reduir, d’una vegada per sempre, les estadístiques de violència de gènere». Carmona, mentrestant, continuarà dedicant hores extraescolars a explicar al seu fill la importància de la paritat i el respecte perquè ningú hagi de patir l’infern que va patir ella o viure amb les seves cicatrius.