Plàstic de taronja

L'ICIQ de Tarragona fabrica un polímer a partir d'un oli de la pell dels cítrics

El compost està lliure del disruptor endocrí bisfenol-A i aguanta la calor

zentauroepp39511326 tarragona  tarragones   31 07 2017  cientificos del iciq que170813175021

zentauroepp39511326 tarragona tarragones 31 07 2017 cientificos del iciq que170813175021 / JOAN REVILLAS

1
Es llegeix en minuts
Michele Catanzaro
Michele Catanzaro

Periodista

ver +

Hi ha un laboratori a l’Institut Català d’Investigacions Químiques (ICIQ) a Tarragona que, de tant en tant, desprèn olor de taronja. Són els dies en què els investigadors Nicole Kindermann, Àlex Cristòfol i Arjan Kleij estan sintetitzant el poli(limonè)dicarbonat.

Aquest polímer de la família dels policarbonats es fabrica a partir de restes: el diòxid de carboni (CO2), principal culpable del canvi climàtic, i pells de cítrics. Pràcticament sense produir residus, els tres químics treuen d’aquests compostos l’ingredient bàsic d’un plàstic que, en les primeres proves, ha manifestat propietats encara millors que els seus equivalents comercials.

Un gran avantatge

Un gran avantatgeUn avantatge sobre aquells és que no incorpora el bisfenol-A. El mes de juny, l’Agència Europea de Substàncies Químiques (ECHA) va classificar aquesta substància com a dirsuptor endocrí. És a dir, tòxic per a les hormones humanes i probable causant de càncers i problemes reproductius. Ja fa anys que els científics alerten sobre aquest compost, que se solia utilitzar en la fabricació de biberons. A més a més, els plàstics amb bisfenol-A es produeixen a base de combustibles fòssils i per a la seva síntesi necessiten el verinós fosgen.

«El nostre grup està interessat a fabricar materials a base de reciclar CO2», afirma Kindermann. Els investigadors van trobar en la literatura científica indicis que el limonè, un oli que es troba contingut a la pell de taronges i de llimones, es pot combinar amb el CO2 per fabricar polímers.

Notícies relacionades

La seva recepta utilitza òxid de limonè i afegeix en el procés una molècula de CO2 més que les que es fan servir en les receptes anteriors. «D’aquesta manera, aconseguim que la cadena del polímer [la molècula té forma de cadena] tingui parts rígides», explica Kindermann. Això permet que el material tingui una consistència competitiva amb altres polímers.

Pendent d’un càlcul exacte, aquesta investigadora estima que un quilo de polímer es pot produir amb 250 grams de CO2 i les pells de 150 quilos de taronges (una setantena de bosses de taronges de les del supermercat).